TEMPUS FUGIT

CACERA CONTROVERTIDA (Groenlàndia, juliol de 2011)

2011-10-03T22:41:00.008+02:00

A la fotografia, dos inuit esquarterant la cacera, dues foques (nom científic "phoca vitulina") que ells anomenen "qasiagaq", a la ciutat de Narsaq.

A Groenlàndia, amb una extensió semblant a tot el continent europeu i les illes britàniques, i una població aproximada d'uns 55.000 habitants, la cacera de foques, balenes i altres animals marins, resulta del tot sostenible ecològicament parlant perquè és per pura supervivència. El problema esdevé quan gran potències mundials fan de la cacera d'aquests animals un negoci a gran escala. Els inuit, en un país amb una metereologia tan gèlida i amb una falta de recursos agrícoles evident, sempre han necessitat del greix i calories d'aquests animals per sobreviure.

És veritat que un animal com la foca, en el nostre inconscient desperta tendresa i ens costa pair el fet de matar-la per menjar, però qui hagi estat en una festa familiar ben catalana com la de la matança del porc, m'imagino que no tindrà cap problema en acceptar la cacera de la foca entre els inuit de Groenlàndia com una pràctica del tot legítima. La foca mor d'un tret, el porc, des del moment que se'l lliga per portar-lo a matar, comença a xisclar perquè ja n'és conscient de la sort que l'espera. La seva mort és lenta i esfereïdora. Potser llavors, és que en el nostre imaginari el porc s'associa amb la brutícia i la rudesa, en canvi la foca desperta sentiments semblants als d' un ós de peluix.

"ALÍCIA NO PAÍS DAS MARABILLAS" Galícia, febrer de 2011)

2011-03-27T18:20:00.010+02:00

"Alícia" de Miguel Piñeiro

"És difícil figurar-se que és el que passa pel cap d'una persona autista, arribar a comprendre, des de la nostra privilegiada i racional atalaia, l'univers que imaginen i on construeixen els seus somnis. El pintor Miguel Piñeiro va voler apropar-se a aquesta -realitat diferent- de la mà de la seva fillola, l'Alícia, una nena fràgil, d'ulls grans i mirada abstreta, a la qui als dos anys van diagnosticar-li aquesta patologia". Amb aquestes paraules, José Luís Menéndez López, president del Museo do Povo Galego de Santiago de Compostela, presenta un conjunt d'obres pictòriques de Miguel Piñeiro anomenat "A vida en imaxes. Alícia no país das marabillas" que ens intenta acostar d'una forma creativa i plena de sensibilitat, al món misteriós i hermètic de l'autisme.

L'autor apunta literalment del quadre exposat més amunt: "Alícia, com catro anos de idade, é retratada xunto a catro personaxes clasicos do ilustrador checo Zdenec Miller, os seus dibuxos animados favoritos (en aquest enquadrement fotogràfic només se n'observen dos). A mirada ausente, o libro coas páxinas em branco, (xa que as palavras carecen de sentido para ela) e os personaxes integrados co rostro da nena simbolizan ese mundo interior tan complicado de interpretar para os demais".

Si properament us acosteu a Santiago de Compostela, no us ho penseu dos cops i visiteu l'exposició. No us decebrà!

CONSOL (Catalunya, gener de 2011)

2011-01-12T09:51:00.002+01:00

Fotografia feta al poblet de Santa Pau, a la comarca de La Garrotxa.

SUPERHEROI EN L'ATUR (Madrid, març de 2010)

2010-10-07T11:41:00.003+02:00

A la "Plaza Mayor" de Madrid vam tenir el plaer de parlar amb aquest superheroi que malauradament feia temps que es trobava en l'atur. Era un home que amb paraules seves "luchava contra el crimen y el delito", però el seu to irònic anava molt més enllà dels seus mots estrictes: "mirar como me tengo que ver para no tener que robar".

RUMB CAP A LA MÍTICA TIMBUKTÚ (Mali, juliol de 2009)

2010-06-20T22:52:00.038+02:00

Una gran quantitat de persones es reparteixen la preparació de la pinassa que ens durà al llarg del riu Níger, fins a Timbuktú.

Només l'Atlàntida i el Dorado han despertat tant la imaginació de viatgers i científics com la mítica ciutat de Timbuktú. La única diferència entre les dues primeres i aquesta última és que Timbuktú es va aconseguir situar en un mapa, i tot i que defraudà molt aquells europeus avars i assedegats de riquesa que buscaven una ciutat feta d'or, el mite es féu realitat. I de tots els exploradors que hi van arribar, a mi n'hi ha un que em crida especialment l'atenció. Aquest és en René Caillé. Va néixer el 19 de novembre de 1799 a Mauze-sur-le-Mignon, a França. Fill d'un forner pobre, es va quedar orfe a l'edat de 16 anys, condició que l'empenyé a enrolar-se a expedicions a indrets exòtics, majoritàriament a l'Àfrica.

René Caillé, en saber que els estrangers no eren benvinguts a Timbuktú, s'instruí en els costums musulmans, aprengué l'àrab i estudià l'Alcorà per passar desapercebut. El 1826 començà la seva expedició des de Saint Louis, fent-se passar per un egipci que havia estat obligat a allistar-se a les tropes de Napoleó i que desitjava tornar cap a casa. Arribà a la ciutat sagrada de Timbuktú l'any 1828 i només trepitjar-la s'adonà que els carrers plens d'or que explicaven els mites no eren més que pols i sorra ocre del desert. Hi romangué durant dues setmanes, omplint el seu diari de camp d'impressions sobre la ciutat, fins que l'abandonà amb una caravana d'esclaus que es dirigia fins al Marroc, tot creuant el desert del Sàhara.

L'any 1830 retornà a França després de setze anys lluny de casa. Però la ironia volgué que René Caillé morís el 16 de maig de 1838 amb el sentiment agredolç d'haver cobrat els 10.000 francs que la Societat Geogràfica regalava al primer explorador que retornés amb vida de la mítica ciutat, però amb la impressió que realment ningú no s'havia cregut la seva proesa. Mai ningú no va poder pair que Timbuktú no estès feta d'or. Les descripcions relatades en el seu diari "Journal d'un voyage à Tombouctou" poc tenien a veure amb la visió dels que l'havien somiat i havien alimentat un somni ple de riqueses.

El Jordi, el Sergi i jo, acompanyats del Maïga, el nostre guia i capità de l'embarcació, i la Lurdes i la Carmen, dues noies que vam conèixer per Mali, ens decidirem per fer-nos arribar a Timbuktú des de Mopti, navegant tres dies pel riu Níger amb una pinassa.

Dones fent la bugada a la ribera del riu Níger, a la ciutat de Mopti

El Sergi, la Carmen, la Lurdes, el Jordi i el nostre guia, el Maïga, repassant la ruta fins a la ciutat mítica de Timbuktú

Un ruc rebel davant la mesquita d'un poblet d'ètnia bozo

Noia musulmana en un poblat d'etnia bozo

L'acàcia, un dels pocs arbres que suporta les severes condicions climatològiques del Sahel

A pesar que el Sahel és un territori àrid, les riberes del Níger són una font de vida

Poblet bozo a la ribera del Níger

Nena d'ètnia boso en un poblet vora el Níger

Nena d'ètnia bozo carretejant aigua. Els recipients de plàstic han arraconat els tradicionals d'argila

Capvespre ple de siluetes retallades al Llac Debo

Pescadors al Llac Debo

Infants d'etnia bozo en un poblet a la ribera del Níger

Els tripulants de la nostra pinassa a l'hora del te

Nens en un llogarret nòmada d'ètnia bozo

Pastor al port fluvial de Niafounké, poble d'ètnia Songhai on nasqué el cantant Ali Farka Touré

Un intent per comprar peix fresc amb què acompanyar l'omnipresent cuscús

La gran quantitat de canalla, una constant durant el nostre viatge cap a Timbuktú i a tot arreu de Mali

Tot rentant les olles i fent la bugada

El camí cap a Timbuktú se'ns rebel·la com una llum sagrada i misteriosa. El cel amenaça tormenta

El riu Níger, vora el port fluvial de Kabara

Port de Korioumé, a 20 quilòmetres de Timbuktú

Timbuktú, objectiu acomplert

MAÑANA SALDRÉ DE CASA COMO LO HACÍAS TU, PARA CONTINUAR TU VIAJE (Madrid, març de 2010)

2010-05-29T10:01:00.006+02:00

Fotografia feta en el memorial en honor a les víctimes de l'atemptat terrorista, portat a terme per Al Qaeda l'11 de març de 2004, a l'estació de trens d'Atocha.

NIKE MALI (juliol de 2009)

2010-01-24T20:31:00.007+01:00

Arreu del món el calçat és una part del vestuari que acostuma a tenir una curta vida perquè en tenir un continu contacte amb el terra, es desgasta ràpidament. A Mali, com a país en vies de desenvolupament, el calçat és especialment precari i massa costós pels baixos sous de la població. Així doncs, la major part d'infants caminen descalços, molts adults de classes populars caminen amb xancles de plàstic, els jugadors de futbol no professional juguen amb sandàlies de goma d'aquelles per banyar-se als rius. Potser són les dones adultes les que tenen més cura del vestuari i en dies assenyalats llueixen sabates més bones i treballades.

Aquesta foto va ésser feta als carrers de Djenné. Em va fer pensar en tot el luxe que significa poder lluir unes bones sabates per protegir el peu.

BELCHITE, UN POBLE FANTASMA (Aragó, desembre de 2009)

2010-01-16T17:47:00.019+01:00

Bechite és un poble de Saragossa situat a 49 quilòmetres de la capital. Se'l recorda sobretot pels cruents enfrontaments que succeiren durant la Guerra Civil espanyola. Les operacions militars entre nacionals i republicans en aquest front on s'englobava Belchite van començar el 24 d'agost de 1937 fins el 6 de setembre del mateix any. El 7 de setembre els republicans van aconseguir apoderar-se de Belchite, però no de l'objectiu primordial que era Saragossa. L'exèrcit republicà va tenir una forta despesa d'efectius per només la conquesta d'un grapat de pobles i això permeté que els nacionals reforcessin les seves posicions.Degut als enfrontaments, el poble de Belchite va quedar del tot destruït. Es diu que van morir uns 3000 civils. L'any 1967 Franco va decidir construir un nou Belchite al costat del vell per donar habitatge a les famílies que hi quedaven. No va restaurar el vell poble com a símbol de l'horror viscut durant la Guerra Civil espanyola. Des de llavors, molts parapsicòlegs i excursionistes que han passejat de nit pel poble asseguren que han vist aparicions de fantasmes i han sentit veus de gent desesperada suplicant ajuda. Aquests fenòmens paranormals succeixen sobretot a les esglésies que van servir de calabós pels capturats del bàndol contrari. Diuen que són esperits atrapats en l'horror viscut, que encara no han trobat el descans etern. Per això a l'antic Belchite se'l coneix com a un dels pobles fantasmes de l'Estat espanyol.

LA TOGUNA, LA CASA DE LA PARAULA AL PAÍS DOGON (Mali, juliol de 2009)

2009-10-01T10:25:00.008+02:00

Toguna a Dourou

Homes en una toguna d'Ireli

Més o menys al bellmig de cada poble d'ètnia dogon, es troba la toguna. La toguna es pot traduir com a "la casa de la paraula" i és on la gent gran i homes de prestigi es reuneixen per debatre i discutir els esdeveniments i conflictes referents a la comunitat. Les togunes estan formades d'un sostre fet de canya de mill, sostingut per pilars de fusta que moltes vegades estan tallats amb figures animals, ancestres de la mitologia dogon. Les togunes no medeixen més de 1'20 mts. d'alçada, per evitar que en algun conflicte difícil de sol·lucionar, algú es pugui aixecar amb una actitud amenaçant contra un altre home. Les dones hi tenen prohibida l'entrada.

Interior d'una toguna a Tireli

Toguna de Dourou

Home vora la toguna del poblet animista d'Indelou

XOC DE MENTALITATS (Mali, juliol de 2009)

2009-09-09T14:17:00.004+02:00

Mentre el Jordi busca una perspectiva una mica creativa de les ruïnes de les antigues cases dels Tellem i dels primers dogon, dos infants de Teli se'l miren amb una curiositat una mica perplexe. Què coi fa aquest tubabu*? Quan vaig de viatge m'acostumo a fixar en l'actitud dels autòctons envers els costums dels turistes poc avessats al territori que visitem. En aquesta foto trobo que sintetitza força bé el xoc de mentalitats, la de l'oci absolut i la de la supervivència.

*Tubabu és un mot d'origen àrab que vol dir "blanc" i és així com la gent de Mali ens anomenen als europeus.

LA MARE AFRICANA (Mali, juliol de 2009)

2009-09-01T21:53:00.005+02:00

Fotografia feta a les afores de Djenné

"(...) un adagi malià diu: Tot el que som i tot el que tenim, ho devem una sola vegada al nostre pare, però dues vegades a la nostra mare". L'home, segons nosaltres, no és més que un sembrador distret, mentre que la mare és considerada com el taller diví on el creador treballa directament, sense intermediari, per formar i portar a la maduresa una nova vida. Per això, a l'Àfrica, la mare és respectada gairebé com una divinitat".

del llibre "Amkul·lel, el nen ful" d'Amadou Hampâté Bâ

BAOBAB (Mali, juliol de 2009)

2009-08-19T12:10:00.004+02:00

Baobab vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.

Suposo que la meva fascinació pels baobabs se'm despertà des que vaig llegir el llibre de "El Petit Príncep" de Antoine de Saint-Exupery on s'explica d'un planeta on les arrels dels baobabs creixen tan grans que poden arribar a fer-lo explotar.

Aquesta foto està feta vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.

