divendres, 24 d’abril del 2009

L'OMAR I EL KOBI (del projecte "Amores Perros")




Hi ha situacions que poden provocar que la vida quotidiana d’una persona depengui pràcticament de les habilitats d’un gos. Vaig conèixer l’Omar al quiosc de l’ONCE on treballa. Mentre establíem conversa, el seu gos guia s’havia aixecat sobre les seves potes del darrera i tot recolzant el seu cap sobre el mostrador, treia el morro per la reixeta del punt de venda, com si es disposés a atendre els clients a la recerca d’una mica de sort.



L’Omar tenia 16 anys quan perdé la visió definitivament, després de diversos brots inflamatoris causats per una malaltia d’origen reumàtic anomenada d’Still. No és una malaltia que acostumi a deixar seqüeles greus, però a l’Omar aquestes inflamacions se li van produir als òrgans oculars. Per aquells temps vivia ell en plena adolescència, replet de curiositats i rodejat de misteris per descobrir, però el destí va voler que els seus ulls ja no veiessin mai més. Reconeix haver plorat per això, tanmateix assegura que assumí la seva mala sort molt abans que la seva família. En lloc d’acovardir-se, als 19 anys va decidir venir a Barcelona per estudiar Braille, únicament acompanyat del seu bastó, gosadia que va despertar molta por entre els seus familiars i amics. Abandonava la seguretat que li oferia el seu poble valencià de Benifairó de les Valls per enfrontar-se a la seva ceguesa en una ciutat desconeguda per a ell com Barcelona, que als seus 26 anys segueix essent el seu lloc de residència.



El seu caràcter fort i optimista l’han fet sempre tirar cap endavant, però reconeix que la vida li donà un tomb de 180 graus quan va canviar el bastó per un gos Llaurador anomenat Kobi. Se sentia massa dependent i encorbatat en un entramat de carrers que no havia vist mai. Això desembocava en una falta de relacions socials que xocava dràsticament amb el seu caràcter alegre i obert. Així doncs, als seus 21 anys viatjà a Estats Units on l’associació Leader Dog ensinistrava gossos guia per a persones invidents. Per aquells temps en Kobi només tenia 18 mesos i malgrat que era molt juganer, només van necessitar un mes de convivència a l’associació per arribar a la conclusió que en Kobi i l’Omar s’entenien a la perfecció. Ben aviat en Kobi va assumir que l’Omar seria com el cap de la seva manada i que hauria de sotmetre’s a les seves ordres i indicacions. Al carrer seria ni més ni menys que els seus ulls.



L’aparició del gos guia en la seva vida va significar un alliberament traduït en la major autonomia que havia tingut mai des que es quedà invident. A més, de seguida va notar que el Kobi era un esquer perfecte per que la gent del carrer se li apropés per parlar amb ell. Però a l’Omar, mentre se li dibuixa un somriure de nen murri en el seu rostre, reconeix que en Kobi és orgullós i molt competitiu, i que quan passa a prop d’un altre gos guia, canvia la seva actitud. Vol córrer més i obliga el seu amo a aferrar-se fort a l’arnés, es posa ansiós per demostrar que és el millor. Per la meva ment passa que potser l’amo i el seu gos s’assemblin molt en aquest sentit. L’Omar feia ciclisme abans de perdre la visió, esport que va haver de canviar pel llançament de disc perquè això de pedalar en un tàndem a expenses d’una altra persona, li va robar tot l’encant a aquest esport sobre rodes. Mentre li acaricia el cap a en Kobi que mandreja als seus peus, m’explica amb orgull que durant varis anys ha quedat segon als campionats d’Espanya en llançament de disc, que l’encanta la informàtica i que fins i tot practica jocs de rol amb el seu ordinador amb veu. M’explica que ha viatjat a infinitat d’indrets d’Espanya i que gaudeix provant la gastronomia per allà on va.



