dijous, 1 d’octubre de 2009

LA TOGUNA, LA CASA DE LA PARAULA AL PAÍS DOGON (Mali, juliol de 2009)

Toguna a Dourou


Homes en una toguna d'Ireli

Més o menys al bellmig de cada poble d'ètnia dogon, es troba la toguna. La toguna es pot traduir com a "la casa de la paraula" i és on la gent gran i homes de prestigi es reuneixen per debatre i discutir els esdeveniments i conflictes referents a la comunitat. Les togunes estan formades d'un sostre fet de canya de mill, sostingut per pilars de fusta que moltes vegades estan tallats amb figures animals, ancestres de la mitologia dogon. Les togunes no medeixen més de 1'20 mts. d'alçada, per evitar que en algun conflicte difícil de sol·lucionar, algú es pugui aixecar amb una actitud amenaçant contra un altre home. Les dones hi tenen prohibida l'entrada.


Interior d'una toguna a Tireli


Toguna de Dourou


Home vora la toguna del poblet animista d'Indelou

dimecres, 9 de setembre de 2009

XOC DE MENTALITATS (Mali, juliol de 2009)


Mentre el Jordi busca una perspectiva una mica creativa de les ruïnes de les antigues cases dels Tellem i dels primers dogon, dos infants de Teli se'l miren amb una curiositat una mica perplexe. Què coi fa aquest tubabu*? Quan vaig de viatge m'acostumo a fixar en l'actitud dels autòctons envers els costums dels turistes poc avessats al territori que visitem. En aquesta foto trobo que sintetitza força bé el xoc de mentalitats, la de l'oci absolut i la de la supervivència.


*Tubabu és un mot d'origen àrab que vol dir "blanc" i és així com la gent de Mali ens anomenen als europeus.

dimarts, 1 de setembre de 2009

LA MARE AFRICANA (Mali, juliol de 2009)

Fotografia feta a les afores de Djenné

"(...) un adagi malià diu: Tot el que som i tot el que tenim, ho devem una sola vegada al nostre pare, però dues vegades a la nostra mare". L'home, segons nosaltres, no és més que un sembrador distret, mentre que la mare és considerada com el taller diví on el creador treballa directament, sense intermediari, per formar i portar a la maduresa una nova vida. Per això, a l'Àfrica, la mare és respectada gairebé com una divinitat".


del llibre "Amkul·lel, el nen ful" d'Amadou Hampâté Bâ

dimecres, 19 d’agost de 2009

BAOBAB (Mali, juliol de 2009)

Baobab vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.

Suposo que la meva fascinació pels baobabs se'm despertà des que vaig llegir el llibre de "El Petit Príncep" de Antoine de Saint-Exupery on s'explica d'un planeta on les arrels dels baobabs creixen tan grans que poden arribar a fer-lo explotar.

Aquesta foto està feta vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.

A l'Àfrica s'expliquen moltes llegendes sobre baobabs, però n'hi ha una que és molt extesa i coneguda:

"El baobab era un arbre molt orgullós que tenia cura de les seves branques, fulles i imatge d'una forma molt obsessiva i vanitosa. Amagava els seus fruits, les fulles i les tiges tendres de la mirada dels animals perquè no se les poguessin menjar. Un bon matí s'aturà un petit ocell en una de les seves branques. Un falcó el perseguia per donar-li caça i aquest li havia ferit una ala. El baobab li recriminà el per què s'havia aturat a una de les seves branques, tenint por així que l'embrutés. L'ocellet li explicà la seva situació tan apurada, però el baobab li exigí que arrenqués el vol i no l'embrutés més. Seguidament va començar a agitar les seves branques fins que va obligar l'ocellet a marxar. Però el baobab no sabia que aquell ocellet havia estat enviat pels deus per provar la seva vanitat i orgull. Així doncs els deus l'obligaren a capgirar-se, col·locant el brancatge enterrat al terra i les arrels mirant de cara cap amunt. A més posaren els fruits, l'escorça i les tiges al servei dels demés animals".

dimarts, 14 de juliol de 2009

"EL QUE CRIDA" / "DER RUFER" / "WHO SCREAM" (Berlin, juliol de 2001)

"Der Rufer" / "El que crida" /"Who scream"

"Der Rufer" ("El que crida") és el nom d'aquesta escultura que el maig de 1989, uns mesos abans que caigués el mur de Berlin, es va ubicar molt a la vora de la Brandemburg Tor, entre la Parisien Platz i la Strasse 17 des Juni. Als seus peus hi figurava una placa amb un vers del poeta italià Francesco Petrarca que deia: "Jo vaig pel món i crido pau, pau, pau".

L'obra original va ser esculpida per Gerhard Marcks l'any 1966 i mesurava tres metres. L'escultor va donar el motllo per que se'n fes una rèplica que esdevení tot un símbol de la caiguda del mur i de la posterior reunificació d'Alemanya, ja que des de la seva ubicació al costat oest de Berlin, convidava els berlinesos de l'est a signar la pau.

La fotografia va ser feta el juliol del 2001. Malauradament, el desembre de 2006 el "Der Rufer" ja havia desaparegut.