A l'Àfrica s'expliquen moltes llegendes sobre baobabs, però n'hi ha una que és molt extesa i coneguda:

"El baobab era un arbre molt orgullós que tenia cura de les seves branques, fulles i imatge d'una forma molt obsessiva i vanitosa. Amagava els seus fruits, les fulles i les tiges tendres de la mirada dels animals perquè no se les poguessin menjar. Un bon matí s'aturà un petit ocell en una de les seves branques. Un falcó el perseguia per donar-li caça i aquest li havia ferit una ala. El baobab li recriminà el per què s'havia aturat a una de les seves branques, tenint por així que l'embrutés. L'ocellet li explicà la seva situació tan apurada, però el baobab li exigí que arrenqués el vol i no l'embrutés més. Seguidament va començar a agitar les seves branques fins que va obligar l'ocellet a marxar. Però el baobab no sabia que aquell ocellet havia estat enviat pels deus per provar la seva vanitat i orgull. Així doncs els deus l'obligaren a capgirar-se, col·locant el brancatge enterrat al terra i les arrels mirant de cara cap amunt. A més posaren els fruits, l'escorça i les tiges al servei dels demés animals".

"EL QUE CRIDA" / "DER RUFER" / "WHO SCREAM" (Berlin, juliol de 2001)

2009-07-14T16:48:00.010+02:00

"Der Rufer" / "El que crida" /"Who scream"

"Der Rufer" ("El que crida") és el nom d'aquesta escultura que el maig de 1989, uns mesos abans que caigués el mur de Berlin, es va ubicar molt a la vora de la Brandemburg Tor, entre la Parisien Platz i la Strasse 17 des Juni. Als seus peus hi figurava una placa amb un vers del poeta italià Francesco Petrarca que deia: "Jo vaig pel món i crido pau, pau, pau".

L'obra original va ser esculpida per Gerhard Marcks l'any 1966 i mesurava tres metres. L'escultor va donar el motllo per que se'n fes una rèplica que esdevení tot un símbol de la caiguda del mur i de la posterior reunificació d'Alemanya, ja que des de la seva ubicació al costat oest de Berlin, convidava els berlinesos de l'est a signar la pau.

La fotografia va ser feta el juliol del 2001. Malauradament, el desembre de 2006 el "Der Rufer" ja havia desaparegut.

Actualment es poden trobar rèpliques del mateix motllo de "Der Rufer" a altres indrets del món. L'autor mai no li va donar un sentit precís a la seva obra, tanmateix cada rèplica s'ha impregnat del context i lloc on s'ha exposat. L'escultura situada a Perth, Austràlia, representa una commemoració a les víctimes de la tortura.

L'ESTALVI DE CALORIES, UNA ESTRATÈGIA DE SUBSISTÈNCIA (l'Índia, juliol de 2008)

2009-07-08T19:48:00.009+02:00

Fotografia feta a la part antiga de la ciutat de Varanasi, regió d'Uttar Pradesh

A tots aquells que ens agrada viatjar a països exòtics, segurament no ens haurà passat per alt la típica estampa de gent dormint durant moltes hores al dia, gairebé sempre les més caloroses, en qualsevol racó d'un carrer a l'ombra. I l'Índia no és un país diferent en aquest sentit. Quan les persones no tenen alguna ocupació immediata per desenvolupar, s'ajeuen en algun racó fresc i dormen. Els primers dies, a primer cop d'ull, ho podem confondre amb la pobresa i la marginació, però quan la nostra mirada ja s'ha adaptat millor a la dinàmica del país que visitem, és evident que no sempre és així. La dona de la fotografia aquí exposada, n'és un bon exemple.
Sense pretendre que valgui de teoria científica, crec que la gent està acostumada a estalviar energia en aquells països on els àpats són baixos en calories i no molt abundants per a la majoria de la població.

Crec que la meva reflexió té molt a veure amb la teoria del "input i output" desenvolupada per l'antropòleg Richard Lee* en el seu estudi sobre els boiximans !Kung del desert del Kalahari. Aquesta teoria explica de com els boiximans practiquen les activitats de la recol·lecció de fruits o la cacera només en aquelles situacions en què la recompensa (l'input) serà superior a les calories gastades després de desenvolupar l'activitat (l'output). És un mecanisme inconscient de supervivència que probablement tingui el seu origen en els nostres antecessors primats. Si la teoria de Richard Lee aconseguim adaptar-la a l'Índia i a tants d'altres indrets del món, les persones estalvien calories dormint el major temps possible del dia, si no és que existeix alguna activitat que en termes d'input i output, els resulti avantatjosa calòricament parlant.

*Lee, Richard "La subsistència de los bosquimanos !Kung: un análisis de input-output"

EL PEPITO I LA LUNA (del projecte "Amores Perros")

2009-06-18T12:07:00.007+02:00

Barri de Sants de Barcelona. 10’30 del matí. Entro a uns baixos una mica vells i de parets desconxades. Allà m’espera en Josep Ruíz de 61 anys amb la seva gossa, la Luna que en aquells moments fa saltirons i correteja pel pati de la casa. Sembla que busqui provocar el seu amo per tal que aquest entri en el joc. Però la meva irrupció per la porta del pati fa que el Pepito, que és com el coneix la gent del veïnat, desviï l’atenció de l’animal per dirigir-se cap a mi. Mentre la Luna persegueix una pilota de goma amb moviment frenètics, el Pepito m’explica de com les vides de la gossa i ell es varen creuar per primera vegada. Va ser a Múrcia. La gossa d’un veí havia parit una camada gran de cadells i buscava algú a qui donar-los per no haver-los de sacrificar. La gosseta semblava una troca de llana grisa i el Pepito s’encapritxà de només veure-la. Va decidir que seria un bon regal per la que llavors era la seva parella sentimental i així se la va acabar emportant a casa.

Em comenta que tot el món li diu que la seva gossa és lletgíssima, però ell, molt al contrari, li té un gran afecte perquè en aquells temps on les baralles amb la seva parella eren diàries, la Luna va ser el seu puntal per no entrar en un carreró sense sortida. El Pepito fa vora dos anys que es va separar de la seva última dona. Quan es discutien i l’ambient es tornava insostenible, li posava la corretja a la Luna i se l’emportava per passejar-la pel carrer. Les estones de tranquil·litat amb la gossa li semblaven glorioses perquè tot i que aquesta és molt nerviosa, mai no discuteix ni entra en converses inacabables que no porten a res. I era en aquestes passejades llargues i reposades on el Pepito li explicava els seus problemes a la Luna. Per suposat que mai no esperava que la gossa l’anés a contestar, però potser li semblava com un coixí amb qui consultar la situació que vivia i ordenar una mica les seves emocions, que en aquella època les tenia molt malferides. El Pepito pensa que era com l’acte assistir a un psicòleg, però ben econòmic i sense cues ni horaris. A vegades el Pepito renya la gossa quan es comporta malament, però això no treu que generalment la tracti com a una reina. Possiblement, la forma més palpable d’agrair-li tot el que ha fet per ell es constata quan se l’endu cada tres mesos a una perruqueria canina per que estigui ben guapa, quan assisteix periòdicament al veterinari o quan li dóna llargues passejades o li compra bon menjar.

El Pepito em confessa que durant aquests dos últims anys ha hagut de suportar moltes estones de solitud, encara que sense la gossa tot hauria estat molt més difícil. Els seus lladrucs, les seves cabrioles, el seu vitalisme li transmeten moltes ganes de viure i l’ajuden a no rendir-se.

A LA RECERCA D'UN PARADÍS TERRENAL (Mèxic, agost de 2004)

2009-05-09T15:53:00.017+02:00

El Vicente Ki'n (es por traduir per "sol") Paniagua, responsable del turisme que arriba a Lacanjá Chansayab, un dels tres llogarrets lacandons.

El Carlos i el Rigoberto Chambor a l'hort de Lacanjá Chansayab

"Mentre observava el Carlos i el Chambor jugant dins de l'aigua, em va venir a la memòria el llibre "Tristos Tròpics" de Levi-Strauss on es lamentava de la imminent extinció de les últimes societats primigènies de la selva amazònica, i per tant de la desaparició dels últims "homes lliures". Les esglésies evangèliques, el turisme o la pressió d'altres pobles indígenes sense terres eren arguments prou sòlids per imaginar unes societats lacandones ferides de mort, aculturades i atrapades per l'extensa teranyina del fenomen globalitzador".

El Pancho a Lacanjá Chansayab

"En aquells moments va arribar un senyor baixet vestit amb la seva túnica blanca molt bruta i lluint una cabellera negra, llisa i molt poc poblada. Sostenia un matxet amb la seva mà dreta. De sota el nas prominent i corbat, i en la seva barbeta, hi creixien uns dispersos i llargs pèls negres que tots plegats conformaven un bigoti i una barba molt poc uniformes. El seu rostre no era gaire arrugat però em feia la sensacio d'estar davant d'un ancià, sobretot en el moment en què va separar els seus llavis per presentar-se: de les seves genives només hi penjaven tres ullals punxeguts que li donaven un cert aspecte de vampir cansat i decadent. Era de complexió escanyolida i la seva esquena estava lleugerament corbada suportant així un petit principi de gepa. Aquell home es deia Pancho i seria el nostre guia en l'excursió per la jungla".

El Pancho a les ruïnes de Lacanjá

"Aproximadament després d'una hora de trajecte vam arribar a les ruïnes de Lacanjá que segons el Pancho eren tan extenses com les de Palenque. L'únic monument visible del jaciment però, era una magestuosa piràmide totalment engolida per una espessor de matolls d'un verd clar molt intens, que només deixava al descobert la part superior del temple. El Pancho es va recolzar en una de les parets que formaven la cúspide del temple sostenint el seu matxet amb la mà dreta. Aquella imatge desprenia un fort romanticisme que semblava recuperat de molts anys ençà, quan la diversitat cultural i no pas el fenomen globalitzador era el tema de moda entre els antropòlegs. Allà dalt era com si el Pancho volgués transmetre'ns que tota aquella extensió de selva que es trobava als seus peus, seguia essent lacandona a pesar que la seva població es trobés en decadència".

Un indígena lacandó, cunyat del Vicente Ki'n Paniagua.

El Pancho a la selva

Els germans Chambor (petita gran abella) als horts vora Lacanjá Chansayab

"Vaig girar el cap per mirar pel vidre posterior del cotxe. En la mesura que ens allunyàvem de Lacanjá, anava creixent en el meu interior un estrany sentiment de desesperança. Sí, n'estava convençut. Com un dia va escriure un desencantat escriptor txec, la nostàlgia del paradís era el desig de l'home de no ésser home. Havia descobert en les mans artrítiques del Pancho que els indígenes lacandons no eren els habitants de cap paradís terrenal tot i que els turistes poc experts com jo, ens pogués semblar a primer cop d'ull, que aquell racó del món anomenat Selva Lacandona era un territori absolutament feliç i al marge de conflictes i desigualtats socials".

Paràgrafs extrets del llibre "Pel sud de Mèxic. Un viatge en solitari" de Josep M. Ferrer

LA FAMÍLIA DEL ROLANDO. REFLEXIONS CUBANES (Baracoa, Cuba, setembre de 2003)

2009-05-01T17:22:00.023+02:00

El barri de La Reforma Urbana de Baracoa, província d'Oriente, una de les més pobres de Cuba

El Rolando decideix portar-me a casa seva per presentar-me la seva família. Viu al modest barri de La Reforma Urbana, un conjunt d’edificis grisos i arrenglerats de tres o quatre pisos, que més que barri, li donen un tràgic aspecte de cementiri atapeït de nínxols. És una ciutat que sembla dissenyada per als morts però que és plena de vius que escolten salsa i omplen els espais de formigó de forma sorollosa i vitalista. La Reforma Urbana va ser feta als anys 60 sota la voluntat de Fidel de proveir d’habitatge tota família que no en tingués, com un dret social bàsic adquirit per la nova societat cubana revolucionària. Cada cuadra del barri té el nom d’un personatge rellevant del període de la independència o del període revolucionari: Camilo Cienfuegos, Ché Guevara, José Martí, Antonio Maceo.

En entrar a una casa on les finestres són forats sense marcs ni vidres i on les portes dels apartaments mai no es tanquen, la seva mare es disculpa perquè no té les coses gaire endreçades. En fer una ullada ràpida i dissimulada me’n adono que no hi ha gaire coses per endreçar. Són una família molt modesta que asseguren viure molt bé amb Fidel perquè ell els hi va donar l’oportunitat de ser considerats cubans amb drets, a pesar de ser negres. Certament no tenen gaire recursos materials, però a diferència d’altres indrets de l’Amèrica Llatina, els cubans mengen cada dia encara que hagin d’abusar d’una dieta feta d’arròs i fesols, de pa i actualment d’algun ou al dia. Molta gent del món capitalista es pregunta perquè la gent cubana no es rebel·la contra un sistema indiscutiblement dictatorial. Com diu Vázquez Montalbán a “Y Dios entró en La Habana”, la gent té por de passar de la dictadura de l’escassetat a la llibertat de la misèria. Molta gent cubana que s’atreveix a mirar més enllà de l’illa, que analitza a grans trets i sense precipitacions demagògiques les demés societats de l’Amèrica Llatina, se’n adona de la gran desigualtat social cada vegada més galopant que pateixen. Acaben entenent que més enllà de Fidel i d’una Revolució que es mostra molt paternalista i a vegades molt intolerant, existeix un penya-segat que provoca vertigen. Què passarà a Cuba quan El Caballo, que es un dels noms més gloriosos que se li atribueixen a Fidel, es mori? Cuba passarà a competir amb estats com Espanya, Suïssa o Estats Units, o més bé amb Hondures, Haití, Bolívia, o Guatemala? Molts cubans prefereixen imaginar-se que Fidel és immortal i que dirigirà el país fins a l’eternitat".

