A la fotografia, dos inuit esquarterant la cacera, dues foques (nom científic "phoca vitulina") que ells anomenen "qasiagaq", a la ciutat de Narsaq.Groenlàndia, amb una extensió semblant a tot el continent europeu i les illes britàniques, i una població aproximada d'uns 55.000 habitants, la cacera de foques, balenes i altres animals marins, resulta del tot sostenible ecològicament parlant perquè és per pura supervivència. El problema esdevé quan gran potències mundials fan de la cacera d'aquests animals un negoci a gran escala. Els inuit, en un país amb una metereologia tan gèlida i amb una falta de recursos agrícoles evident, sempre han necessitat del greix i calories d'aquests animals per sobreviure.
És veritat que un animal com la foca, en el nostre inconscient desperta tendresa i ens costa pair el fet de matar-la per menjar, però qui hagi estat en una festa familiar ben catalana com la de la matança del porc, m'imagino que no tindrà cap problema en acceptar la cacera de la foca entre els inuit de Groenlàndia com una pràctica del tot legítima. La foca mor d'un tret, el porc, des del moment que se'l lliga per portar-lo a matar, comença a xisclar perquè ja n'és conscient de la sort que l'espera. La seva mort és lenta i esfereïdora. Potser llavors, és que en el nostre imaginari el porc s'associa amb la brutícia i la rudesa, en canvi la foca desperta sentiments semblants als d' un ós de peluix.