Actualment es poden trobar rèpliques del mateix motllo de "Der Rufer" a altres indrets del món. L'autor mai no li va donar un sentit precís a la seva obra, tanmateix cada rèplica s'ha impregnat del context i lloc on s'ha exposat. L'escultura situada a Perth, Austràlia, representa una commemoració a les víctimes de la tortura.

dimecres, 8 de juliol de 2009

L'ESTALVI DE CALORIES, UNA ESTRATÈGIA DE SUBSISTÈNCIA (l'Índia, juliol de 2008)

Fotografia feta a la part antiga de la ciutat de Varanasi, regió d'Uttar Pradesh

A tots aquells que ens agrada viatjar a països exòtics, segurament no ens haurà passat per alt la típica estampa de gent dormint durant moltes hores al dia, gairebé sempre les més caloroses, en qualsevol racó d'un carrer a l'ombra. I l'Índia no és un país diferent en aquest sentit. Quan les persones no tenen alguna ocupació immediata per desenvolupar, s'ajeuen en algun racó fresc i dormen. Els primers dies, a primer cop d'ull, ho podem confondre amb la pobresa i la marginació, però quan la nostra mirada ja s'ha adaptat millor a la dinàmica del país que visitem, és evident que no sempre és així. La dona de la fotografia aquí exposada, n'és un bon exemple.
Sense pretendre que valgui de teoria científica, crec que la gent està acostumada a estalviar energia en aquells països on els àpats són baixos en calories i no molt abundants per a la majoria de la població.

Crec que la meva reflexió té molt a veure amb la teoria del "input i output" desenvolupada per l'antropòleg Richard Lee* en el seu estudi sobre els boiximans !Kung del desert del Kalahari. Aquesta teoria explica de com els boiximans practiquen les activitats de la recol·lecció de fruits o la cacera només en aquelles situacions en què la recompensa (l'input) serà superior a les calories gastades després de desenvolupar l'activitat (l'output). És un mecanisme inconscient de supervivència que probablement tingui el seu origen en els nostres antecessors primats. Si la teoria de Richard Lee aconseguim adaptar-la a l'Índia i a tants d'altres indrets del món, les persones estalvien calories dormint el major temps possible del dia, si no és que existeix alguna activitat que en termes d'input i output, els resulti avantatjosa calòricament parlant.

*Lee, Richard "La subsistència de los bosquimanos !Kung: un análisis de input-output"

dijous, 18 de juny de 2009

EL PEPITO I LA LUNA (del projecte "Amores Perros")


Barri de Sants de Barcelona. 10’30 del matí. Entro a uns baixos una mica vells i de parets desconxades. Allà m’espera en Josep Ruíz de 61 anys amb la seva gossa, la Luna que en aquells moments fa saltirons i correteja pel pati de la casa. Sembla que busqui provocar el seu amo per tal que aquest entri en el joc. Però la meva irrupció per la porta del pati fa que el Pepito, que és com el coneix la gent del veïnat, desviï l’atenció de l’animal per dirigir-se cap a mi. Mentre la Luna persegueix una pilota de goma amb moviment frenètics, el Pepito m’explica de com les vides de la gossa i ell es varen creuar per primera vegada. Va ser a Múrcia. La gossa d’un veí havia parit una camada gran de cadells i buscava algú a qui donar-los per no haver-los de sacrificar. La gosseta semblava una troca de llana grisa i el Pepito s’encapritxà de només veure-la. Va decidir que seria un bon regal per la que llavors era la seva parella sentimental i així se la va acabar emportant a casa.

Em comenta que tot el món li diu que la seva gossa és lletgíssima, però ell, molt al contrari, li té un gran afecte perquè en aquells temps on les baralles amb la seva parella eren diàries, la Luna va ser el seu puntal per no entrar en un carreró sense sortida. El Pepito fa vora dos anys que es va separar de la seva última dona. Quan es discutien i l’ambient es tornava insostenible, li posava la corretja a la Luna i se l’emportava per passejar-la pel carrer. Les estones de tranquil·litat amb la gossa li semblaven glorioses perquè tot i que aquesta és molt nerviosa, mai no discuteix ni entra en converses inacabables que no porten a res. I era en aquestes passejades llargues i reposades on el Pepito li explicava els seus problemes a la Luna. Per suposat que mai no esperava que la gossa l’anés a contestar, però potser li semblava com un coixí amb qui consultar la situació que vivia i ordenar una mica les seves emocions, que en aquella època les tenia molt malferides. El Pepito pensa que era com l’acte assistir a un psicòleg, però ben econòmic i sense cues ni horaris. A vegades el Pepito renya la gossa quan es comporta malament, però això no treu que generalment la tracti com a una reina. Possiblement, la forma més palpable d’agrair-li tot el que ha fet per ell es constata quan se l’endu cada tres mesos a una perruqueria canina per que estigui ben guapa, quan assisteix periòdicament al veterinari o quan li dóna llargues passejades o li compra bon menjar.