"Un turista en la pell del gran caiman" (Cuba, setembre de 2003) per Josep M. Ferrer

La família del Rolando

L'OMAR I EL KOBI (del projecte "Amores Perros")

2009-04-24T13:02:00.004+02:00

Hi ha situacions que poden provocar que la vida quotidiana d’una persona depengui pràcticament de les habilitats d’un gos. Vaig conèixer l’Omar al quiosc de l’ONCE on treballa. Mentre establíem conversa, el seu gos guia s’havia aixecat sobre les seves potes del darrera i tot recolzant el seu cap sobre el mostrador, treia el morro per la reixeta del punt de venda, com si es disposés a atendre els clients a la recerca d’una mica de sort.

L’Omar tenia 16 anys quan perdé la visió definitivament, després de diversos brots inflamatoris causats per una malaltia d’origen reumàtic anomenada d’Still. No és una malaltia que acostumi a deixar seqüeles greus, però a l’Omar aquestes inflamacions se li van produir als òrgans oculars. Per aquells temps vivia ell en plena adolescència, replet de curiositats i rodejat de misteris per descobrir, però el destí va voler que els seus ulls ja no veiessin mai més. Reconeix haver plorat per això, tanmateix assegura que assumí la seva mala sort molt abans que la seva família. En lloc d’acovardir-se, als 19 anys va decidir venir a Barcelona per estudiar Braille, únicament acompanyat del seu bastó, gosadia que va despertar molta por entre els seus familiars i amics. Abandonava la seguretat que li oferia el seu poble valencià de Benifairó de les Valls per enfrontar-se a la seva ceguesa en una ciutat desconeguda per a ell com Barcelona, que als seus 26 anys segueix essent el seu lloc de residència.

El seu caràcter fort i optimista l’han fet sempre tirar cap endavant, però reconeix que la vida li donà un tomb de 180 graus quan va canviar el bastó per un gos Llaurador anomenat Kobi. Se sentia massa dependent i encorbatat en un entramat de carrers que no havia vist mai. Això desembocava en una falta de relacions socials que xocava dràsticament amb el seu caràcter alegre i obert. Així doncs, als seus 21 anys viatjà a Estats Units on l’associació Leader Dog ensinistrava gossos guia per a persones invidents. Per aquells temps en Kobi només tenia 18 mesos i malgrat que era molt juganer, només van necessitar un mes de convivència a l’associació per arribar a la conclusió que en Kobi i l’Omar s’entenien a la perfecció. Ben aviat en Kobi va assumir que l’Omar seria com el cap de la seva manada i que hauria de sotmetre’s a les seves ordres i indicacions. Al carrer seria ni més ni menys que els seus ulls.

L’aparició del gos guia en la seva vida va significar un alliberament traduït en la major autonomia que havia tingut mai des que es quedà invident. A més, de seguida va notar que el Kobi era un esquer perfecte per que la gent del carrer se li apropés per parlar amb ell. Però a l’Omar, mentre se li dibuixa un somriure de nen murri en el seu rostre, reconeix que en Kobi és orgullós i molt competitiu, i que quan passa a prop d’un altre gos guia, canvia la seva actitud. Vol córrer més i obliga el seu amo a aferrar-se fort a l’arnés, es posa ansiós per demostrar que és el millor. Per la meva ment passa que potser l’amo i el seu gos s’assemblin molt en aquest sentit. L’Omar feia ciclisme abans de perdre la visió, esport que va haver de canviar pel llançament de disc perquè això de pedalar en un tàndem a expenses d’una altra persona, li va robar tot l’encant a aquest esport sobre rodes. Mentre li acaricia el cap a en Kobi que mandreja als seus peus, m’explica amb orgull que durant varis anys ha quedat segon als campionats d’Espanya en llançament de disc, que l’encanta la informàtica i que fins i tot practica jocs de rol amb el seu ordinador amb veu. M’explica que ha viatjat a infinitat d’indrets d’Espanya i que gaudeix provant la gastronomia per allà on va.

Mentre conversem, passa un nen pel nostre costat i en Kobi s’aixeca amb un gest nerviós, com si demanés una mica de joc. Ensuma amb ansietat i mou la cua frenèticament per demostrar la seva eufòria davant la presència del xaval. L’Omar diu que quan el Kobi arriba a casa i li treu l’arnés, aquest últim canvia la seva actitud encara que mai sense perdre de vista els moviments del seu amo. D’alguna forma se sent alliberat, necessita de les seves estones de lleure, de despreocupació. És un gos tranquil que a vegades li agrada sentir-se sense la pressió d’estar sempre alerta. Perquè el Kobi, al carrer, ensuma constantment, sent, escolta, s’esforça en intuir les intencions de l’Omar, vigila sense parar, s’avança als moviments de la gent. Una vegada, al metro, un home que anava begut se li apropà a l’Omar per demanar-li diners. Aquest li contestà que no li’n volia donar. El senyor no es conformà amb la resposta i li va voler obrir la bossa per robar-lo. L’Omar no se n’hagués assabentat de res si no fos perquè el Kobi va emetre un lladruc curt i sec d’avís que no va acaba essent suficient, ja que va haver d’abalançar-se a sobre d’ell per evitar el robatori.

A pesar que l’Omar no pot veure, ha desenvolupat moltíssim els demés sentits que li queden i sobretot la intuïció. S’ha acostumat tant a la companyia i als senyals que li envia el Kobi, que el sent en tot moment. Són tan inseparables que ja no poden entendre’s per separat. L’Omar no el pot veure però en tot moment sap que el Kobi és a la vora. És com el seu àngel de la guarda.

L'IVAN I L'ESTUC (del projecte "AMORES PERROS")

2009-04-18T13:04:00.021+02:00

Molt sovint els gossos esdevenen miralls on un mateix pot veure’s reflectit i així adonar-se,n a temps de tot allò que es vol deixar de ser. L’Ivan té 31 anys i viu amb el seu gos, l'Estuc, en un poble a 22 quilòmetres de València. Em confia que a grans trets se sent feliç, encara que al llarg de la seva vida no ha estat sempre així. El seu calvari particular es remunta als temps de la infància on mai no es va poder adaptar a la rigidesa de l’escola primària. Assumeix que des que era molt petit ja no li agradava rebre ordres. Era molt inquiet i els seus mestres, amb uns mètodes massa autoritaris, van fer que els seus primers anys d’aprenentatge fossin un infern. A l’Ivan encara avui li ressona a les seves oïdes la sentència de la seva professora llençada com una pedra contra ell, quan va acabar l’escola bàsica: - tu no vals pels estudis!-. Era un nen etiquetat de fracassat escolar que havia de seguir el seu aprenentatge a la Formació Professional, en aquells anys totalment desprestigiada. Allà res no va canviar i va abandonar els estudis per treballar descarregant camions, de llenyataire, de rentaplats a restaurants,... totes aquestes feines amb un mateix denominador comú: baixos sous si és que l’arribaven a pagar, i hores i hores d’insatisfacció. Poc a poc va arribar a la més absoluta de les conclusions : era un inútil que no servia per a res. El seu caràcter se li va fer cada vegada més agre i la frustració el va convertir en un noi agressiu, desconfiat i molt susceptible.

Va ser per aquells temps, amb 21 anys, mentre s’arrossegava de feina en feina, que va recollir l’Estuc, recent nascut d’una camada de dos cadells. L’havien abandonat en un xamfrà del carrer. Ningú no el volia però tampoc no s’atrevien a matar-lo. L’Ivan no s’ho pensà dos cops i va aconseguir entrar-lo a casa, malgrat que li va costar molt. Els seus pares no el volien tenir, un dia es faria gran i un gos necessita massa dedicació. Però aquella boleta negre, llanosa i juganera va acabar per ablanir-los el cor a tots. El gos, barreja de pastor belga i llop de Rumania, va anar creixent fins a convertir-se en un fibrat i musculós animal. Ben aviat es van adonar que l’Estuc no es deixava domesticar i era molt lladregot. Al menor descuit robava el menjar de la cuina i dels plats. Quan menjava, defenia el seu plat tot ensenyant els seus poderosos canins. Es llençava a mossegar a qualsevol gos que caminés a la vora d’ell o a qualsevol persona que s’estés barallant amb el seu amo. Al principi, per l’Ivan, la conducta del seu gos li va semblar digna d'elogi i per ésser explicada amb orgull als seus amics. Però amb el temps es va tornar un greu problema. Massa sovint havia d’enfrontar-se a amenaces de denúncia i a baralles que ja feia molt de temps que havien deixat de ser un joc de nens.

Un dia, després que el gos marqués amb les seves dents un senyor del carrer que l’havia molestat, la família de l’Ivan es va plantejar la possibilitat de portar l’Estuc a algun lloc per que el sacrifiquessin. I va ser també aquell dia el que va provocar que la vida de l’Ivan i el seu gos Estuc fessin una capgirada inesperada. Instants després de pensar en la idea que l’Estuc pogués morir, li vingué a la ment una imatge esgarrifosa. Va mirar l’Estuc i es veié reflectit en ell com si fos davant d’un mirall. Sacrificar el seu gos seria com sacrificar-lo a ell mateix. Tots dos eren igual d’agressius. Al carrer ambdós es llançaven a mossegar perquè creien que el món sencer confabulava constantment contra ells. Però se n'havia adonat que el veritable problema es trobava en el seu interior. L’ Ivan va haver d’assumir que si l’Estuc es mostrava agressiu era perquè simplement s’havia adaptat a la vida que ell mateix li havia ofert.

L’Estuc segueix la nostra conversa des de ben a prop. Emet un badall com si dissimulés, posa l’expressió d’un xai degollat i pretén jeure al sofà. L’Ivan li nega el privilegi però el gos ho intentarà una i mil vegades. Com el seu amo, tampoc no suporta que li diguin el que ha de fer i el que no. L’Ivan, als seus 31 anys, treballa de paleta pel seu compte. Viu amb les coses justes perquè els seus guanys no li donen per a més. Si treballés per algun cap tindria molts diners, però afirma que no seria tan feliç. Home i animal, l’Ivan i l’Estuc, no deixaran mai de tenir un caràcter fort, però en la mesura que l’Ivan va començar a ser conscient del seu passat viscut i a canviar la seva actitud, el seu gos va començar a tornar-se més dòcil. Ara, és estranya la vegada que camina pel carrer amenaçant els altres gossos amb els seus lladrucs. Fa ja uns tres o quatre anys que no mossega ningú. L’Ivan reconeix que l’edat també els ha ajudat a madurar molt.Des de fa deu anys, les seves vides sempre han transcorregut paral·leles. L’Ivan confessa que no ho sap amb certesa, però intueix que en aquesta vida hem vingut per aprendre i que algun ésser superior va posar l’Estuc en el seu camí, per tal que l’ajudés a sortir del pou fosc on es trobava. Són com dues ànimes bessones, cadascuna en un costat del mirall. L’Estuc badalla i molt sigil·losament intenta pujar de nou al sofà. L’Ivan el torna a treure. Dia rere dia van aprenent una mica més d’ells mateixos.

UN PASTOR D'URDUÑA (Euskadi, abril de 2009)

2009-04-10T19:03:00.012+02:00

El Luis Ganzábal Sautu va néixer l'any 1922. Fa de pastor a Urduña, ciutat de Bizkaia en territori d'Araba. És natural de Laudio, però es va casar amb una dona d'Urduña i ja s'hi va quedar a viure. Fa dos anys que és vidu. Camina al costat de les seves ovelles des que era jovenet, i en fa tant, que als seus 86 anys no recorda la data precisa. Però no li importa gaire, diu que des d'abans de la Guerra Civil. Tanmateix afirma que si tornés a néixer, escolliria l'ofici de pastor sense pensar-s'ho dues vegades. S'enorgulleix de les seves ovelles perquè són latxas, una classe només existent a Euskadi, llet de les quals, se'n fa el famós formatge d'Idiazabal.

Sovint acostuma a passar que el secret per ser feliç, consisteix en no demanar-li gaire a la vida.

L'ADOLESCENT (Mèxic, agost de 2004)

2009-03-25T22:00:00.004+01:00

Fotografia feta en un carrer de Valladolid, estat de Yucatán, Mèxic.

L'adolescència és aquella etapa de la vida on la persona es debateix entre la seguretat que li ofereixen els seus adults i l'atracció cap al desconegut.

És la mirada somiadora de la nena que es manté al marge del que passa entre els adults, la que fa que aquesta sigui una de les meves fotografies preferides de Mèxic.

L'ESGLÉSIA DE SAN JUAN CHAMULA (Mèxic, agost de 2004)

2009-03-14T16:44:00.024+01:00

L'església de San Juan Chamula

El mercat del diumenge a San Juan Chamula

"Un cop a l'entrada del temple, vaig guardar la càmera fotogràfica i la gorra sota la mirada dels quatre mayordomos que es trobaven al meu davant, per tal que es fessin càrrec de la meva bona fe davant del que ells entenien com a sagrat. De seguit, els hi vaig atansar el tiquet. Un d'ells va mirar l'interior de l'església i posteriorment, amb un gest amb la mà, em va donar el permís per entrar-hi. En traspassar el llindar de la porta, em va fer la sensació que havia accedit a un indret on el temps es regia per unes lleis totalment diferents de les de l'exterior. Els meus ulls van trigar uns segons en acostumar-se a una llum molt pobre, en un espai que de bon principi se'm presentava abarrotat de siluetes retallades en la penombra, com aparicions fantasmagòriques. Uns raigs de llum blanquinosa i dèbil entraven per les minúscules espitlleres que s'obrien a la part més alta de les parets robustes, i banyaven l'escena d'una gran multitud de gent agenollada, que formava petits grups.