Mentre conversem, passa un nen pel nostre costat i en Kobi s’aixeca amb un gest nerviós, com si demanés una mica de joc. Ensuma amb ansietat i mou la cua frenèticament per demostrar la seva eufòria davant la presència del xaval. L’Omar diu que quan el Kobi arriba a casa i li treu l’arnés, aquest últim canvia la seva actitud encara que mai sense perdre de vista els moviments del seu amo. D’alguna forma se sent alliberat, necessita de les seves estones de lleure, de despreocupació. És un gos tranquil que a vegades li agrada sentir-se sense la pressió d’estar sempre alerta. Perquè el Kobi, al carrer, ensuma constantment, sent, escolta, s’esforça en intuir les intencions de l’Omar, vigila sense parar, s’avança als moviments de la gent. Una vegada, al metro, un home que anava begut se li apropà a l’Omar per demanar-li diners. Aquest li contestà que no li’n volia donar. El senyor no es conformà amb la resposta i li va voler obrir la bossa per robar-lo. L’Omar no se n’hagués assabentat de res si no fos perquè el Kobi va emetre un lladruc curt i sec d’avís que no va acaba essent suficient, ja que va haver d’abalançar-se a sobre d’ell per evitar el robatori.



A pesar que l’Omar no pot veure, ha desenvolupat moltíssim els demés sentits que li queden i sobretot la intuïció. S’ha acostumat tant a la companyia i als senyals que li envia el Kobi, que el sent en tot moment. Són tan inseparables que ja no poden entendre’s per separat. L’Omar no el pot veure però en tot moment sap que el Kobi és a la vora. És com el seu àngel de la guarda.

dissabte, 18 d’abril del 2009

L'IVAN I L'ESTUC (del projecte "AMORES PERROS")



Molt sovint els gossos esdevenen miralls on un mateix pot veure’s reflectit i així adonar-se,n a temps de tot allò que es vol deixar de ser. L’Ivan té 31 anys i viu amb el seu gos, l'Estuc, en un poble a 22 quilòmetres de València. Em confia que a grans trets se sent feliç, encara que al llarg de la seva vida no ha estat sempre així. El seu calvari particular es remunta als temps de la infància on mai no es va poder adaptar a la rigidesa de l’escola primària. Assumeix que des que era molt petit ja no li agradava rebre ordres. Era molt inquiet i els seus mestres, amb uns mètodes massa autoritaris, van fer que els seus primers anys d’aprenentatge fossin un infern. A l’Ivan encara avui li ressona a les seves oïdes la sentència de la seva professora llençada com una pedra contra ell, quan va acabar l’escola bàsica: - tu no vals pels estudis!-. Era un nen etiquetat de fracassat escolar que havia de seguir el seu aprenentatge a la Formació Professional, en aquells anys totalment desprestigiada. Allà res no va canviar i va abandonar els estudis per treballar descarregant camions, de llenyataire, de rentaplats a restaurants,... totes aquestes feines amb un mateix denominador comú: baixos sous si és que l’arribaven a pagar, i hores i hores d’insatisfacció. Poc a poc va arribar a la més absoluta de les conclusions : era un inútil que no servia per a res. El seu caràcter se li va fer cada vegada més agre i la frustració el va convertir en un noi agressiu, desconfiat i molt susceptible.


Va ser per aquells temps, amb 21 anys, mentre s’arrossegava de feina en feina, que va recollir l’Estuc, recent nascut d’una camada de dos cadells. L’havien abandonat en un xamfrà del carrer. Ningú no el volia però tampoc no s’atrevien a matar-lo. L’Ivan no s’ho pensà dos cops i va aconseguir entrar-lo a casa, malgrat que li va costar molt. Els seus pares no el volien tenir, un dia es faria gran i un gos necessita massa dedicació. Però aquella boleta negre, llanosa i juganera va acabar per ablanir-los el cor a tots. El gos, barreja de pastor belga i llop de Rumania, va anar creixent fins a convertir-se en un fibrat i musculós animal. Ben aviat es van adonar que l’Estuc no es deixava domesticar i era molt lladregot. Al menor descuit robava el menjar de la cuina i dels plats. Quan menjava, defenia el seu plat tot ensenyant els seus poderosos canins. Es llençava a mossegar a qualsevol gos que caminés a la vora d’ell o a qualsevol persona que s’estés barallant amb el seu amo. Al principi, per l’Ivan, la conducta del seu gos li va semblar digna d'elogi i per ésser explicada amb orgull als seus amics. Però amb el temps es va tornar un greu problema. Massa sovint havia d’enfrontar-se a amenaces de denúncia i a baralles que ja feia molt de temps que havien deixat de ser un joc de nens.


