Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mali. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mali. Mostrar tots els missatges

diumenge, 20 de juny del 2010

RUMB CAP A LA MÍTICA TIMBUKTÚ (Mali, juliol de 2009)

Una gran quantitat de persones es reparteixen la preparació de la pinassa que ens durà al llarg del riu Níger, fins a Timbuktú.
Només l'Atlàntida i el Dorado han despertat tant la imaginació de viatgers i científics com la mítica ciutat de Timbuktú. La única diferència entre les dues primeres i aquesta última és que Timbuktú es va aconseguir situar en un mapa, i tot i que defraudà molt aquells europeus avars i assedegats de riquesa que buscaven una ciutat feta d'or, el mite es féu realitat. I de tots els exploradors que hi van arribar, a mi n'hi ha un que em crida especialment l'atenció. Aquest és en René Caillé. Va néixer el 19 de novembre de 1799 a Mauze-sur-le-Mignon, a França. Fill d'un forner pobre, es va quedar orfe a l'edat de 16 anys, condició que l'empenyé a enrolar-se a expedicions a indrets exòtics, majoritàriament a l'Àfrica.
René Caillé, en saber que els estrangers no eren benvinguts a Timbuktú, s'instruí en els costums musulmans, aprengué l'àrab i estudià l'Alcorà per passar desapercebut. El 1826 començà la seva expedició des de Saint Louis, fent-se passar per un egipci que havia estat obligat a allistar-se a les tropes de Napoleó i que desitjava tornar cap a casa. Arribà a la ciutat sagrada de Timbuktú l'any 1828 i només trepitjar-la s'adonà que els carrers plens d'or que explicaven els mites no eren més que pols i sorra ocre del desert. Hi romangué durant dues setmanes, omplint el seu diari de camp d'impressions sobre la ciutat, fins que l'abandonà amb una caravana d'esclaus que es dirigia fins al Marroc, tot creuant el desert del Sàhara.
L'any 1830 retornà a França després de setze anys lluny de casa. Però la ironia volgué que René Caillé morís el 16 de maig de 1838 amb el sentiment agredolç d'haver cobrat els 10.000 francs que la Societat Geogràfica regalava al primer explorador que retornés amb vida de la mítica ciutat, però amb la impressió que realment ningú no s'havia cregut la seva proesa. Mai ningú no va poder pair que Timbuktú no estès feta d'or. Les descripcions relatades en el seu diari "Journal d'un voyage à Tombouctou" poc tenien a veure amb la visió dels que l'havien somiat i havien alimentat un somni ple de riqueses.
El Jordi, el Sergi i jo, acompanyats del Maïga, el nostre guia i capità de l'embarcació, i la Lurdes i la Carmen, dues noies que vam conèixer per Mali, ens decidirem per fer-nos arribar a Timbuktú des de Mopti, navegant tres dies pel riu Níger amb una pinassa.

Dones fent la bugada a la ribera del riu Níger, a la ciutat de Mopti
El Sergi, la Carmen, la Lurdes, el Jordi i el nostre guia, el Maïga, repassant la ruta fins a la ciutat mítica de Timbuktú

Un ruc rebel davant la mesquita d'un poblet d'ètnia bozo


Noia musulmana en un poblat d'etnia bozo

L'acàcia, un dels pocs arbres que suporta les severes condicions climatològiques del Sahel


A pesar que el Sahel és un territori àrid, les riberes del Níger són una font de vida

Poblet bozo a la ribera del Níger


Nena d'ètnia boso en un poblet vora el Níger

Nena d'ètnia bozo carretejant aigua. Els recipients de plàstic han arraconat els tradicionals d'argila



Capvespre ple de siluetes retallades al Llac Debo



Pescadors al Llac Debo


Infants d'etnia bozo en un poblet a la ribera del Níger


Els tripulants de la nostra pinassa a l'hora del te


Nens en un llogarret nòmada d'ètnia bozo


Pastor al port fluvial de Niafounké, poble d'ètnia Songhai on nasqué el cantant Ali Farka Touré


Un intent per comprar peix fresc amb què acompanyar l'omnipresent cuscús

La gran quantitat de canalla, una constant durant el nostre viatge cap a Timbuktú i a tot arreu de Mali

Tot rentant les olles i fent la bugada
El camí cap a Timbuktú se'ns rebel·la com una llum sagrada i misteriosa. El cel amenaça tormenta

El riu Níger, vora el port fluvial de Kabara

Port de Korioumé, a 20 quilòmetres de Timbuktú


Timbuktú, objectiu acomplert

diumenge, 24 de gener del 2010

NIKE MALI (juliol de 2009)


Arreu del món el calçat és una part del vestuari que acostuma a tenir una curta vida perquè en tenir un continu contacte amb el terra, es desgasta ràpidament. A Mali, com a país en vies de desenvolupament, el calçat és especialment precari i massa costós pels baixos sous de la població. Així doncs, la major part d'infants caminen descalços, molts adults de classes populars caminen amb xancles de plàstic, els jugadors de futbol no professional juguen amb sandàlies de goma d'aquelles per banyar-se als rius. Potser són les dones adultes les que tenen més cura del vestuari i en dies assenyalats llueixen sabates més bones i treballades.