Una agressiva olor, barreja de copal i pinassa, va colpejar els meus narius que es van eixamplar amb la intenció d'adaptar-se a aquella sensació de falta d'oxigen. Entre les persones inclinades amb expressions de recolliment, uns pocs infants corrien per l'església amb una actitud enjogassada i del tot aliena a les mostres compungides dels seus adults. La llum blanca i solar es barrejava amb la il·luminació dèbil de petites espelmes veladoras enclastades a terra i amb el fum del copal que es cremava per tots racons, formant així un escenari de misteriosos contorns.

Vaig avançar la meva posició passant entre els grups d'indígenes que desenvolupaven les seves activitats rituals, intentant per tots els mitjans de no llençar-hi res. El fet de caminar sobre el mantell cruixent de pinassa em feia sentir com si els meus peus no toquessin a terra, com si en qualsevol moment el meu cos s'anés a enlairar cap al sostre del temple. Potser aquell mantell d'agulles verdes feia sentir els indígenes més a prop dels seus deus. Els caps espirituals, dispersats entre els grups de persones agenollades, dirigien els diferents rituals que s'anaven desenvolupant alhora, amb una veu baixa i on s'hi barrejaven el castellà, el totzil i algun mot en llatí. Els seus murmuris de fons, greus i persistents, es gronxaven esmorteïts en les meves oïdes, produint-me una sensació d'encanteri agradable.

Vora les espelmes blanques i les llaunes de copal que purificava l'espai sagrat del temple, alhora que duia cap als deus les pregàries dels oradors, hi havia un gran nombre d'ampolles de plàstic de Coca-Cola i Fanta que feien la impressió d'estar fora de lloc. Aquelles begudes eren sorprenents si tenim en compte el recel dels Chamula per acceptar productes estrangers amb unes connotacions globalitzadores i neoliberals tan evidents. Alguns homes bevien posh, el mateix aiguardent de blat de moro que la noia del D.F. m'havia deixat provar al poble de Lacanjá Chansayab. Però aquella beguda alcohòlica només podia ésser ingerida dins de l'espai sagrat de l'església per aquelles persones que no sentissin cap rancor ni mals pensaments contra ningú. En cas contrari, els feligresos havien de beure Coca-Cola o un altre producte efervescent semblant. Fa unes dècades, els Chamula utilitzaven en els seus rituals fulles de col per provocar-se els gasos amb les posteriors conseqüències d'uns forts eructes. Creuen els Chamula que quan eructen, expulsen del seu cos els mals sentiments, les males energies que poden provocar malalties. Però amb el pas del temps, la Coca-cola va arribar a Los Altos de Chiapas i els seus habitants es van adonar que el gas d'aquesta beguda dolça oferia uns efectes gasosos molt més immediats que les fulles de col, amb la lògica substitució progressiva d'un producte per l'altre. Com gairebé sempre, les transformacions socioculturals esdevenen en relació al grau d'eficàcia i pracmatisme dels seus elements".

"PEL SUD DE MÈXIC. UN VIATGE EN SOLITARI" per Josep M. Ferrer

SOBRE EL SISTEMA DE CASTES A L'ÍNDIA (juliol de 2009)

2009-03-04T00:45:00.007+01:00

Pidolaire a la Conaught Place, indret de New Delhi on per a mi la desigualtat social es mostra d'una forma especialment cínica.

Els entesos en l'Índia calculen que el sistema de castes té una antiguitat d'uns 3.500 anys com a mínim.

Al Rig-Veda escrit aproximadament el 1.500 a.c., s'explica la justificació mítica del sistema de castes: "De la boca (de l'Ésser Suprem) sortí el brahaman, dels seus braços el kxattriya (guerrer), de les seves cuixes el vaïxya (comerciant), el xûdra va néixer dels seus peus".

Posteriorment el filòsof i pensador Manu va reglamentar d'una forma més precisa el rol de cada casta: "Per protegir l'univers l'Ésser Suprem va assignar deures i funcions separades a aquells que nasqueren de la boca, dels braços, de les cuixes i dels peus. Als Brahamans els assigna l'ensenyança i l'estudi dels Veda, el sacrifici per ells mateixos i pels altres, la donació i recaptació d'almoines. Va donar l'ordre als Kxattriya de protegir el poble. Als Vaïxya els prescriví pasturar els ramats, comerciar, prestar diners i cultivar la terra. Va prescriure una sola obligació als Xûdra: servir humilment les altres castes". Més endavant s'afegirà un nou grup, els Harijan o Dalits (els oprimits, com els anomenava Ghandi o els intocables, nom que reberen dels colonitzadors anglesos). Aquests no naixeren del cos de Brahama, l'Ésser Suprem, per tant no se'ls considera com a persones, és un grup impur i que contamina les castes. Encara en moltes zones rurals de l'Índia són equivalents a un gos o un porc.

Personalment no nego que el sistema de castes no pugui tenir certs aspectes positius en relació a l'organització social. Tanmateix, per a mi és un clar exemple de com a través del mite i la religió se sustenta una societat que crea un grup d'esclaus en el cas dels Xûdra i un grup d'exclosos en el cas dels Dalits per tal que els rics puguin seguir essent rics sense el perill de deixar de ser-ho. A més, amb la idea del Kharma i la reencarnació s'assegura l'obediència cega i submissa de les castes més desafavorides.

Farmaceútic a la ciutat de Varanasi.

Tots els oficis bruts com els de paleta, tradicionalment han pertanyut a la casta dels Xûdra. La fotografia està feta a la Shivala Road de Varanasi, estat d'Uttar Pradesh.

Venedors de bunyols al barri de Paharganj, a New Delhi. Els botiguers pertanyen a la casta dels Vaïxya

Sadhu (sotcasta dels brahamans) a la ciutat de Varanasi, estat d'Uttar Pradesh

Xûdra netejant les sabates a un home de negocis a la Conaught Place, indret de New Delhi

Un botiguer del Main Bazaar de Paharganj, barri de New Delhi, ha ordenat amb un to intransigent a una noia que escombri els tolls d'aigua que queden davant de la seva botiga. Segons el sistema de castes, els Xûdra van néixer per servir les altres castes.

Brahaman en un temple de la ciutat de Kajuraho, a l'estat de Madhya Pradesh

Conductor de cycle rick saw al barri de Paharganj, a la ciutat de New Delhi. Actualment s'està discutint al parlament indi si abolir o no aquest ofici perquè contribueix al caos circulatori i per raons humanitàries. Tradicionalment els cycle rick saws han estat conduits per una subcasta dels Xûdra.

Infants demanant almoïna per Old Delhi

Petit botiguer, venedor de flors, al barri de Taj Ganj, a la ciutat d'Agra

Homes de la casta dels Xûdra carretejant totxanes

Sadhu (casta dels brahamans) a Jaipur, estat de Rajasthan

Pidolaire a Paharganj, barri popular de Nova Delhi

Venedor d'objectes de metall a la ciutat sagrada de Varanasi (casta dels Vaïxya)

EN EL PUNT DE MIRA!!! (Índia, juliol de 2008)

2009-02-10T13:07:00.004+01:00

Nen de Kajuraho, estat de Madhya Pradesh

No sempre els turistes som benvinguts als indrets per on passem. Mentre jo l'apuntava amb la meva càmera, ell m'apuntava amb una pistola de plàstic. Per sort el duel va finalitzar amb una rialla de tots dos. Posteriorment em vaig haver de preguntar si havia estat un duel igualitari, si tots dos subjectàvem armes equivalents.

LA CATHERINE (Índia, juliol de 2008)

2009-02-04T12:40:00.002+01:00

La Catherine es passeja pels carrers de Paharganj, a la ciutat de New Delhi, tot recollint plàstics per dur-los a reciclar, activitat que li reportarà uns miserables beneficis, insuficients per mantenir la seva família. El seu pare fa mesos que no surt a treballar perquè va patir un accident que li va danyar les cames, la seva mare s'encarrega de tenir cura del pare i dels tres fills més petits que ella. Així doncs, el futur de la família és tot en mans de la Catherine, aquesta nena eixerida d'ulls brillants que no deu tenir més de 10 anys.

L'escenari indi és completament revestit d'històries com aquesta.

ELS ORÍGENS DE L'ÈTNIA GITANA (Índia, juliol de 2008)

2009-01-11T17:55:00.005+01:00

Noia gitana, Pushkar, estat de Rajasthan

Tot i que la paraula "gitano" prové de "egiptano" perquè al segle XV es creia que Egipte era l'origen d'aquest grup social, la teoria dels historiadors, antropòlegs i sociòlegs amb més fonaments de pes els situa entre l'Índia i el Paquistan. El "romanó", la llengua que parlen els gitanos, té vincles molt estrets amb les llengües del nordest de l'Índia.

L'antropòloga Teresa San Román al llibre "La diferència inquietant" escriu que possiblement les raons de les migracions del poble romanó es poden deure a què eren grups de pàries de l'Índia (possiblement del Punjab) desterrats i condemnats a vagar per la terra sense una nació pròpia on establir-se. Alguns grups van emigrar cap a Europa i d'altres al nord d'Àfrica, la qual cosa explicaria la creença d'alguns estudiosos que situen els orígens dels romanó a Egipte.

NEN D'HEBRON (Palestina, març de 2007)

2009-01-11T17:37:00.002+01:00

1er premi Tardor 2008 del concurs de fotografia de la Llibreria Ulyssus de Girona

En un terrat de la ciutat d'Hebrón em vaig trobar aquest angelet palestí amb urpes d'àliga. Era un nen que havia crescut en l'ambient i la mentalitat d'aquells a qui la història els ha arrossegat a ser protagonistes de la Intifada.

CHANDIGARD I EL ROCK GARDEN. EL NAIXEMENT D'UNA ÍNDIA MODERNA (juliol de 2008)

2008-10-08T00:02:00.000+02:00

Poc després de la independència de l'Índia de la seva metròpoli britànica, Jawaharlal Nerhu, el primer cap de govern del país emancipat, es planteja crear una ciutat que servirà de capital per a la regió del Punjab i que representarà, amb paraules literals: "l'expressió de la fe de la nació en el seu futur". El projecte va ser presentat a dos arquitectes estadounidencs d'avantguarda, Matthew Nowicki i Albert Mayer. Però poc després Nowichi morí en un accident aeri i Mayer va acabar renunciant al projecte. Així doncs, l'arquitecte suís Le Corbusier va acabar essent l'escollit per planificar la nova ciutat.

Chandigard havia de ser el símbol d'una nova Índia, moderna, lliure de vaques sagrades i cabres que destorbessin el trànsit. L'antítesi dels barris antics de les grans urbs, caòtics i amb carrers estrets plens d'escombreries. Així doncs, Le Corbusier va idear un taulell geomètric d'avingudes amples flanquejades per arbres, zones ajardinades i edificis funcionalistes al servei de les necessitats dels seus habitants. Amb Chandigard naixia una nova concepció de país racional i ordenada.

Cadascú que jutgi el resultat. A mi Chandigard em va recordar els barris-dormitori, freds i grisos de les nostres ciutats europees. Era un indret que a pesar d'ésser habitat per indis amb els seus costums de fer vida al carrer, s'havia quedat desprovista d'allò que precisament els turistes busquem a l'Índia: el batibull inesperat i caòtic d'interrelacions humanes ple de secrets per descobrir.

Chandigard és una ciutat plena d'edificis funcionalistes.

La ciutat, com a símbol de l'Índia moderna que havia d'esdevenir després de la independència, sempre s'ha emmirallat en l'estètica occidental a pesar de mantenir certs trets propis del país.

Chandigard no ha pogut fugir de la desigualtat social que es pròpia de tot el país, malgrat que la major part de la població sigui sikh. La religió sikh creu en la igualtat d'oportunitats de tots els éssers humans i per tant no tenen una mentalitat condicionada pel sistema de castes.

El Music World, un dels negocis més famosos de la ciutat, especialitzat en la venda de CD's i DVD's de Punjavi Pop.

Malgrat la intenció de Le Corbusier d'idear una ciutat ordenada i geomètrica, les paradetes i negocis al carrer propis de l'escenari quotidià indi, existeixen sota els porxos que flanquegen els carrers de la ciutat. Però sense aglomeracions ni estretors.

Habitants sikh de Chandigard

A Chandigard, tot i que segueixen havent-hi paradetes al carrer, a diferència de la majoria de llocs de l'Índia, els supermercats prenen una gran importància com a serveis alimentaris.

El metro de Chandigard, un evident símbol de modernitat.

Chandigard, una ciutat abocada a les noves tecnologies.

Monument que enuncia i commemora el Rock Garden de Nek Chand

L'Índia fa pocs anys que s'ha independitzat i el Paquistan s'acaba d'emancipar. Multituds de musulmans traspassen la frontera cap al nou país que acaba de néixer. Sota aquest context socio-polític, Nek Chand, un supervisor de carreteres recent arribat del Paquistan, se sorprén de la gran quantitat de deixalles que es poden veure per tot arreu degut als pobles destruits per contruir la ciutat de Chandigard. Aproximadament l'any 1958 decideix apropiar-se d'uns terrenys enmig de la jungla pertanyents al govern, per crear un jardí ple de formes i figures fetes d'aquelles deixalles que tan mal als ulls li feia.

El més increïble de tot és que el jardí no es va descobrir fins 15 anys després, el 1973, en què representants del Govern fan un estudi del territori i ensopeguen amb aquest racó de natura moldejada a la mida de l'ésser humà i ideada per llur gaudi. Tot i que els jardins ocupaven il·legalment uns terrenys que tenien amo, el Govern indi va saber apreciar el valor cultural que posseïa, i lluny d'enderrocar el projecte, el va finançar per tal que Nek Chand pogués seguir l'obra.
Actualment el jardí, conegut com el Rock Garden de Nek Chand, és el segon monument més visitat de l'Índia per darrere del Taj Mahal a Agra.