El Pepito em confessa que durant aquests dos últims anys ha hagut de suportar moltes estones de solitud, encara que sense la gossa tot hauria estat molt més difícil. Els seus lladrucs, les seves cabrioles, el seu vitalisme li transmeten moltes ganes de viure i l’ajuden a no rendir-se.

dissabte, 9 de maig de 2009

A LA RECERCA D'UN PARADÍS TERRENAL (Mèxic, agost de 2004)

El Vicente Ki'n (es por traduir per "sol") Paniagua, responsable del turisme que arriba a Lacanjá Chansayab, un dels tres llogarrets lacandons.


El Carlos i el Rigoberto Chambor a l'hort de Lacanjá Chansayab

"Mentre observava el Carlos i el Chambor jugant dins de l'aigua, em va venir a la memòria el llibre "Tristos Tròpics" de Levi-Strauss on es lamentava de la imminent extinció de les últimes societats primigènies de la selva amazònica, i per tant de la desaparició dels últims "homes lliures". Les esglésies evangèliques, el turisme o la pressió d'altres pobles indígenes sense terres eren arguments prou sòlids per imaginar unes societats lacandones ferides de mort, aculturades i atrapades per l'extensa teranyina del fenomen globalitzador".


El Pancho a Lacanjá Chansayab

"En aquells moments va arribar un senyor baixet vestit amb la seva túnica blanca molt bruta i lluint una cabellera negra, llisa i molt poc poblada. Sostenia un matxet amb la seva mà dreta. De sota el nas prominent i corbat, i en la seva barbeta, hi creixien uns dispersos i llargs pèls negres que tots plegats conformaven un bigoti i una barba molt poc uniformes. El seu rostre no era gaire arrugat però em feia la sensacio d'estar davant d'un ancià, sobretot en el moment en què va separar els seus llavis per presentar-se: de les seves genives només hi penjaven tres ullals punxeguts que li donaven un cert aspecte de vampir cansat i decadent. Era de complexió escanyolida i la seva esquena estava lleugerament corbada suportant així un petit principi de gepa. Aquell home es deia Pancho i seria el nostre guia en l'excursió per la jungla".

El Pancho a les ruïnes de Lacanjá

"Aproximadament després d'una hora de trajecte vam arribar a les ruïnes de Lacanjá que segons el Pancho eren tan extenses com les de Palenque. L'únic monument visible del jaciment però, era una magestuosa piràmide totalment engolida per una espessor de matolls d'un verd clar molt intens, que només deixava al descobert la part superior del temple. El Pancho es va recolzar en una de les parets que formaven la cúspide del temple sostenint el seu matxet amb la mà dreta. Aquella imatge desprenia un fort romanticisme que semblava recuperat de molts anys ençà, quan la diversitat cultural i no pas el fenomen globalitzador era el tema de moda entre els antropòlegs. Allà dalt era com si el Pancho volgués transmetre'ns que tota aquella extensió de selva que es trobava als seus peus, seguia essent lacandona a pesar que la seva població es trobés en decadència".


Un indígena lacandó, cunyat del Vicente Ki'n Paniagua.


El Pancho a la selva


Els germans Chambor (petita gran abella) als horts vora Lacanjá Chansayab

"Vaig girar el cap per mirar pel vidre posterior del cotxe. En la mesura que ens allunyàvem de Lacanjá, anava creixent en el meu interior un estrany sentiment de desesperança. Sí, n'estava convençut. Com un dia va escriure un desencantat escriptor txec, la nostàlgia del paradís era el desig de l'home de no ésser home. Havia descobert en les mans artrítiques del Pancho que els indígenes lacandons no eren els habitants de cap paradís terrenal tot i que els turistes poc experts com jo, ens pogués semblar a primer cop d'ull, que aquell racó del món anomenat Selva Lacandona era un territori absolutament feliç i al marge de conflictes i desigualtats socials".


Paràgrafs extrets del llibre "Pel sud de Mèxic. Un viatge en solitari" de Josep M. Ferrer

divendres, 1 de maig de 2009

LA FAMÍLIA DEL ROLANDO. REFLEXIONS CUBANES (Baracoa, Cuba, setembre de 2003)

El barri de La Reforma Urbana de Baracoa, província d'Oriente, una de les més pobres de Cuba

El Rolando decideix portar-me a casa seva per presentar-me la seva família. Viu al modest barri de La Reforma Urbana, un conjunt d’edificis grisos i arrenglerats de tres o quatre pisos, que més que barri, li donen un tràgic aspecte de cementiri atapeït de nínxols. És una ciutat que sembla dissenyada per als morts però que és plena de vius que escolten salsa i omplen els espais de formigó de forma sorollosa i vitalista. La Reforma Urbana va ser feta als anys 60 sota la voluntat de Fidel de proveir d’habitatge tota família que no en tingués, com un dret social bàsic adquirit per la nova societat cubana revolucionària. Cada cuadra del barri té el nom d’un personatge rellevant del període de la independència o del període revolucionari: Camilo Cienfuegos, Ché Guevara, José Martí, Antonio Maceo.

