Una gran quantitat de persones es reparteixen la preparació de la pinassa que ens durà al llarg del riu Níger, fins a Timbuktú.
Només l'Atlàntida i el Dorado han despertat tant la imaginació de viatgers i científics com la mítica ciutat de Timbuktú. La única diferència entre les dues primeres i aquesta última és que Timbuktú es va aconseguir situar en un mapa, i tot i que defraudà molt aquells europeus avars i assedegats de riquesa que buscaven una ciutat feta d'or, el mite es féu realitat. I de tots els exploradors que hi van arribar, a mi n'hi ha un que em crida especialment l'atenció. Aquest és en René Caillé. Va néixer el 19 de novembre de 1799 a Mauze-sur-le-Mignon, a França. Fill d'un forner pobre, es va quedar orfe a l'edat de 16 anys, condició que l'empenyé a enrolar-se a expedicions a indrets exòtics, majoritàriament a l'Àfrica.
René Caillé, en saber que els estrangers no eren benvinguts a Timbuktú, s'instruí en els costums musulmans, aprengué l'àrab i estudià l'Alcorà per passar desapercebut. El 1826 començà la seva expedició des de Saint Louis, fent-se passar per un egipci que havia estat obligat a allistar-se a les tropes de Napoleó i que desitjava tornar cap a casa. Arribà a la ciutat sagrada de Timbuktú l'any 1828 i només trepitjar-la s'adonà que els carrers plens d'or que explicaven els mites no eren més que pols i sorra ocre del desert. Hi romangué durant dues setmanes, omplint el seu diari de camp d'impressions sobre la ciutat, fins que l'abandonà amb una caravana d'esclaus que es dirigia fins al Marroc, tot creuant el desert del Sàhara.
L'any 1830 retornà a França després de setze anys lluny de casa. Però la ironia volgué que René Caillé morís el 16 de maig de 1838 amb el sentiment agredolç d'haver cobrat els 10.000 francs que la Societat Geogràfica regalava al primer explorador que retornés amb vida de la mítica ciutat, però amb la impressió que realment ningú no s'havia cregut la seva proesa. Mai ningú no va poder pair que Timbuktú no estès feta d'or. Les descripcions relatades en el seu diari "Journal d'un voyage à Tombouctou" poc tenien a veure amb la visió dels que l'havien somiat i havien alimentat un somni ple de riqueses.
El Jordi, el Sergi i jo, acompanyats del Maïga, el nostre guia i capità de l'embarcació, i la Lurdes i la Carmen, dues noies que vam conèixer per Mali, ens decidirem per fer-nos arribar a Timbuktú des de Mopti, navegant tres dies pel riu Níger amb una pinassa.
Dones fent la bugada a la ribera del riu Níger, a la ciutat de Mopti
El Sergi, la Carmen, la Lurdes, el Jordi i el nostre guia, el Maïga, repassant la ruta fins a la ciutat mítica de Timbuktú
Un ruc rebel davant la mesquita d'un poblet d'ètnia bozo
Noia musulmana en un poblat d'etnia bozo
L'acàcia, un dels pocs arbres que suporta les severes condicions climatològiques del Sahel
A pesar que el Sahel és un territori àrid, les riberes del Níger són una font de vida
Poblet bozo a la ribera del Níger
Nena d'ètnia boso en un poblet vora el Níger
Nena d'ètnia bozo carretejant aigua. Els recipients de plàstic han arraconat els tradicionals d'argila
Capvespre ple de siluetes retallades al Llac Debo
Pescadors al Llac Debo
Infants d'etnia bozo en un poblet a la ribera del Níger
Els tripulants de la nostra pinassa a l'hora del te
Nens en un llogarret nòmada d'ètnia bozo
Pastor al port fluvial de Niafounké, poble d'ètnia Songhai on nasqué el cantant Ali Farka Touré
Un intent per comprar peix fresc amb què acompanyar l'omnipresent cuscús
La gran quantitat de canalla, una constant durant el nostre viatge cap a Timbuktú i a tot arreu de Mali
Tot rentant les olles i fent la bugada
El camí cap a Timbuktú se'ns rebel·la com una llum sagrada i misteriosa. El cel amenaça tormenta
El riu Níger, vora el port fluvial de Kabara
Port de Korioumé, a 20 quilòmetres de Timbuktú
Timbuktú, objectiu acomplert
A la fotografia, dos inuit esquarterant la cacera, dues foques (nom científic "phoca vitulina") que ells anomenen "qasiagaq", a la ciutat de Narsaq.