DIÀLEG DESCONCERTANT (Índia, juliol de 2008)

2008-08-28T15:10:00.000+02:00

Poc tindria a dir sobre aquestes fotografies si no fos pel diàleg surrealista que vaig mantenir amb el noi que surt a la imatge. L'Índia és un país ple de gent amable i hospitalària, i trobo que molt comprensiva amb el deliri fotogràfic que la majoria de turistes patim quan visitem un indret exòtic. Però aquell dia, després d'haver-me topat durant tot el sant dia (a la Índia gairebé tot és sant i sagrat) amb embaucadors, conductors de tuc-tucs massa obstinats per que no caminés tant, comissionistes, estafadors i botiguers agressius per la ciutat de Varanasi, l'encontre amb aquest noi em va fer actuar d'una forma una mica cínica.

El diàleg feia així en un anglès de pa sucat amb oli, tant el del noi com el meu:

- Eh, eh,... no fotografiïs els meus búfals. Si ho vols fer hauràs de pagar-me cent rúpies.

- Ah, no tranquil, no penso fotografiar-los-. Malgrat la meva resposta evassiva, em vaig acostar al riu i vaig fer un primer pla dels búfals.

- Eh, no pots fotografiar els búfals!

- No, no,... no els he fotografiat pas. He fotografiat el riu.

- Sí, però els meus búfals són dins del riu!

- Sí, però el riu no serà teu també, no?

- Oh,... no, no és meu però..., bé et deixo que facis les fotos que vulguis.

- Ah, està bé, gràcies.

I és que a vegades la relació entre autòctons i turistes no resulta gens fàcil.

KARNI MATA, EL REGNE DE LES RATES (Deshnok, la Índia, juliol de 2008)

2008-08-22T17:42:00.000+02:00

Temple de Karni Mata

El temple de Karni Mata es troba al poble de Deshnok, a 30 Qm. al sud de Bikaner, a la regió del Rajasthan, l'Índia.

Explica una llegenda que la deesa Karni Mata, una reencarnació de Durga datada al segle XIV, va suplicar a Yama, la deesa de la mort, que resucités el fill d'un narrador que es trobava desesperat per la mort del seu descendent. Yama s'hi negà. Karni Mata, enutjada per la negativa de Yama, decidí reencarnar tots els narradors en rates per evitar que la deesa de la mort s'endugués les seves ànimes. Es diu que és des de llavors que es venera Karni Mata i les seves rates sagrades al poble de Deshnok.

Ofrena de sucre, llet i polpa de coco a la deesa Karni Mata i a les rates

Passadís situat darrere el temple de Karni Mata

La rata blanca, símbol de bona sort per qui la vegi

Devoció per les Kabas, les rates sagrades

COMPARTIR, INVENTAR, IMAGINAR,... (La Habana, Cuba, juliol de 2007)

2008-06-28T23:06:00.000+02:00

1er premi de fotografia "Primavera 2008" de la Llibreria Ulyssus de Girona

La fotografia està feta al carrer Aramburu, al barri de Centro Habana, La Habana.

Una de les qüestions que més em va impressionar de Cuba va ser el fet que amb poques coses materials, els infants saben passar-s'ho bé tot cultivant la imaginació. Qualsevol tros de fusta i quatre claus són suficients per inventar una joguina. De fet, el més important no és la joguina sinó amb qui comparteixes l'estona de joc. En el nostre món occidental ple d'aparadors farcits de coses, els nens ja no saben compartir, inventar i imaginar més enllà d'aquell tros de matèria que tenen a les mans. El nostre món es deshumanitza!!!

FERVOR RELIGIÓS (Granada, Setmana Santa de 2008)

2008-04-22T23:11:00.000+02:00

Per a una persona més o menys agnòstica com jo, la Setmana Santa granadina em va impactar sobretot pel fervor religiós que despertaven les imatges sagrades. L'esperit religiós no està renyit amb el bon humor, la beguda i el gaudi, tanmateix l'aspecte més superficial de les cofradies em recordaven el cantó més obscurantista de la religió. Natzarens amb túniques i "capirotes" que resulta impossible no comparar amb el Ku Kux Klan, "camareras" vestides d'un negre escrupolós, les imatges de les verges amb expressions de patiment, Jesucrist patint de pujada al Calvari o clavat a la creu,... Una societat moderna no pot sustentar-se en el sentiment de culpabilitat que la religió cristiana vol transmetre als seus fidels. Però tot i que la setmana Santa granadina poc té a veure amb la meva forma d'entendre el món, aquí deixo un testimoni fotogràfic d'una realitat social d'un gran interés antropològic.

Repartidors de pa al barri del Realejo de Granada amb propaganda de la Setmana Santa 2008 a Granada

Músics de la banda de la Cofradia de la Borriquilla

Natzarens de la Cofradia de la Virgen de la Borriquilla al pas pel carrer Elvira

A Setmana Santa tothom vesteix les seves millors gales

Natzarens de la Cofradia de la Virgen de los Dolores

La Virgen del Rescate

Infants de la Hermandad de la Virgen del Rescate

Camarera de la Cofradia de la Virgen de la Borriquilla

Natzarens de la cofradia de la Virgen de los Dolores

Missa en una catedral plena de gom a gom

Venta d'imatges religioses davant l'església de Santa Ana per ajudar a finançar la cofradia

Natzarens, camareras i candeleria de la Cofradia de la Virgen de la Borriquilla

Costalera de la Cofradia de la Virgen de la Borriquilla

La Virgen de la Borriquilla al pas pel carrer Elvira

El Cristo de los Gitanos de camí cap al Sacromonte tapat amb un plàstic per causa de la pluja

El Calvari de Nuestro Padre Jesús de la Amargura

Autoritats de la ciutat a la Cofradia de Nuestro Padre Jesús de la Amargura y Nuestra Señora de los Reyes

Fervor religiós de las Camareras, dones encarregades de tenir cura i vestir les imatges religioses

Infant natzarè de la Hermandad de los Dolores al pas pel Carrer Reyes Católicos

Hermandad de la Virgen del Rescate al pas pel carrer Reyes Católicos

Trompetista pel carrer Reyes Católicos

La Virgen de la Boriquilla pel barri del Albaycin

VULL FOTOGRAFIAR EL MÓN!

2008-03-30T23:30:00.000+02:00

"Conta'm, Musa, les accions d'aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d'haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser."

Cant I de "L'Odissea" d'Homer

Soldats soviètics al pont del rei Carles a Praga

Homenatge a les víctimes del comunisme a la Plça de Sant Wenceslau a Praga

Agost de 1990. Jo, un adolescent de disset anys amb les ànsies de menjar-me el món, em trobava a Praga. Feia només uns mesos que havia caigut el Mur de Berlín i els últims soldats soviètics caminaven pel pont del rei Carles amb la supèrbia resignada de l’autoritat ja vençuda. Endut per una rauxa visceral, li vaig prendre la càmera al meu pare, i quan els homes d’uniforme caqui es van atansar a uns pocs pams de mi i del meu objectiu, els hi vaig fer una instantània. Un d’ells, segurament el de més graduació, amb un posat desafiant, em va fer un gest despectiu amb el dit cor alçat de la mà esquerra, la mateixa mà amb la que sostenia un petit llibre roig i amb la que es gratava la cella. En aquell moment que ja els invasors s’allunyaven del pont i el meu jo retornava a l’estat normal de tranquil·litat, em vaig adonar que havia testimoniat un esdeveniment remarcable de la història i l’havia immortalitzat. Unes hores més tard, a la Plaça de Sant Wenceslau, em trobava dempeus davant un altre escenari, aquest cop especialment sobrecollidor. Al mig del passeig peatonal, a prop del Museu Nacional, hi havia un altar fet d’espelmes, fotografies de víctimes del comunisme i flors que recollien tot el dolor que havia patit la nació txecoslovaca en mans de l’invasor soviètic.

És al 1990, quan el comunisme de l’est d’Europa ja agonitzava, que va créixer en mi una irremeiable necessitat, gairebé obsessiva, de viatjar i de fotografiar el món. Un món que s’escapolia contínuament, un món que s’esfumava davant la meva mirada i que mai més no tornaria a repetir-se. O potser també la meva dèria per fotografiar suposava un intent ingenu de demanar-li una treva al meu rellotge. Un intent del tot eixelebrat per aconseguir que la meva vida comptés les hores, els dies, els anys,... sense tants aires d’arrogància. Com d’efímer és tot, fins i tot els invasors acaben essent fugaços! El temps se’m llençava a sobre i jo només desitjava viure intensament.

LA TERÀPIA DE CAMINAR BEN AMUNT

2008-03-30T03:16:00.000+02:00

Només llevar-nos i fer un cop d'ull a fora del refugi, vam comprovar com la nevada de la nit havia vestit el paisatge d'una forma radicalment diferent. La neu, deixada caure com un immens llençol blanc, ocultava els colors grisos i ocres del dia anterior. S'havia frustrat la nostra intenció de pujar al cim del Subenuix, però l'atzar metereològic ens regalava aquest escenari d'hivern inesperat.

(Refugi de Colomina a les portes del Parc Nacional D'Aigüestortes).

Què és allò que ens empeny a pujar muntanyes per tornar-les a baixar al cap d'una estona després? Segurament la resposta sigui una barreja de molts factors conscients i d'altres d'inconscients encara per descobrir. Als que ens agrada la muntanya, el fred, la pluja, les butllofes al peus, el cruiximent, la sed, la gana o el cansament no acaben essent un obstacle gaire seriòs per deixar de pujar cims i explorar camins nous. Algunes raons no gens menyspreables per pujar quan més amunt millor, podrien ser la curiositat per fondejar paratges desconeguts que trenquin amb la rutina de cada dia i ens inciten a la imaginació i al somni, un sentiment de superació o la intenció vanitosa de veure el món amb els ulls que ho farien els déus. Per a mi la més important però, és que en la mesura que les noves tecnologies, l'estrés frenètic de la vida urbana i el consumisme compulsiu ens va engolint en una espiral de difícil retorn, més necessitat tenim de somiar en aquell virginal i primigeni paradís que les sagrades escriptures ens van ensenyar que havíem perdut. Necessitem fondre'ns amb la natura com si d'una teràpia purificadora es tractés.

Vull dedicar aquestes fotografies a totes les persones que han caminat amb mi i jo amb ells. Jo que sóc un ésser intravertit, solitari i una mica hermètic, crec que el més important que m'ha ensenyat la muntanya és la necessitat de la companyia i del compartir. Tot sol els monstres imaginaris semblen més grans i insalvables.

Estany Tort a les portes del Parc Nacional dels Estanys de Sant Maurici.

L'Helena de camí al Pas del Collell.

El Masmut amb el ressec riu Tastavins a la dreta de la imatge, a la comarca del Matarranya.

Voltor lleonat al cim del Masmut, a la Franja de Ponent.

La Catalina al cim del Puigmal. Tots dos hem compartit l'estima per la muntanya.

Vistes des del Puigmal.

Pretenia coronar el Puigmal sense guants i amb els peus mullats. A més anava sol. La solitud resulta una mala elecció si ens referim a la muntanya. No vaig arribar al cim. Tanmateix, la jornada em va delectar amb aquesta escena de llums i formes corprenedores.

Isard al Pedraforca. Mentre perseguia aquest esmunyedís animal, se'm va trencar el teleobjectiu.

L'arbre que es resisteix a caure, tot un símbol de vitalitat de camí cap al Pedraforca per la Canal de Verdet.

El Sergi enfilant camí cap al Nou Creus. Jo arrossegava el meu cos gairebé com el portador de l'anell únic a la trilogia de "El Senyor dels Anells". I el Sergi, amb pas regular i sense aturar-se, pujava incansable cap al cim. Em sembla que aquesta és l'única vegada que el vaig veure de cara en tot el trajecte.

Des del Nou Creus admirem el mar de núvols que oculta els cims veïns. La neu té la textura d'un cremós gelat de llimona. L'escenari ens posa la pell de gallina. Ens fa sentir eufòrics.

Durant l'ascens cap al Taga, la Catalina i jo ens topem amb una vaca que vigila els nostres moviments i ens observa com si fóssim dos animals poc adaptats al seu medi.

La Catalina de pujada cap al Taga.

La Tisbe, la Idoia i el Sergi descansant en el trenca-cames que porta al Torreneules. Veníem de Ribes de Freser, i tot i que havíem fet nit a Coma de Vaca, estàvem rebentats però vam caminar fins al final del nostre objectiu.

Deixem enrere el Torreneules i ens dirigim cap a la Vall de Núria.

L'Helena al Prat Socarrat, tot fent camí cap al Pic de l'Aguiló. Els núvols es barregen amb la neu i creen un paisatge fantasmagòric.

Punta Aguda des del Pic de l'Aguiló a la Serra del Cadí.

L'Ivan, l'Estuc i l'Anna seran els meus companys de viatge a l'Espluga de Serra i la Serra de Lleràs.

La serra de Lleràs a Espluga de Serra

Isards al Pedraforca.

El Jose i el Toni al Pollegó Superior del Pedraforca. La boira ens acompanya tot el camí.

Escenari de llegenda tot baixant del Pollegó Superior cap a la tartera del Pedraforca.

La Catalina a la carena que porta al Pic de l'Infern.

La vertent francesa des del Pic de l'Infern.

La Txell i l'Helena de camí cap a Saldes.

El Glaçó, la Txell, el Toni i l'Helena de camí cap al pas del Collell, vora la Serra del Cadí.

L'Helena amb la Vall de Soaso als seus peus. Enmig de catedrals de la natura com aquesta, resulta inevitable pensar el molt fràgil i vulnerable que és l'ésser humà. Al costat d'aquestes pedres mil·lenàries rebem una autèntica cura d'humilitat. La vida humana és una petita guspira d'energia massa efímera.

La vall de Soaso des del cim del Monte Perdido. Aquesta excursió significava arrencar-me una espina que feia molt de temps que duia clavada. A la fi havia aconseguit coronar-lo. Agraeixo a l'Helena el fet d'haver estat la meva companya de viatge.