Un dia, després que el gos marqués amb les seves dents un senyor del carrer que l’havia molestat, la família de l’Ivan es va plantejar la possibilitat de portar l’Estuc a algun lloc per que el sacrifiquessin. I va ser també aquell dia el que va provocar que la vida de l’Ivan i el seu gos Estuc fessin una capgirada inesperada. Instants després de pensar en la idea que l’Estuc pogués morir, li vingué a la ment una imatge esgarrifosa. Va mirar l’Estuc i es veié reflectit en ell com si fos davant d’un mirall. Sacrificar el seu gos seria com sacrificar-lo a ell mateix. Tots dos eren igual d’agressius. Al carrer ambdós es llançaven a mossegar perquè creien que el món sencer confabulava constantment contra ells. Però se n'havia adonat que el veritable problema es trobava en el seu interior. L’ Ivan va haver d’assumir que si l’Estuc es mostrava agressiu era perquè simplement s’havia adaptat a la vida que ell mateix li havia ofert.


L’Estuc segueix la nostra conversa des de ben a prop. Emet un badall com si dissimulés, posa l’expressió d’un xai degollat i pretén jeure al sofà. L’Ivan li nega el privilegi però el gos ho intentarà una i mil vegades. Com el seu amo, tampoc no suporta que li diguin el que ha de fer i el que no. L’Ivan, als seus 31 anys, treballa de paleta pel seu compte. Viu amb les coses justes perquè els seus guanys no li donen per a més. Si treballés per algun cap tindria molts diners, però afirma que no seria tan feliç. Home i animal, l’Ivan i l’Estuc, no deixaran mai de tenir un caràcter fort, però en la mesura que l’Ivan va començar a ser conscient del seu passat viscut i a canviar la seva actitud, el seu gos va començar a tornar-se més dòcil. Ara, és estranya la vegada que camina pel carrer amenaçant els altres gossos amb els seus lladrucs. Fa ja uns tres o quatre anys que no mossega ningú. L’Ivan reconeix que l’edat també els ha ajudat a madurar molt.Des de fa deu anys, les seves vides sempre han transcorregut paral·leles. L’Ivan confessa que no ho sap amb certesa, però intueix que en aquesta vida hem vingut per aprendre i que algun ésser superior va posar l’Estuc en el seu camí, per tal que l’ajudés a sortir del pou fosc on es trobava. Són com dues ànimes bessones, cadascuna en un costat del mirall. L’Estuc badalla i molt sigil·losament intenta pujar de nou al sofà. L’Ivan el torna a treure. Dia rere dia van aprenent una mica més d’ells mateixos.


divendres, 10 d’abril del 2009

UN PASTOR D'URDUÑA (Euskadi, abril de 2009)


El Luis Ganzábal Sautu va néixer l'any 1922. Fa de pastor a Urduña, ciutat de Bizkaia en territori d'Araba. És natural de Laudio, però es va casar amb una dona d'Urduña i ja s'hi va quedar a viure. Fa dos anys que és vidu. Camina al costat de les seves ovelles des que era jovenet, i en fa tant, que als seus 86 anys no recorda la data precisa. Però no li importa gaire, diu que des d'abans de la Guerra Civil. Tanmateix afirma que si tornés a néixer, escolliria l'ofici de pastor sense pensar-s'ho dues vegades. S'enorgulleix de les seves ovelles perquè són latxas, una classe només existent a Euskadi, llet de les quals, se'n fa el famós formatge d'Idiazabal.

Sovint acostuma a passar que el secret per ser feliç, consisteix en no demanar-li gaire a la vida.