En entrar a una casa on les finestres són forats sense marcs ni vidres i on les portes dels apartaments mai no es tanquen, la seva mare es disculpa perquè no té les coses gaire endreçades. En fer una ullada ràpida i dissimulada me’n adono que no hi ha gaire coses per endreçar. Són una família molt modesta que asseguren viure molt bé amb Fidel perquè ell els hi va donar l’oportunitat de ser considerats cubans amb drets, a pesar de ser negres. Certament no tenen gaire recursos materials, però a diferència d’altres indrets de l’Amèrica Llatina, els cubans mengen cada dia encara que hagin d’abusar d’una dieta feta d’arròs i fesols, de pa i actualment d’algun ou al dia. Molta gent del món capitalista es pregunta perquè la gent cubana no es rebel·la contra un sistema indiscutiblement dictatorial. Com diu Vázquez Montalbán a “Y Dios entró en La Habana”, la gent té por de passar de la dictadura de l’escassetat a la llibertat de la misèria. Molta gent cubana que s’atreveix a mirar més enllà de l’illa, que analitza a grans trets i sense precipitacions demagògiques les demés societats de l’Amèrica Llatina, se’n adona de la gran desigualtat social cada vegada més galopant que pateixen. Acaben entenent que més enllà de Fidel i d’una Revolució que es mostra molt paternalista i a vegades molt intolerant, existeix un penya-segat que provoca vertigen. Què passarà a Cuba quan El Caballo, que es un dels noms més gloriosos que se li atribueixen a Fidel, es mori? Cuba passarà a competir amb estats com Espanya, Suïssa o Estats Units, o més bé amb Hondures, Haití, Bolívia, o Guatemala? Molts cubans prefereixen imaginar-se que Fidel és immortal i que dirigirà el país fins a l’eternitat".


"Un turista en la pell del gran caiman" (Cuba, setembre de 2003) per Josep M. Ferrer



La família del Rolando


divendres, 24 d’abril de 2009

L'OMAR I EL KOBI (del projecte "Amores Perros")




Hi ha situacions que poden provocar que la vida quotidiana d’una persona depengui pràcticament de les habilitats d’un gos. Vaig conèixer l’Omar al quiosc de l’ONCE on treballa. Mentre establíem conversa, el seu gos guia s’havia aixecat sobre les seves potes del darrera i tot recolzant el seu cap sobre el mostrador, treia el morro per la reixeta del punt de venda, com si es disposés a atendre els clients a la recerca d’una mica de sort.



L’Omar tenia 16 anys quan perdé la visió definitivament, després de diversos brots inflamatoris causats per una malaltia d’origen reumàtic anomenada d’Still. No és una malaltia que acostumi a deixar seqüeles greus, però a l’Omar aquestes inflamacions se li van produir als òrgans oculars. Per aquells temps vivia ell en plena adolescència, replet de curiositats i rodejat de misteris per descobrir, però el destí va voler que els seus ulls ja no veiessin mai més. Reconeix haver plorat per això, tanmateix assegura que assumí la seva mala sort molt abans que la seva família. En lloc d’acovardir-se, als 19 anys va decidir venir a Barcelona per estudiar Braille, únicament acompanyat del seu bastó, gosadia que va despertar molta por entre els seus familiars i amics. Abandonava la seguretat que li oferia el seu poble valencià de Benifairó de les Valls per enfrontar-se a la seva ceguesa en una ciutat desconeguda per a ell com Barcelona, que als seus 26 anys segueix essent el seu lloc de residència.



El seu caràcter fort i optimista l’han fet sempre tirar cap endavant, però reconeix que la vida li donà un tomb de 180 graus quan va canviar el bastó per un gos Llaurador anomenat Kobi. Se sentia massa dependent i encorbatat en un entramat de carrers que no havia vist mai. Això desembocava en una falta de relacions socials que xocava dràsticament amb el seu caràcter alegre i obert. Així doncs, als seus 21 anys viatjà a Estats Units on l’associació Leader Dog ensinistrava gossos guia per a persones invidents. Per aquells temps en Kobi només tenia 18 mesos i malgrat que era molt juganer, només van necessitar un mes de convivència a l’associació per arribar a la conclusió que en Kobi i l’Omar s’entenien a la perfecció. Ben aviat en Kobi va assumir que l’Omar seria com el cap de la seva manada i que hauria de sotmetre’s a les seves ordres i indicacions. Al carrer seria ni més ni menys que els seus ulls.



L’aparició del gos guia en la seva vida va significar un alliberament traduït en la major autonomia que havia tingut mai des que es quedà invident. A més, de seguida va notar que el Kobi era un esquer perfecte per que la gent del carrer se li apropés per parlar amb ell. Però a l’Omar, mentre se li dibuixa un somriure de nen murri en el seu rostre, reconeix que en Kobi és orgullós i molt competitiu, i que quan passa a prop d’un altre gos guia, canvia la seva actitud. Vol córrer més i obliga el seu amo a aferrar-se fort a l’arnés, es posa ansiós per demostrar que és el millor. Per la meva ment passa que potser l’amo i el seu gos s’assemblin molt en aquest sentit. L’Omar feia ciclisme abans de perdre la visió, esport que va haver de canviar pel llançament de disc perquè això de pedalar en un tàndem a expenses d’una altra persona, li va robar tot l’encant a aquest esport sobre rodes. Mentre li acaricia el cap a en Kobi que mandreja als seus peus, m’explica amb orgull que durant varis anys ha quedat segon als campionats d’Espanya en llançament de disc, que l’encanta la informàtica i que fins i tot practica jocs de rol amb el seu ordinador amb veu. M’explica que ha viatjat a infinitat d’indrets d’Espanya i que gaudeix provant la gastronomia per allà on va.