Aquesta foto va ésser feta als carrers de Djenné. Em va fer pensar en tot el luxe que significa poder lluir unes bones sabates per protegir el peu.

dijous, 1 d’octubre del 2009

LA TOGUNA, LA CASA DE LA PARAULA AL PAÍS DOGON (Mali, juliol de 2009)

Toguna a Dourou


Homes en una toguna d'Ireli

Més o menys al bellmig de cada poble d'ètnia dogon, es troba la toguna. La toguna es pot traduir com a "la casa de la paraula" i és on la gent gran i homes de prestigi es reuneixen per debatre i discutir els esdeveniments i conflictes referents a la comunitat. Les togunes estan formades d'un sostre fet de canya de mill, sostingut per pilars de fusta que moltes vegades estan tallats amb figures animals, ancestres de la mitologia dogon. Les togunes no medeixen més de 1'20 mts. d'alçada, per evitar que en algun conflicte difícil de sol·lucionar, algú es pugui aixecar amb una actitud amenaçant contra un altre home. Les dones hi tenen prohibida l'entrada.


Interior d'una toguna a Tireli


Toguna de Dourou


Home vora la toguna del poblet animista d'Indelou

dimecres, 9 de setembre del 2009

XOC DE MENTALITATS (Mali, juliol de 2009)


Mentre el Jordi busca una perspectiva una mica creativa de les ruïnes de les antigues cases dels Tellem i dels primers dogon, dos infants de Teli se'l miren amb una curiositat una mica perplexe. Què coi fa aquest tubabu*? Quan vaig de viatge m'acostumo a fixar en l'actitud dels autòctons envers els costums dels turistes poc avessats al territori que visitem. En aquesta foto trobo que sintetitza força bé el xoc de mentalitats, la de l'oci absolut i la de la supervivència.


*Tubabu és un mot d'origen àrab que vol dir "blanc" i és així com la gent de Mali ens anomenen als europeus.

dimarts, 1 de setembre del 2009

LA MARE AFRICANA (Mali, juliol de 2009)

Fotografia feta a les afores de Djenné

"(...) un adagi malià diu: Tot el que som i tot el que tenim, ho devem una sola vegada al nostre pare, però dues vegades a la nostra mare". L'home, segons nosaltres, no és més que un sembrador distret, mentre que la mare és considerada com el taller diví on el creador treballa directament, sense intermediari, per formar i portar a la maduresa una nova vida. Per això, a l'Àfrica, la mare és respectada gairebé com una divinitat".


del llibre "Amkul·lel, el nen ful" d'Amadou Hampâté Bâ

dimecres, 19 d’agost del 2009

BAOBAB (Mali, juliol de 2009)

Baobab vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.

Suposo que la meva fascinació pels baobabs se'm despertà des que vaig llegir el llibre de "El Petit Príncep" de Antoine de Saint-Exupery on s'explica d'un planeta on les arrels dels baobabs creixen tan grans que poden arribar a fer-lo explotar.

Aquesta foto està feta vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.

A l'Àfrica s'expliquen moltes llegendes sobre baobabs, però n'hi ha una que és molt extesa i coneguda:

"El baobab era un arbre molt orgullós que tenia cura de les seves branques, fulles i imatge d'una forma molt obsessiva i vanitosa. Amagava els seus fruits, les fulles i les tiges tendres de la mirada dels animals perquè no se les poguessin menjar. Un bon matí s'aturà un petit ocell en una de les seves branques. Un falcó el perseguia per donar-li caça i aquest li havia ferit una ala. El baobab li recriminà el per què s'havia aturat a una de les seves branques, tenint por així que l'embrutés. L'ocellet li explicà la seva situació tan apurada, però el baobab li exigí que arrenqués el vol i no l'embrutés més. Seguidament va començar a agitar les seves branques fins que va obligar l'ocellet a marxar. Però el baobab no sabia que aquell ocellet havia estat enviat pels deus per provar la seva vanitat i orgull. Així doncs els deus l'obligaren a capgirar-se, col·locant el brancatge enterrat al terra i les arrels mirant de cara cap amunt. A més posaren els fruits, l'escorça i les tiges al servei dels demés animals".