La Catalina a la tartera que porta a la Pica d'Estats, una de les meves muntanyes preferides.

Els estanys d'Estats i del Sotllo des del cim de la Pica d'Estats.

L'Helena de camí cap al Balandrau.

L'IBARE, El RIU DELS OCELLS (Bolívia, juliol de 2006)

2008-03-28T00:06:00.000+01:00

Manguarí

Peresós

Ànecs al "riu dels ocells"

Yacaré o caiman comú a la llera del riu Ibare

L'Ibare, " el riu dels ocells" en llengua moxeña, neix al departament del Beni de Bolivia i després de recòrrer 278 quilòmetres enmig de pampas i selva amazònica en direcció nord, acaba desembocant en el riu més cabdalós del país, el Mamoré.

El riu Ibare s'explota turísticament des de fa més o menys un parell de dècades. Els guanys que pot reportar el turisme són l'únic argument que pot convèncer els seus habitants de conservar l'ecosistema.

Turistes remuntant el riu Ibare

Els pobladors de les selves amazòniques expliquen molts mites amb una forta connotació sexual on els bufeos (dofins de riu) en són els protagonistes. Des de principis fins a mitjans del segle XX, arrel de les dues guerres mundials, l'aparició d'exploradors a la selva amazònica s'extèn molt. Van a la recerca de boscos de l'arbre del cautxú, imprescindibles per la construcció de maquinària de guerra. Un dels personatges més temuts per als pobladors indígenes eren els capataços ja que entre moltes altres aberracions, segrestaven les noies més maques per prostituir-les. Aquests capataços acostumaven a vestir amb tratxo clar i curiosament els indígenes van establir moltes associacions entre aquests i els bufeos per la seva pell clara i immaculada. Quan una noia desapareixia, sovint es justificava dient que eren els bufeos que se l'havia endut al fons del riu per convertir-la així en un bufeo femella.

A la selva amazònica, entre madereros, seringueiros (treballadors del cautxú) o buscadors d'or, s'escampaven moltes llegendes relacionades amb la zoofília. Segurament la intenció era la de reprimir un instint antinatural en uns homes que vivien molt aïllats i lluny de les seves famílies. Es parlava de molts casos de colons de la selva que havien mantingut relacions sexuals amb bufeos femella atrets per llurs aparells reproductors que eren molt semblants al de les dones. Diuen però, que aquests actes no passaven desapercebuts per als bufeos mascle que patien de gelosia i que aprofitaven el moment que els homes s'apropaven a la ribera del riu per arrossegar-los cap a les profunditats per sempre més.

Entre els indígenes amazònics també existien mites de caire sexual sobre bufeos. Un d'aquests diu que quan una dona patia un avortament, l'aspecte del fetus els feia pensar que el pare era un bufeo mascle que havia violat la dona mentre dormia. El càstic per aquesta relació zoofílica i antinatural no podia ser una altra que la de l'avortament.

Bufeos, dofins de riu

Suchas menjant-se les restes d'un bufeo devorat per un jaguar

Una garza, au molt abundant al riu Ibare

Una peta, tortuga nana dels rius amazònics

Ous de peta en ebullició

Casa típica amazònica a la Comunidad de San Bartolo.

La Lidia, una nena moxeña de la Comunidad de San Bartolo.

Mare i filla, indígenes moxeña a la Comunidad de San Bartolo

Pobladors de la Comunidad de San Bartolo portant toronjas per vendre a Puerto Almacén, llogarret vora el riu Ibare, a 8 quilòmetres de Trinidad.

Un niu de Bato, l'au més gran del món.

A la matinada, a la selva refresca.

Els rius amazònics són les vies de comunicació més pràctiques per mercadejar entre les diferents comunitats amazòniques. A la foto, un vaixell de mercaderies.

Malauradament el sentit de prosperitat de molts habitants d'aquests paratges són sinònim d'apropiar-se d'un tros de mapa ocupat per selva amazònica i desforestar-lo o depredar-lo sense cap planificació sostenible, fins a l'esgotament dels recursos. Madereros, ganaderos, caçadors furtius i pescadors busquen una forma ràpida d'enriquir-se sense tenir en compte les fatals conseqüències dels seus actes massa abusius per un ecosistema voluptuós però alhora extremadament fràgil.

Res pastant vora una pampa guanyada a la selva

Maderero a petita escala acampat vora el riu Ibare

Yacaré o caiman comú

Ànec arrencant el vol

Capiwaras, els rossegadors més grans del món.

A la temporada seca, entre els mesos de maig i setembre, moltes parts de la selva anegades d'aigua en l'estació humida s'assequen i es formen platjoles a la vora dels rius on es fàcil divisar animals que s'acosten per beure.

Un venado acostant-se al riu per beure

Nens moxeños jugant en el riu Ibare. Els yacarés no resulten una amenaça real

Cria de yacaré o caiman comú

Per la matinada, l'escalfor del sol en contacte amb l'aigua freda del riu provoca un vapor espés que omple el paratge d'ombres fantasmagòriques i misteri.

Matinada al riu Ibare

Manguarí

Chichilos o micos esquirol

Posta de sol vora el riu

"NGANGA" (Trinidad, Cuba, juliol de 2007)

2008-02-21T23:56:00.000+01:00

Una "Nganga", l'instrument més important del "Palero"

Aquesta olla anomenada "nganga" és l'objecte primordial per fer "Palo Monte" o "Regla Conga", una pràctica ritual desenvolupada pels bantús originaris d'Àfrica que van arribar a l'illa com a esclaus durant l'època colonial. Segons les persones que practiquen la "Santería", el "Palo Monte" és bruixeria negra per provocar el mal i la desgràcia, tanmateix, segons la meva modesta experiència a Cuba i pels llibres consultats, tant la "Santería" com el "Palo Monte" poden utilitzar-se per sanar i ajudar, o pel contrari, per venjar-se i provocar el mal. El "palero" (persona que porta a terme el ritual del "Palo Monte") omple la "nganga" amb diversos objectes d'una simbologia molt variada, però l'ingredient més important és l'os d'un nfumbi (persona morta recentment) que desenterrarà del cementiri i amb el qual pactarà per tal que aquest l'ajudi des del món invisible.

NEN ORFE A LA RECERCA DELS SEUS ORÍGENS

2007-12-17T23:46:00.000+01:00

Fotografia feta a la plaça Vicens Martorell del barri del Raval de Barcelona

TEMPUS FUGIT (París, agost de 1999)

2007-12-17T23:40:00.001+01:00

Aquesta foto està dedicada a la Catalina, antiga companya de viatges i musa d'alguns poemes. Pels temps passats que li vam guanyar a la vida i que mai més no tornaran!

LA FIGURA TRANSGRESSORA DE MAXIMÓN (Guatemala, agost de 2002)

2007-11-26T22:36:00.000+01:00

El Maximón de Zunil

El Maximón de Santiago de Atitlán

La figura de Maximón, tant o més venerada que Jesucrist entre alguns pobles hereus de l'antiga civilització maia, és fruit del sincretisme religiós que es va anar desenvolupant a Guatemala arrel del procés de colonització espanyol. Al Maximón se l'acostuma a identificar amb figures històriques que connoten violència o sentiment de traició com Sant Pere perquè aquest va negar Crist tres vegades, Judas Iscariot perquè aquest el va trair per unes quantes monedes o amb Pedro de Alvarado que és el sanguinari conqueridor espanyol que va sotmetre aquestes terres que ara són Guatemala en favor de la corona espanyola. És un sant que té la capacitat per distorsionar i dificultar la vida quotidiana de les persones o pel contrari, retornar a l'harmonia i equilibri natural tot allò de desorganitzat. Sobretot se sent atret per tots aquells productes que fan perdre el control. Per això, per aconseguir els seus favors se li ofereixen cigars, cerveses, Quetzalteca (un tipus d'aiguardent de canya de sucre molt conegut a Guatemala), a més de productes preuats entre la població maia com pollastres, espelmes, pètals de flors, tortillas o coca-cola.

Segons l'antropòleg alemany Michael Mendelson al seu llibre "Los escándalos de Maximón. Un estudio sobre religión y la visión del mundo en Santiago Atitlán", el Maximón simbolitza el xoc de cosmovisions que la colonització espanyola va provocar en la ment dels pobladors indígenes, i que enguany encara perdura.

EL PUEBLO MANDA Y EL GOBIERNO OBEDECE (Chiapas, Mèxic, agost de 2004)

2007-11-17T11:48:00.000+01:00

- Senyor- li digué-, ...us demano perdó de preguntar-vos...

- Et mano que em preguntis- s'apressà a contestar el rei.

-Senyor, on és que regneu vós?

- Pertot- respongué el rei amb gran senzillesa.

-Pertot?

El rei, amb un gest discret, assenyalà el seu planeta, els altres planetes i els estels.

- Pertot arreu?- digué el petit príncep.

- Pertot arreu- digué el rei

Perquè no solament era un monarca absolut, sinó també un monarca universal.

- I els estels us obeeixen?

- Naturalment- digué el rei-. Obeeixen tot seguit. No la tolero pas, la indisciplina.

Un semblant poder meravellà el petit príncep. Si ell l'hagués tingut, hauria pogut veure, no pas quaranta-tres, sinó setanta-dues, o cent, o duescentes postes de sol en un mateix dia, sense necessitat de bellugar la cadira! I com que se sentia una mica trist pel record del seu petit planeta abandonat, es va decidir a demanar una gràcia al rei:

- M'agradaria de veure una posta de sol... Feu-me la mercè... Maneu al sol de pondre's...

- Si jo manava a un general de volar d'una flor a l'altra, com si fos una papallona, o d'escriure una tragèdia, o de canviar-se en ocell de mar, i el general no complia l'ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo?

- Vós- digué amb fermesa el petit príncep.

-Exacte. Cal exigir de cadascú el que cadascú pot donar- observà encara el rei-. L'autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes al teu poble tirar-se al mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d'exigir l'obediència perquè les meves ordres són raonables.

- I la meva posta de sol?- recordà el petit príncep, el qual mai no oblidava una pregunta, un cop l'havia feta.

- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però, en la meva ciència de govern, esperaré fins que les condicions siguin del tot favorables.

El Petit Príncep

ANTOINE DE SANT- EXUPÉRY

EL CERRO RICO: LA HISTÒRIA D'UNA DEESA VIOLADA (Potosí, Bolívia, juliol de 2006)

2007-10-29T20:25:00.002+01:00

Como sus antepasados, también José excavó la tierra, y a fuerza de buscar para otros el mineral que hoy ya es escaso se le endurecieron las palmas y se le engarfiaron los dedos, de modo que cuando acaricia a una mujer es como si la rozara con una herramienta.

AMOR AMÉRICA

Maruja Torres

La muntanya del Cerro Rico amb la ciutat de Potosí als seus peus.

El Cerro Rico és una muntanya a la vora de la ciutat boliviana de Potosí, de la qual se n'extreuen minerals des del segle XVI amb l'arribada dels colonitzadors espanyols. Els indígenes de la zona ja coneixien dels minerals que amagava la muntanya, tanmateix mai no van gosar explotar-la pel caràcter sagrat que representava per a ells. Simbolitzava una deesa. Va ser el 1545 que els invasors espanyols van començar a perforar la muntanya per extreure plata i amb poc temps Potosí es va convertir en la capital financera de la Corona espanyola de l'època. -Con la plata que nos robaron podriamos hacer un puente de América a España, y otro con los huesos de los indígenas sacrificados- diuen de forma obstinada els habitants d'aquesta ciutat, ja com una frase feta i tòpica, justificant així la seva mala fortuna. I no hi ha per a menys, Bolívia és el segon país més pobre d'Amèrica per darrere d'Haití. I tampoc no podem oblidar els vuit milions d'indígenes que van perdre la vida en aquestes mines, per causa de les condicions tan infrahumanes que van haver de patir.

De l'esclavatge cruel i sagnant dels anys del colonialisme, s'ha passat a l'actual semi-esclavatge on les víctimes segueixen essent els indígenes de les classes més desafavorides que no tenen alternativa laboral per tal de subsistir.

El juliol de 2006 vaig tenir la innoblidable experiència d'entrar a la mina Cunti, un forat més perpetrat en el ventre d'aquesta deesa sagrada pels indígenes, però repetidament violada per cinc segles de colonialisme i uns quants anys més de neocolonialisme. Després que ens disfressessin de miners vaig haver de recordar-me a mi mateix que aquella entrada a la mina no me la podia prendre com una visita a un parc temàtic. Allà hi treballaven miners, els quals, segons les estadístiques, no tindrien una esperança de vida major de 46 anys.

Els miners de Cunti esmorzen entre les 5'30 i les 6 hores. Comencen el treball a la mina vora les 7 i no dinen. La seva dieta dins dels túnels serà la fulla de coca barrejada amb cendra (amb la cendra es produeix més salivació i així s'augmenta també el seu l'efecte excitant), l'alcohol de 96 graus, refresc de cola i el tabac. Aquests productes excitants evitaran els símtomes del cansament, la gana o la temptació d'adormir-se. Treballen vuit hores, sis dies la setmana per 40 o 50 bolivianos diaris, uns 4 o 5 euros.

Pels passadissos de la mina Cunti.

El Tio de la mina Cunti.

El Tio o Diablo de la mina, també conegut com a Supay en parla quechua, representa un personatge mític de l'inframón que té el poder de decidir sobre el destí dels miners. Pot provocar enfondraments o revelar noves vetes de minerals segons el seu caprici. Per això cada matí els miners s'acosten a la seva trona per oferir-li coquita, cigarrets, alcohol, refresc de cola i d'altres obsequis més personals. Amb les ofrenes matinals intenten decantar el temut atzar al seu favor. -Ojalá hoy el Tio nos proteja-, és el primer pensament del miner davant de l'altar de l'estàtua capritxosa i cornuda rodejada d'ofrenes. El Supay se'l representa sempre amb un gran atribut sexual erecte com a símbol de masculinitat. Els mateixos miners expressen que això els recorda cada matí que per resistir les dures condicions de la mina s'han de comportar com a veritables mascles.