Mentre conversem, passa un nen pel nostre costat i en Kobi s’aixeca amb un gest nerviós, com si demanés una mica de joc. Ensuma amb ansietat i mou la cua frenèticament per demostrar la seva eufòria davant la presència del xaval. L’Omar diu que quan el Kobi arriba a casa i li treu l’arnés, aquest últim canvia la seva actitud encara que mai sense perdre de vista els moviments del seu amo. D’alguna forma se sent alliberat, necessita de les seves estones de lleure, de despreocupació. És un gos tranquil que a vegades li agrada sentir-se sense la pressió d’estar sempre alerta. Perquè el Kobi, al carrer, ensuma constantment, sent, escolta, s’esforça en intuir les intencions de l’Omar, vigila sense parar, s’avança als moviments de la gent. Una vegada, al metro, un home que anava begut se li apropà a l’Omar per demanar-li diners. Aquest li contestà que no li’n volia donar. El senyor no es conformà amb la resposta i li va voler obrir la bossa per robar-lo. L’Omar no se n’hagués assabentat de res si no fos perquè el Kobi va emetre un lladruc curt i sec d’avís que no va acaba essent suficient, ja que va haver d’abalançar-se a sobre d’ell per evitar el robatori.



A pesar que l’Omar no pot veure, ha desenvolupat moltíssim els demés sentits que li queden i sobretot la intuïció. S’ha acostumat tant a la companyia i als senyals que li envia el Kobi, que el sent en tot moment. Són tan inseparables que ja no poden entendre’s per separat. L’Omar no el pot veure però en tot moment sap que el Kobi és a la vora. És com el seu àngel de la guarda.

dissabte, 18 d’abril de 2009

L'IVAN I L'ESTUC (del projecte "AMORES PERROS")



Molt sovint els gossos esdevenen miralls on un mateix pot veure’s reflectit i així adonar-se,n a temps de tot allò que es vol deixar de ser. L’Ivan té 31 anys i viu amb el seu gos, l'Estuc, en un poble a 22 quilòmetres de València. Em confia que a grans trets se sent feliç, encara que al llarg de la seva vida no ha estat sempre així. El seu calvari particular es remunta als temps de la infància on mai no es va poder adaptar a la rigidesa de l’escola primària. Assumeix que des que era molt petit ja no li agradava rebre ordres. Era molt inquiet i els seus mestres, amb uns mètodes massa autoritaris, van fer que els seus primers anys d’aprenentatge fossin un infern. A l’Ivan encara avui li ressona a les seves oïdes la sentència de la seva professora llençada com una pedra contra ell, quan va acabar l’escola bàsica: - tu no vals pels estudis!-. Era un nen etiquetat de fracassat escolar que havia de seguir el seu aprenentatge a la Formació Professional, en aquells anys totalment desprestigiada. Allà res no va canviar i va abandonar els estudis per treballar descarregant camions, de llenyataire, de rentaplats a restaurants,... totes aquestes feines amb un mateix denominador comú: baixos sous si és que l’arribaven a pagar, i hores i hores d’insatisfacció. Poc a poc va arribar a la més absoluta de les conclusions : era un inútil que no servia per a res. El seu caràcter se li va fer cada vegada més agre i la frustració el va convertir en un noi agressiu, desconfiat i molt susceptible.


Va ser per aquells temps, amb 21 anys, mentre s’arrossegava de feina en feina, que va recollir l’Estuc, recent nascut d’una camada de dos cadells. L’havien abandonat en un xamfrà del carrer. Ningú no el volia però tampoc no s’atrevien a matar-lo. L’Ivan no s’ho pensà dos cops i va aconseguir entrar-lo a casa, malgrat que li va costar molt. Els seus pares no el volien tenir, un dia es faria gran i un gos necessita massa dedicació. Però aquella boleta negre, llanosa i juganera va acabar per ablanir-los el cor a tots. El gos, barreja de pastor belga i llop de Rumania, va anar creixent fins a convertir-se en un fibrat i musculós animal. Ben aviat es van adonar que l’Estuc no es deixava domesticar i era molt lladregot. Al menor descuit robava el menjar de la cuina i dels plats. Quan menjava, defenia el seu plat tot ensenyant els seus poderosos canins. Es llençava a mossegar a qualsevol gos que caminés a la vora d’ell o a qualsevol persona que s’estés barallant amb el seu amo. Al principi, per l’Ivan, la conducta del seu gos li va semblar digna d'elogi i per ésser explicada amb orgull als seus amics. Però amb el temps es va tornar un greu problema. Massa sovint havia d’enfrontar-se a amenaces de denúncia i a baralles que ja feia molt de temps que havien deixat de ser un joc de nens.


Un dia, després que el gos marqués amb les seves dents un senyor del carrer que l’havia molestat, la família de l’Ivan es va plantejar la possibilitat de portar l’Estuc a algun lloc per que el sacrifiquessin. I va ser també aquell dia el que va provocar que la vida de l’Ivan i el seu gos Estuc fessin una capgirada inesperada. Instants després de pensar en la idea que l’Estuc pogués morir, li vingué a la ment una imatge esgarrifosa. Va mirar l’Estuc i es veié reflectit en ell com si fos davant d’un mirall. Sacrificar el seu gos seria com sacrificar-lo a ell mateix. Tots dos eren igual d’agressius. Al carrer ambdós es llançaven a mossegar perquè creien que el món sencer confabulava constantment contra ells. Però se n'havia adonat que el veritable problema es trobava en el seu interior. L’ Ivan va haver d’assumir que si l’Estuc es mostrava agressiu era perquè simplement s’havia adaptat a la vida que ell mateix li havia ofert.


L’Estuc segueix la nostra conversa des de ben a prop. Emet un badall com si dissimulés, posa l’expressió d’un xai degollat i pretén jeure al sofà. L’Ivan li nega el privilegi però el gos ho intentarà una i mil vegades. Com el seu amo, tampoc no suporta que li diguin el que ha de fer i el que no. L’Ivan, als seus 31 anys, treballa de paleta pel seu compte. Viu amb les coses justes perquè els seus guanys no li donen per a més. Si treballés per algun cap tindria molts diners, però afirma que no seria tan feliç. Home i animal, l’Ivan i l’Estuc, no deixaran mai de tenir un caràcter fort, però en la mesura que l’Ivan va començar a ser conscient del seu passat viscut i a canviar la seva actitud, el seu gos va començar a tornar-se més dòcil. Ara, és estranya la vegada que camina pel carrer amenaçant els altres gossos amb els seus lladrucs. Fa ja uns tres o quatre anys que no mossega ningú. L’Ivan reconeix que l’edat també els ha ajudat a madurar molt.Des de fa deu anys, les seves vides sempre han transcorregut paral·leles. L’Ivan confessa que no ho sap amb certesa, però intueix que en aquesta vida hem vingut per aprendre i que algun ésser superior va posar l’Estuc en el seu camí, per tal que l’ajudés a sortir del pou fosc on es trobava. Són com dues ànimes bessones, cadascuna en un costat del mirall. L’Estuc badalla i molt sigil·losament intenta pujar de nou al sofà. L’Ivan el torna a treure. Dia rere dia van aprenent una mica més d’ells mateixos.


divendres, 10 d’abril de 2009

UN PASTOR D'URDUÑA (Euskadi, abril de 2009)


El Luis Ganzábal Sautu va néixer l'any 1922. Fa de pastor a Urduña, ciutat de Bizkaia en territori d'Araba. És natural de Laudio, però es va casar amb una dona d'Urduña i ja s'hi va quedar a viure. Fa dos anys que és vidu. Camina al costat de les seves ovelles des que era jovenet, i en fa tant, que als seus 86 anys no recorda la data precisa. Però no li importa gaire, diu que des d'abans de la Guerra Civil. Tanmateix afirma que si tornés a néixer, escolliria l'ofici de pastor sense pensar-s'ho dues vegades. S'enorgulleix de les seves ovelles perquè són latxas, una classe només existent a Euskadi, llet de les quals, se'n fa el famós formatge d'Idiazabal.

Sovint acostuma a passar que el secret per ser feliç, consisteix en no demanar-li gaire a la vida.

dimecres, 25 de març de 2009

L'ADOLESCENT (Mèxic, agost de 2004)

Fotografia feta en un carrer de Valladolid, estat de Yucatán, Mèxic.

L'adolescència és aquella etapa de la vida on la persona es debateix entre la seguretat que li ofereixen els seus adults i l'atracció cap al desconegut.

És la mirada somiadora de la nena que es manté al marge del que passa entre els adults, la que fa que aquesta sigui una de les meves fotografies preferides de Mèxic.

dissabte, 14 de març de 2009

L'ESGLÉSIA DE SAN JUAN CHAMULA (Mèxic, agost de 2004)

L'església de San Juan Chamula


El mercat del diumenge a San Juan Chamula

"Un cop a l'entrada del temple, vaig guardar la càmera fotogràfica i la gorra sota la mirada dels quatre mayordomos que es trobaven al meu davant, per tal que es fessin càrrec de la meva bona fe davant del que ells entenien com a sagrat. De seguit, els hi vaig atansar el tiquet. Un d'ells va mirar l'interior de l'església i posteriorment, amb un gest amb la mà, em va donar el permís per entrar-hi. En traspassar el llindar de la porta, em va fer la sensació que havia accedit a un indret on el temps es regia per unes lleis totalment diferents de les de l'exterior. Els meus ulls van trigar uns segons en acostumar-se a una llum molt pobre, en un espai que de bon principi se'm presentava abarrotat de siluetes retallades en la penombra, com aparicions fantasmagòriques. Uns raigs de llum blanquinosa i dèbil entraven per les minúscules espitlleres que s'obrien a la part més alta de les parets robustes, i banyaven l'escena d'una gran multitud de gent agenollada, que formava petits grups.