Pels voltants del Carnaval, els miners sacrifiquen una llama blanca en honor a la Pacha Mama per que aquesta els concedeixi noves betes de minerals.

Vista de la mina Cunti des de les alçades.

El Henry, un miner de 13 anys que ja en fa uns quants que va aprendre l'ofici.

A la mina hi treballen infants que de ben petits tenen la delicada missió de passar per forats petits o posar les seves manetes per escletxes massa estretes per als miners adults. A més dels perills evidents d'un possible esfondrament dels túnels o la inhalació diària de pols altament nociva pels pulmons, n'existeixen d'altres que tenen a veure amb la imitació de l'estil de vida dels adults. Els nens comencen a fumar tabac i a beure alcohol de 96 graus de molt jovenets per tal de suportar les exigències tan dures del miner. A més, porten una alimentació extremadament inadequada. Però rares vegades existeix una alternativa per aquests infants. Els seus pares i els pares dels seus pares van ser miners, i ells moriran com a miners.

La ciutat de Potosí des del Cerro Rico.

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2006

2007-08-27T19:43:00.000+02:00

Les eleccions al Parlament de Catalunya van tenir un baix índex de participació (no es va arribar al 50% dels ciutadans amb dret a participar-hi) la qual cosa evidenciava la crisi per la que passa la democràcia. Però tota la culpa d'aquest afebliment democràtic la tenen els polítics amb els seus actes de corrupció i manipulació per tal de mantenir-se en el poder, o la gent d'apeu també tenim la nostra part de responsabilitat?

Amb aquestes dues fotografies a mode de metàfora volia fer pensar les persones sobre l'actitud de polítics i ciutadans envers la política. El fet que ambdues mostrin la propaganda del mateix personatge no és perquè em desperti un especial rebuig en relació als altres, sinó que és l'únic partit polític que va penjar els rètols arran de carrer i això em va facilitar la feina alhora de fer interactuar els vianants amb aquests.

UNA FAMÍLIA TZELTAL A AMATENANGO DEL VALLE (Mèxic, Agost de 2004)

2007-08-20T17:51:00.002+02:00

La Elena, la Sofia i la Rosi

La Juanita amb el seu gos

(...) caminem cap al zócalo amb la intenció d’abandonar ja el poble. Però de sobte se’ns atansa una nena que es presenta com a Elena, i que a pesar de la seva petita alçada, ens assegura que té 10 anys. Agafa la Francesca de la mà i li estira el braç mentre ens proposa que l’acompanyem fins a casa seva on sa mare ens ensenyarà com es fa la ceràmica tradicional del poble. Tant la Francesca com jo sabem que aquesta proposta significarà desembutxacar uns quants pesos més, però és una oportunitat immillorable per entrar en la intimitat d’una casa i poder-se fer a la idea de com viu aquesta gent. Seguim la nena que no es deixa anar de la mà de la Francesca fins que arribem a casa seva, per por que ens ho repensem. Entrem per una porta de fusta a un pati molt espaiós sense empedrar i rodejat d’una tanca de taulons que separen aquesta propietat de la del pati del veí. Asseguda al terra del porxo de la casa s’hi troba la Sofia, la mare de la nena que ens ha portat fins allà. Aquesta dona, vestida amb les robes tradicionals i descalça, està donant forma a una mena de cendrer sense l’ajuda de cap torn ni màquina que se li assembli. Amb un fort accent de llengua exòtica, ens explica que el secret de la ceràmica del poble es troba en la qualitat immillorable de la terra rogenca de la regió. Mentre la Sofia manipula amb molta cura la peça de fang que té entre les mans i ens explica el procediment que segueix, la Elena l’imita amb gestos que destil·len un cert aire de persona gran, de persona massa madura pels escassos 10 anys que té. Darrere la Sofía i amb un rostre que mostra una barreja de curiositat i desconfiança s’hi amaga una nena molt menuda, la Rosi. Diria que té uns 3 o 4 anys. Porta una nina de drap lligada a la seva esquena amb un mantell color verd clar. Uns pocs metres més enllà d’on estem nosaltres, al costat contrari del pati, com si visqués al marge d’aquell nucli familiar, una nena de nom Juanita i d’uns 8 anys, només vestida amb uns pantalons de xandall vermell i descalça, juga a fer pilotes de fang i després les enclasta entre dues fustes simulant que fa tortillas. Un gos d'orelles caigudes jeu a la seva vora, com si tots dos pertanyessin al mateix món dels exclosos: la nena, la desatesa de la família per la seva condició de filla mitjana; el gos, privat de privilegis per pertànyer al món dels irracionals. La qüestió és que totes tres nenes aprenen a ser mares i mullers a través del joc simbòlic. Tot i així em fa l’efecte que la Elena ja ha deixat de jugar a pesar dels seus 10 anys.

Se senten plors dins la cabana de fusta i aquesta s’aixeca de seguida. Uns minuts després surt amb un nadó que acull amb molta cura entre els seus bracets menuts. És el Nicolás Roberto, el pixamandúrries de la família a qui ha d’auxiliar quan la mare està ocupada. Els hi demano per fer fotos i la Sofia em diu que no té cap problema. Acabo comprant un petit cendreret fet per la Elena per 10 pesos i els hi agraeixo amb una petita propina la possibilitat d’haver-me deixat immortalitzar aquella intimitat de naturalesa tendra i modesta alhora.

Pel Sud de Mèxic. Un viatge en solitari.

per Josep M. Ferrer

CUBA: REVOLUCIÓ O INVOLUCIÓ? (Juliol de 2007)

2007-07-29T17:00:00.000+02:00

Escrit en una paret de Trinidad

Des que el 26 de Juliol de 2006 Fidel Castro va desaparèixer de la vida pública cubana i deixés les rendes del país al seu germà i successor Raúl Castro, han hagut especulacions de tot tipus sobre els nous camins que podia prendre la revolució en la seva nova etapa. Les veus més contràries al règim auguren una caiguda sobtada, d'altres una obertura econòmica de mercat sense perdre els pilars fonamentals socialistes com la Xina, els més pessimistes parlen d'immovilisme. Un dels interrogants que inquieten més a la població cubana és si Raúl Castro té el consens de tots els alts càrrecs militars.

Entre el setembre del 2003, data de la meva primera visita al país, i el juliol del 2007 (la meva recent i segona visita), em fa l'efecte que ha hagut una forta davallada en la qualitat de vida de la població cubana que va perdent a passes agegantades la seva moral per tal d'aconseguir una divisa imprescindible per sobreviure i que amb els recursos que ofereix l'estat no es pot aconseguir. La delinqüència ha pujat força a Cuba i sobretot a La Habana, els preus dels productes en divisa han augmentat i els salaris s'han estancat, la relació que s'estableix entre autòctons i turistes és més desigual amb la qual cosa provoca un fort sentiment de frustració per part dels cubans que se senten ciutadans de segona classe en el seu propi país. Malgrat això, el míting que el 26 de Juliol d'aquest any va fer Raúl Castro a la ciutat de Camagüey obre una porta d'esperança ja que en principi respon a les expectatives de la majoria de cubans. Sota el meu punt de vista, va ser un cop d'efecte magistral del nou mandatari que apunta a un intent d'assentar les bases per un enteniment de totes les opinions divergents envers el futur revolucionari. A grans trets i de forma molt generalitzada, el poble cubà no és partidari de la caiguda del règim socialista, segueix existint una idealització de Fidel Castro i del Ché com a encarnació de l'ideal de revolució que mai no ha existit però que es persegueix amb insistència. El poble cubà coneix les mancances de molts pobles americans amb un procés històric semblant al seu com Haití, Bolívia, Mèxic, Guatemala,... i no volen renunciar a una sanitat i una educació deficitària però envejable per a molts països del món. Però sí que el poble clama per la reactivació d'una economia que en el passat va dependre totalment de l'antiga URSS i que en aquests moments pretén fer-ho de Veneçuela. Potser la Xina, salvant les distàncies que dues realitats tan diferents imposen, pugui ser un mirall pel futur de la Revolució cubana cada cop més desacreditada.

Després de 48 anys de règim socialista, "revolució" o "involució" ?

Ofrena a la Virgen de la Caridad del Cobre en favor del presos polítics empresonats pel règim socialista cubà

Humberto Real a la ciutat de Matanzas

Humberto Real, dissident declarat i fitxat pel règim socialista cubà i membre de l'associació pels drets humans "Por amor a la verdad", es planteja si després de gairebé cinc décades la revolució segueix essent revolució o involució. Humberto no amaga però, que el seu pare va ser militar de l'exèrcit de Fulgencio Batista, qüestió que pot anar en detriment de la seva pretesa objectivitat. Tanmateix, és una prova evident de l'existència de la dissidència en l'interior de l'illa. Segons Humberto, una revolució no pot tenir 448 presons farcides de presos polítics repartides arreu del país perquè és la prova irrefutable que la pretesa Revolució és veritablement una dictadura. Un d'aquests presos és el seu fill. La seva dona és integrant de "Las Damas de blanco", moviment que es manifesta per l'alliberament dels familiars empresonats pel règim. Humberto no té por d'aparèixer en webs i diaris estrangers exposant el seu cas perquè assegura que no hi ha res més noble en el món que la lluita d'un pare pels seus fills.

Façana d'un edifici a Centro Habana

El mal estat i precarietat de molts edificis i la falta d'habitatge és un dels reptes més importants que té sobre la taula la nova etapa del règim socialista de Cuba.

Telèfons públics a La Habana

Un dels aspectes que desperta més enveja del turisme entre els cubans, és la possibilitat dels primers de viatjar i conèixer nous móns amb formes diverses de viure i d'organitzar-se. El bloqueig que pateix l'illa per part d'EUA i el mateix bloqueig que imposa el règim als seus habitants fa del cubà una persona necessitada de contactes exteriors amb qui intercanviar opinions, verificar informacions o obtenir recursos materials impossibles de trobar a l'illa.

L'alt preu per accedir a Internet i els pocs punts per connnectar-s'hi, són una prova òbvia del poc interés del règim cubà per afavorir el contacte de la seva població amb l'exterior.

Aparador d'una Chopin (TDR, Tienda de Recuperación de divisas) a Santriago de Cuba

La chopin El Encanto a Santiago de Cuba

Resulta del tot impossible marcar una frontera nítida entre aquelles coses que es poden qualificar de necessitats bàsiques i tot allò que pot ser superflu per la vida quotidiana d'una persona. En termes generals sembla haver-hi acord en el fet que el poble cubà no passa gana. Tanmateix i tal com va dir Manuel Vázquez Montalbán a "Y Dios entró en La Habana" el poble cubà té fam de tot allò que imagina i desitja. La falta de varietat en la dieta i manca en productes de diferents característiques com la neteja o higiene personal són evidents. L'entrada del turisme a l'illa ha augmentat aquesta ansietat del poble cubà per assolir un major nivell de vida. El sector més jove que no va viure la dictadura de Batista i que per tant no pot comparar els diferents règims, no té més mirall que el del turisme procedent de països anomenats del primer món. Això ha provocat una forta esquerda en un procés revolucionari que necessita d'un gran consens de població per poder seguir essent "revolucionari " i no pas "dictatorial".

Manicurista en uns magatzems de Cienfuegos, un dels actuals oficis "por cuenta propia"

Un altre punt clau que va donar els seus fruits en plena crisi del Periodo Especial, però que després es va tornar a reprimir, és la de permetre la iniciativa de petits negocis privats que activin la microeconomia del país. Encara que Raúl Castro no en va fer referència en el seu míting a la ciutat de Camagüey el passat 26 de Juliol, resulta implícita la necessitat d'incentivar aquests negocis "a cuenta propia".

Gent fent botella vora el Malecón de La Habana

Actualment el règim socialista de Cuba ha trobat en Hugo Chávez i Veneçuela a un aliat preuat amb qui resol les necessitats bàsiques de combustible. Tot i així, a Cuba existeix una forta manca de transport públic que provoca molts obstacles en la vida quotidiana dels cubans. Les nombroses persones fent botella (autostop) a peu de les carreteres d'arreu del país per arribar a la feina, són una estampa malauradament molt repetida.

Bodega a la ciutat de Matanzas

El nou dirigent cubà va enfatitzar que Cuba encara no havia superat les conseqüències de la caiguda de l'antiga URSS i el Periodo Especial dels anys 90 no havia finalitzat. Els salaris arreu del país eren del tot insuficients per les despeses bàsiques de les famílies. Si generalment les persones amb qui vaig parlar l'any 2003 asseguraven que el sou només els arribava pels deu primers dies de cada més, enguany, aquest s'havia reduït als cinc primers dies del mes.
Aquesta situació aboca el poble cubà a inventar negocis il·legals però en certa mesura tolerats pels òrgans de l'Estat perquè aquests coneixen la precària situaciò en què es viu. A vegades però, és l'arbitrarietat de la policia la que decideix si una activitat il·legal s'assumeix com a tolerable o no. La policia no s'escapa de la forta corrupció que existeix arreu del país.

Termoelèctrica a la badia de Cienfuegos

Afavorir l'augment de la productivitat en els sectors agraris i industrials mitjançant incentius és una de les promeses del futur dirigent Raúl Castro.

EL MALECÓN DE LA HABANA (Juliol de 2007)

2007-07-29T16:38:00.000+02:00

L'any 2007 els diaris i pàgines d'Internet han estat obrint debats i diverses enquestes per tal de trobar aquells monuments antics que poguessin definir-se com a les set noves meravelles del món. El Machu Pichu, l'Acròpolis d'Atenes, Chichen Itzá, ... Doncs bé, us semblarà una mica eixelebrat però sota el meu punt de vista, el Malecón de La Habana, escenari oceànic i de formigó, i de persones a la recerca d'escletxes on representar llurs somnis i frustracions, és un monument digne de ser catalogat com a meravella del món.