Una agressiva olor, barreja de copal i pinassa, va colpejar els meus narius que es van eixamplar amb la intenció d'adaptar-se a aquella sensació de falta d'oxigen. Entre les persones inclinades amb expressions de recolliment, uns pocs infants corrien per l'església amb una actitud enjogassada i del tot aliena a les mostres compungides dels seus adults. La llum blanca i solar es barrejava amb la il·luminació dèbil de petites espelmes veladoras enclastades a terra i amb el fum del copal que es cremava per tots racons, formant així un escenari de misteriosos contorns.

Vaig avançar la meva posició passant entre els grups d'indígenes que desenvolupaven les seves activitats rituals, intentant per tots els mitjans de no llençar-hi res. El fet de caminar sobre el mantell cruixent de pinassa em feia sentir com si els meus peus no toquessin a terra, com si en qualsevol moment el meu cos s'anés a enlairar cap al sostre del temple. Potser aquell mantell d'agulles verdes feia sentir els indígenes més a prop dels seus deus. Els caps espirituals, dispersats entre els grups de persones agenollades, dirigien els diferents rituals que s'anaven desenvolupant alhora, amb una veu baixa i on s'hi barrejaven el castellà, el totzil i algun mot en llatí. Els seus murmuris de fons, greus i persistents, es gronxaven esmorteïts en les meves oïdes, produint-me una sensació d'encanteri agradable.

Vora les espelmes blanques i les llaunes de copal que purificava l'espai sagrat del temple, alhora que duia cap als deus les pregàries dels oradors, hi havia un gran nombre d'ampolles de plàstic de Coca-Cola i Fanta que feien la impressió d'estar fora de lloc. Aquelles begudes eren sorprenents si tenim en compte el recel dels Chamula per acceptar productes estrangers amb unes connotacions globalitzadores i neoliberals tan evidents. Alguns homes bevien posh, el mateix aiguardent de blat de moro que la noia del D.F. m'havia deixat provar al poble de Lacanjá Chansayab. Però aquella beguda alcohòlica només podia ésser ingerida dins de l'espai sagrat de l'església per aquelles persones que no sentissin cap rancor ni mals pensaments contra ningú. En cas contrari, els feligresos havien de beure Coca-Cola o un altre producte efervescent semblant. Fa unes dècades, els Chamula utilitzaven en els seus rituals fulles de col per provocar-se els gasos amb les posteriors conseqüències d'uns forts eructes. Creuen els Chamula que quan eructen, expulsen del seu cos els mals sentiments, les males energies que poden provocar malalties. Però amb el pas del temps, la Coca-cola va arribar a Los Altos de Chiapas i els seus habitants es van adonar que el gas d'aquesta beguda dolça oferia uns efectes gasosos molt més immediats que les fulles de col, amb la lògica substitució progressiva d'un producte per l'altre. Com gairebé sempre, les transformacions socioculturals esdevenen en relació al grau d'eficàcia i pracmatisme dels seus elements".


"PEL SUD DE MÈXIC. UN VIATGE EN SOLITARI" per Josep M. Ferrer


dimecres, 4 de març de 2009

SOBRE EL SISTEMA DE CASTES A L'ÍNDIA (juliol de 2009)

Pidolaire a la Conaught Place, indret de New Delhi on per a mi la desigualtat social es mostra d'una forma especialment cínica.

Els entesos en l'Índia calculen que el sistema de castes té una antiguitat d'uns 3.500 anys com a mínim.
Al Rig-Veda escrit aproximadament el 1.500 a.c., s'explica la justificació mítica del sistema de castes: "De la boca (de l'Ésser Suprem) sortí el brahaman, dels seus braços el kxattriya (guerrer), de les seves cuixes el vaïxya (comerciant), el xûdra va néixer dels seus peus".

Posteriorment el filòsof i pensador Manu va reglamentar d'una forma més precisa el rol de cada casta: "Per protegir l'univers l'Ésser Suprem va assignar deures i funcions separades a aquells que nasqueren de la boca, dels braços, de les cuixes i dels peus. Als Brahamans els assigna l'ensenyança i l'estudi dels Veda, el sacrifici per ells mateixos i pels altres, la donació i recaptació d'almoines. Va donar l'ordre als Kxattriya de protegir el poble. Als Vaïxya els prescriví pasturar els ramats, comerciar, prestar diners i cultivar la terra. Va prescriure una sola obligació als Xûdra: servir humilment les altres castes". Més endavant s'afegirà un nou grup, els Harijan o Dalits (els oprimits, com els anomenava Ghandi o els intocables, nom que reberen dels colonitzadors anglesos). Aquests no naixeren del cos de Brahama, l'Ésser Suprem, per tant no se'ls considera com a persones, és un grup impur i que contamina les castes. Encara en moltes zones rurals de l'Índia són equivalents a un gos o un porc.