EL MALECÓN DE LA HABANA (Setembre de 2003)

2007-07-27T15:41:00.002+02:00

Habitants del malecó de La Habana

Gent fent "botella" vora el malecó de La Habana

Endut per la meva nostàlgia, vaig decidir acudir de forma impulsiva, de forma no gens premeditada, cap al Malecón per passejar-lo. Possiblement perquè necessitava sentir-me a la vora d’una frontera que separava un món injust, cruel però ja previsible, d’un món oceànic, immens i desconegut. Era un escenari ideal per a tots aquells que necessitàvem reubicar-nos contínuament i mai no de forma definitiva, en una societat massa estreta. Les fronteres, quan són inútils, quan són simplement una línia imaginària que es pinta en els mapes per ordenar l’inabastable globus terraqui, resulten alliberadores perquè conviden al fluir de la gent i als intercanvis. Quan les fronteres són murs difícils de guanyar, aquest desig alliberador converteix les persones en espectres esmaperduts que vaguen a la deriva en un teatre sense sentit. El Malecón era un Mur de Berlín que escanyava els somnis de tots aquells que no volien menjar de la mà del seu amo com fan els animals domèstics. Els que l’habitaven anestesiaven un vell somni de diàspora amb una mica de rom i la mirada perduda en el vaivé de les onades que envestien obstinadament la barrera de formigó. Eren gent que s’imaginaven com podia ésser una aventura de deserció per un mar furiós i farcit de taurons, navegant a la deriva sobre un pneumàtic de camió. Les jineteras i els seus proxenetes oferien atributs carnals per apaivagar ja vells i coneguts sentiments d’impotència. Policies vestits amb immaculada roba blanca jugaven a fet i amagar amb persones frustrades com tots ells. Aquell matí, ja quan els carrers mostraven les últimes despulles de les festes dels C.D.R., el Malecón es revestia dels seus mateixos habitants de sempre.

"UN TURISTA PER LA PELL DEL GRAN CAIMAN"

Josep M. Ferrer

LA DONA PALESTINA ENTRE LA TRADICIÓ I LA MODERNITAT

2007-05-25T12:02:00.000+02:00

En la mesura que el conflicte arabo-israelià puja de to, les famílies palestines també radicalitzen la forma d'interpretar l'Alcorà amb l'objectiu de reafirmar la pròpia identitat nacional, contínuament posada en dubte pel govern d'Israel. Aquesta forma restringida d'entendre el llibre sagrat, provoca una reducció de la presència de la dona en l'àmbit públic i en general de les seves llibertats.

Fotografia feta al barri antic d'Akko

A la foto, dues generacions de dones palestines o per dir-ho d'una altra forma, la tradició envers la modernitat.

Fotografia feta al barri antic d'Akko

Fins que les nenes no tenen el primer període i el seu cos comença a desenvolupar-se, gaudeixen d'una llibertat similar a la dels nens.

Fotografia feta al malecó d'Akko

Fotografia feta al barri àrab de la ciutat antiga de Jerusalem

Per a mi, el més impactant d'aquesta foto, és el fet que la dona oculti el seu rostre sota el vel fins al punt que gairebé és confon amb la roba que ven. La dona pateix un procés de "cosificació", es converteix en una mena d'objecte inanimat.

Nenes jugant al barri antic d'Akko

Per un carrer del barri àrab de Jerusalem, dins de les muralles de la ciutat antiga

La major part del temps la dona palestina tradicional passa el seu temps a casa fent les feines domèstiques. L'únic àmbit d'esbarjo i vida pública de què gaudeixen són el mercat i la mesquita.

Per un carrer del barri àrab de Jerusalem

Dones a l'esplanada de les mesquites a Jerusalem, un espai d'interacció social per a les comunitats musulmanes de la ciutat.

Estudiants a l'esplanada de les mesquites, a Jerusalem

Nena davant la mesquita de la Roca, a l'esplanada de les mesquites a Jerusalem

Nenes tornant de l'escola a Beitlehem

Entre les famílies palestines i musulmanes més tradicionals, quan les nenes arriben a la pubertat, deixen d'assistir a l'escola i tota possibilitat de portar una futura vida autònoma.

Fotografia feta a Ramallah, capital administrativa de l'Autoritat Nacional Palestina

Possiblement una de les opcions de la dona palestina per pujar al tren de la modernitat, sigui l'accés a les noves tecnologies.

Fotografia feta al Mar Mort

A la fotografia, unes nenes adolescents es miren amb certs gestos d'avorriment els seus germans com gaudeixen d'un bany.

Fotografia feta a Ramallah

L'accés a la cultura i l'estudi és l'escletxa per on ha de passar la dona palestina per gaudir d'una vida plena. La lectura reestringida de l'Alcorà per part dels líders religiosos i el mur de la vergonya construït pel govern israelià, són obstacles moltes vegades insalvables per a la consecució d'aquest objectiu.

ELS HABITANTS DEL CARMEL PARLEN (Un barri exposat a crítica)

2007-05-23T12:18:00.001+02:00

Amb aquest article i document fotogràfic em proposava que els habitants del barri del Carmel de Barcelona fessin una crítica de la situació física i social de l'entorn on viuen. Un dels temes que semblava inevitable que hi aparegués era la tragèdia que va succeir l'any 2005 arrel de la perforació defectuosa del subsòl per la construcció del metro. Però en un sentit negatiu, van aparèixer molts més temes com les fortes pendents, la falta d'activitats d'oci per la gent jove, l'aspecte degradat de les zones boscoses i ajardinades, la falta d'higiene del barri, o l'aïllament de la resta de la ciutat. Com a aspectes positius van parlar del caràcter afable i popular de la seva gent, el paper del mercat com a punt d'interacció social, les zones boscoses, la fisonomia de poble de certes parts del barri tot i que en vies de desaparèixer, o el gran nombre d'autobusos que els comunicaven amb el centre de la ciutat.

En general, els habitants del Carmel entrevistats feien referència sobre la nova immigració com un fenomen que els hi feia recordar les seves pròpies arribades també com a immigrants al barri. Un jove nascut al barri però, verbalitzava cert rebuig a aquesta nova immigració extra-comunitària com a quelcom que no és nostre, que no és propi del país.

Pel que fa al fenomen de l'Okupació, l'estil de vida despreocupat i provocador, i les robes un tant estrafolàries despertaven molt desconcert i desconfiança en la gent més gran.

Aprofito per donar les gràcies a les persones del Carmel que em van ajudar a donar-li forma a aquest reportatge.

MASADA EN L'INCONSCIENT COL·LECTIU JUEU (Març de 2007).

2007-05-01T18:51:00.000+02:00

Masada és una fortalesa contruïda pel rei Herodes el Gran en un altiplà que s'eleva a 400 mt. sobre el nivell del mar, enmig del desert de Judea. L'any 70 a.c. les legions romanes havien sotmés tota Palestina amb la conquesta de Jerusalem i la destrucció del Temple. Però dos anys després encara existien un grup de jueus lliures atrinxerats a la fortalesa de Masada. L'any 73 a.c., entre 10.000 i 15.000 legionaris dirigits pel governador Flavius Silva van trigar tot un any en conquerir-la, construïnt una rampa de terra reforçada amb vigues de fusta que encara d'avui en dia es pot veure en el cantó occidental de l'altiplà. En entrar els romans a la fortalesa, els seus habitants s'havien suicidat i cremat tots els queviures i pertinences. Preferien morir com a homes lliures i amb dignitat que no pas viure com a esclaus sotmesos als romans.

Segons Luís Reyes Blanc al llibre "Viaje a Palestina", el mite de Masada està ben present en l'imaginari col·lectiu de la població ultraortodoxa jueva. Patria o mort. El suicidi ritual abans que entregar la Terra Promesa per Yavhé als àrabs i palestins. I no cal recordar que Israel disposa d'arsenal nuclear com per acabar amb el planeta!

Telefèric que puja fins a la fortalesa de Masada.

Els esdeveniments de Masada, mite molt arrelat en l'imaginari col·lectiu de la nació hebrea.

Restes d'una cisterna d'aigua dins de la fortalesa.

Rampa d'assalt construïda pels romans per conquerir la fortalesa de Masada.

Vistes del desert de Judea i del Mar Mort des de l'altiplà de Masada.

ESTAMPES DEL SANT JORDI 2007

2007-04-30T15:20:00.000+02:00

Com cada any les Rambles de Barcelona s'omplen de gom a gom per la festa de Sant Jordi.

La Fira d'entitats de Sant Jordi al Palau de la Generalitat.

"De la Vega, pero que guapa y moderna eres!"

Ara que arriben les eleccions municipals al nostre país, el gest del Montilla regalant-li un llibre en català a la De la Vega que però, aquesta mai no es llegirà (ella tampoc no parla català en àmbits reduïts), resulta d'un simbolisme evident. Amb aquest gest davant les càmeres de tots els periodistes ens vol trasmetre a tots els catalans, la bona predisposició dels socialistes espanyols envers la nostra identitat catalana. Bé, no són el Partit Popular ni molt menys, però Catalunya no pot viure de gestos simbòlics. Volem fets i això passa per una revisió de la Constitució espanyola on totes les nacionalitats hi tinguem un pes específic i en peu d'igualtat.

Què la immigració no s'integra? Potser és que sense papers no els hi estem donant la possibilitat de fer-ho.

Que a ningú li quedi el més mínim dubte sobre la festa de Sant Jordi! Del que es tracta és de vendre i comprar, l'esència del nostre sistema i la raó de ser de les nostres vides. "Compre'm una rosa o un llibre i t'estimaré una mica més!". Tanmateix, el mal és menor quan el que es compren i es venen són roses i llibres.

L'amor no té edat.

La creuada laica de Leo Bassi li dóna un toc d'humor cínic a unes Rambles farcides d'amor, de compra i de venda.

Fotografia d'una possible cloenda de festa?

PALESTINA, UNA NACIÓ SEGRESTADA (Març de 2007).

2007-04-28T20:40:00.000+02:00

S'anomena palestins a tota aquella població àrab, tant cristiana com musulmana, que habitava els territoris entre el mediterrani i el riu Jordan en el període de l'ocupació britànica (1921-1948). Els seus origens identitaris no estan gens clars. Alguns científics especulen sobre la possibilitat que fossin descendents dels filisteus, aquella societat antiga situada més o menys en l'actual franja de Gaza i que va tenir com a personatge més conegut el gegant Goliath. D'altres es decanten més per una barreja de diferents pobles com mamelucs, turcs otomans, creuats, àrabs arribats en aquest territori al segle XII, etc. Com a conseqüència d'aquesta falta de fiabilitat en l'origen de la identitat nacional palestina, des dels sectors ultraortodoxos jueus s'intenta deslegitimar el dret d'una nació palestina sobre territoris d'Israel. Però si tenim en compte que les identitats no són una esència genètica sinó una construcció social (per suposat també la identitat hebrea que un dia es va haver d'inventar i recrear com a totes les altres identitats del món) perquè els palestins no haurien de sentir-se un grup nacional diferenciat de la resta de pobles del món? Per crear una identitat nacional només cal la voluntad d'un grup que es cregui diferent dels altres. En el llibre de "La Biblia desenterrada" de Israel Finkelstein i Neil Asher Silberman argumenten amb força dades arqueològiques, l'origen del poble jueu com una construcció social, producte de la barreja de pobladors de diferents identitats. Amb això no vull tampoc desprestigiar el dret del poble jueu a una nació hebrea, sinó situar-la en peu d'igualtat amb les aspiracions identitàries i territorials del poble palestí. Totes dues nacions estan condemnades a pactar.

En l'actualitat la població palestina està diseminada per arreu de l'Orient Mitjà. El 1948, any de la creació de l'estat d'Israel, molts palestins van emigrar davant la presió del govern hebreu per fer-se amb el territori que assenyala la Tora com a la seva terra promesa. Molts pobles van ser arrassats per complet. Segons dades de l'any 2000, uns 2 milions de palestins viuen a Jordània, uns 800.000 romanen a Cisjordania (territori comprés dins de l'autoritat palestina), 750.000 a la Franja de Gaza (territori nacional palestí), 750.000 a la mateixa Israel, 400.000 al Líban i 150.00 a Síria a part d'altres palestins repartits per la resta de geografia del món.

Mausoleu provisional en honor a l'antic líder d'Al Fatah Yaser Arafat.

Ciutadà de Ramallah amb una postal on s'observa un líder de Hamas.

Pòster d'un màrtir palestí caigut en combat a Ramallah.

Soldats palestins fent una desfilada pels carrers de Ramallah.

Grafit a la ciutat palestina de Ramallah.

Torre de control al pas fronterer de Kalandya, vora la ciutat de Ramallah.

Tot esperant que obrin el check point de Kalandya.

Check Point entre els barris palestí i jueu de la ciutat d'Hebron. Els palestins creuen aquest punt cada divendres per assistir a l'oració a la mezquita d'Ibrahim.

Palestins tornant de la mezquita d'Ibrahim que es troba al barri jueu d'Hebron, punt de conflicte entre ambdós grups socials.

Soldat fronterer entre els barris palestí i jueu d'Hebron.

Punt fronterer entre el barri jueu i palestí d'Hebron.

Nens i joves d'Hebron nascuts en l'ambient de la Intifada.

Mur de Beit Lehem.

Grafits de l'asociació artística "face to face project" al cantó Palestí del mur de Beit lehem.

Edifici palestí rodejat pel mur per tres costats.

Check Point de Beit lehem.

Escrit reivindicatiu per l'alliberament de Palestina en un sherout àrab entre Beit lehem i

Jerusalem.