Personalment no nego que el sistema de castes no pugui tenir certs aspectes positius en relació a l'organització social. Tanmateix, per a mi és un clar exemple de com a través del mite i la religió se sustenta una societat que crea un grup d'esclaus en el cas dels Xûdra i un grup d'exclosos en el cas dels Dalits per tal que els rics puguin seguir essent rics sense el perill de deixar de ser-ho. A més, amb la idea del Kharma i la reencarnació s'assegura l'obediència cega i submissa de les castes més desafavorides.


Farmaceútic a la ciutat de Varanasi.


Tots els oficis bruts com els de paleta, tradicionalment han pertanyut a la casta dels Xûdra. La fotografia està feta a la Shivala Road de Varanasi, estat d'Uttar Pradesh.


Venedors de bunyols al barri de Paharganj, a New Delhi. Els botiguers pertanyen a la casta dels Vaïxya


Sadhu (sotcasta dels brahamans) a la ciutat de Varanasi, estat d'Uttar Pradesh


Xûdra netejant les sabates a un home de negocis a la Conaught Place, indret de New Delhi


Un botiguer del Main Bazaar de Paharganj, barri de New Delhi, ha ordenat amb un to intransigent a una noia que escombri els tolls d'aigua que queden davant de la seva botiga. Segons el sistema de castes, els Xûdra van néixer per servir les altres castes.


Brahaman en un temple de la ciutat de Kajuraho, a l'estat de Madhya Pradesh


Conductor de cycle rick saw al barri de Paharganj, a la ciutat de New Delhi. Actualment s'està discutint al parlament indi si abolir o no aquest ofici perquè contribueix al caos circulatori i per raons humanitàries. Tradicionalment els cycle rick saws han estat conduits per una subcasta dels Xûdra.


Infants demanant almoïna per Old Delhi


Petit botiguer, venedor de flors, al barri de Taj Ganj, a la ciutat d'Agra


Homes de la casta dels Xûdra carretejant totxanes


Sadhu (casta dels brahamans) a Jaipur, estat de Rajasthan


Pidolaire a Paharganj, barri popular de Nova Delhi


Venedor d'objectes de metall a la ciutat sagrada de Varanasi (casta dels Vaïxya)

dimarts, 10 de febrer de 2009

EN EL PUNT DE MIRA!!! (Índia, juliol de 2008)

Nen de Kajuraho, estat de Madhya Pradesh

No sempre els turistes som benvinguts als indrets per on passem. Mentre jo l'apuntava amb la meva càmera, ell m'apuntava amb una pistola de plàstic. Per sort el duel va finalitzar amb una rialla de tots dos. Posteriorment em vaig haver de preguntar si havia estat un duel igualitari, si tots dos subjectàvem armes equivalents.

dimecres, 4 de febrer de 2009

LA CATHERINE (Índia, juliol de 2008)

La Catherine es passeja pels carrers de Paharganj, a la ciutat de New Delhi, tot recollint plàstics per dur-los a reciclar, activitat que li reportarà uns miserables beneficis, insuficients per mantenir la seva família. El seu pare fa mesos que no surt a treballar perquè va patir un accident que li va danyar les cames, la seva mare s'encarrega de tenir cura del pare i dels tres fills més petits que ella. Així doncs, el futur de la família és tot en mans de la Catherine, aquesta nena eixerida d'ulls brillants que no deu tenir més de 10 anys.

L'escenari indi és completament revestit d'històries com aquesta.

diumenge, 11 de gener de 2009

ELS ORÍGENS DE L'ÈTNIA GITANA (Índia, juliol de 2008)

Noia gitana, Pushkar, estat de Rajasthan

Tot i que la paraula "gitano" prové de "egiptano" perquè al segle XV es creia que Egipte era l'origen d'aquest grup social, la teoria dels historiadors, antropòlegs i sociòlegs amb més fonaments de pes els situa entre l'Índia i el Paquistan. El "romanó", la llengua que parlen els gitanos, té vincles molt estrets amb les llengües del nordest de l'Índia.

L'antropòloga Teresa San Román al llibre "La diferència inquietant" escriu que possiblement les raons de les migracions del poble romanó es poden deure a què eren grups de pàries de l'Índia (possiblement del Punjab) desterrats i condemnats a vagar per la terra sense una nació pròpia on establir-se. Alguns grups van emigrar cap a Europa i d'altres al nord d'Àfrica, la qual cosa explicaria la creença d'alguns estudiosos que situen els orígens dels romanó a Egipte.

NEN D'HEBRON (Palestina, març de 2007)

1er premi Tardor 2008 del concurs de fotografia de la Llibreria Ulyssus de Girona

En un terrat de la ciutat d'Hebrón em vaig trobar aquest angelet palestí amb urpes d'àliga. Era un nen que havia crescut en l'ambient i la mentalitat d'aquells a qui la història els ha arrossegat a ser protagonistes de la Intifada.