CUBA: REVOLUCIÓ O INVOLUCIÓ? (Juliol de 2007)

Escrit en una paret de Trinidad

Des que el 26 de Juliol de 2006 Fidel Castro va desaparèixer de la vida pública cubana i deixés les rendes del país al seu germà i successor Raúl Castro, han hagut especulacions de tot tipus sobre els nous camins que podia prendre la revolució en la seva nova etapa. Les veus més contràries al règim auguren una caiguda sobtada, d'altres una obertura econòmica de mercat sense perdre els pilars fonamentals socialistes com la Xina, els més pessimistes parlen d'immovilisme. Un dels interrogants que inquieten més a la població cubana és si Raúl Castro té el consens de tots els alts càrrecs militars.

Entre el setembre del 2003, data de la meva primera visita al país, i el juliol del 2007 (la meva recent i segona visita), em fa l'efecte que ha hagut una forta davallada en la qualitat de vida de la població cubana que va perdent a passes agegantades la seva moral per tal d'aconseguir una divisa imprescindible per sobreviure i que amb els recursos que ofereix l'estat no es pot aconseguir. La delinqüència ha pujat força a Cuba i sobretot a La Habana, els preus dels productes en divisa han augmentat i els salaris s'han estancat, la relació que s'estableix entre autòctons i turistes és més desigual amb la qual cosa provoca un fort sentiment de frustració per part dels cubans que se senten ciutadans de segona classe en el seu propi país. Malgrat això, el míting que el 26 de Juliol d'aquest any va fer Raúl Castro a la ciutat de Camagüey obre una porta d'esperança ja que en principi respon a les expectatives de la majoria de cubans. Sota el meu punt de vista, va ser un cop d'efecte magistral del nou mandatari que apunta a un intent d'assentar les bases per un enteniment de totes les opinions divergents envers el futur revolucionari. A grans trets i de forma molt generalitzada, el poble cubà no és partidari de la caiguda del règim socialista, segueix existint una idealització de Fidel Castro i del Ché com a encarnació de l'ideal de revolució que mai no ha existit però que es persegueix amb insistència. El poble cubà coneix les mancances de molts pobles americans amb un procés històric semblant al seu com Haití, Bolívia, Mèxic, Guatemala,... i no volen renunciar a una sanitat i una educació deficitària però envejable per a molts països del món. Però sí que el poble clama per la reactivació d'una economia que en el passat va dependre totalment de l'antiga URSS i que en aquests moments pretén fer-ho de Veneçuela. Potser la Xina, salvant les distàncies que dues realitats tan diferents imposen, pugui ser un mirall pel futur de la Revolució cubana cada cop més desacreditada.

Després de 48 anys de règim socialista, "revolució" o "involució" ?

Ofrena a la Virgen de la Caridad del Cobre en favor del presos polítics empresonats pel règim socialista cubà

Humberto Real a la ciutat de Matanzas

Humberto Real, dissident declarat i fitxat pel règim socialista cubà i membre de l'associació pels drets humans "Por amor a la verdad", es planteja si després de gairebé cinc décades la revolució segueix essent revolució o involució. Humberto no amaga però, que el seu pare va ser militar de l'exèrcit de Fulgencio Batista, qüestió que pot anar en detriment de la seva pretesa objectivitat. Tanmateix, és una prova evident de l'existència de la dissidència en l'interior de l'illa. Segons Humberto, una revolució no pot tenir 448 presons farcides de presos polítics repartides arreu del país perquè és la prova irrefutable que la pretesa Revolució és veritablement una dictadura. Un d'aquests presos és el seu fill. La seva dona és integrant de "Las Damas de blanco", moviment que es manifesta per l'alliberament dels familiars empresonats pel règim. Humberto no té por d'aparèixer en webs i diaris estrangers exposant el seu cas perquè assegura que no hi ha res més noble en el món que la lluita d'un pare pels seus fills.

Façana d'un edifici a Centro Habana

El mal estat i precarietat de molts edificis i la falta d'habitatge és un dels reptes més importants que té sobre la taula la nova etapa del règim socialista de Cuba.

Telèfons públics a La Habana

Un dels aspectes que desperta més enveja del turisme entre els cubans, és la possibilitat dels primers de viatjar i conèixer nous móns amb formes diverses de viure i d'organitzar-se. El bloqueig que pateix l'illa per part d'EUA i el mateix bloqueig que imposa el règim als seus habitants fa del cubà una persona necessitada de contactes exteriors amb qui intercanviar opinions, verificar informacions o obtenir recursos materials impossibles de trobar a l'illa.

L'alt preu per accedir a Internet i els pocs punts per connnectar-s'hi, són una prova òbvia del poc interés del règim cubà per afavorir el contacte de la seva població amb l'exterior.

Aparador d'una Chopin (TDR, Tienda de Recuperación de divisas) a Santriago de Cuba

La chopin El Encanto a Santiago de Cuba

Resulta del tot impossible marcar una frontera nítida entre aquelles coses que es poden qualificar de necessitats bàsiques i tot allò que pot ser superflu per la vida quotidiana d'una persona. En termes generals sembla haver-hi acord en el fet que el poble cubà no passa gana. Tanmateix i tal com va dir Manuel Vázquez Montalbán a "Y Dios entró en La Habana" el poble cubà té fam de tot allò que imagina i desitja. La falta de varietat en la dieta i manca en productes de diferents característiques com la neteja o higiene personal són evidents. L'entrada del turisme a l'illa ha augmentat aquesta ansietat del poble cubà per assolir un major nivell de vida. El sector més jove que no va viure la dictadura de Batista i que per tant no pot comparar els diferents règims, no té més mirall que el del turisme procedent de països anomenats del primer món. Això ha provocat una forta esquerda en un procés revolucionari que necessita d'un gran consens de població per poder seguir essent "revolucionari " i no pas "dictatorial".

Manicurista en uns magatzems de Cienfuegos, un dels actuals oficis "por cuenta propia"

Un altre punt clau que va donar els seus fruits en plena crisi del Periodo Especial, però que després es va tornar a reprimir, és la de permetre la iniciativa de petits negocis privats que activin la microeconomia del país. Encara que Raúl Castro no en va fer referència en el seu míting a la ciutat de Camagüey el passat 26 de Juliol, resulta implícita la necessitat d'incentivar aquests negocis "a cuenta propia".

Gent fent botella vora el Malecón de La Habana

Actualment el règim socialista de Cuba ha trobat en Hugo Chávez i Veneçuela a un aliat preuat amb qui resol les necessitats bàsiques de combustible. Tot i així, a Cuba existeix una forta manca de transport públic que provoca molts obstacles en la vida quotidiana dels cubans. Les nombroses persones fent botella (autostop) a peu de les carreteres d'arreu del país per arribar a la feina, són una estampa malauradament molt repetida.

Bodega a la ciutat de Matanzas

El nou dirigent cubà va enfatitzar que Cuba encara no havia superat les conseqüències de la caiguda de l'antiga URSS i el Periodo Especial dels anys 90 no havia finalitzat. Els salaris arreu del país eren del tot insuficients per les despeses bàsiques de les famílies. Si generalment les persones amb qui vaig parlar l'any 2003 asseguraven que el sou només els arribava pels deu primers dies de cada més, enguany, aquest s'havia reduït als cinc primers dies del mes.
Aquesta situació aboca el poble cubà a inventar negocis il·legals però en certa mesura tolerats pels òrgans de l'Estat perquè aquests coneixen la precària situaciò en què es viu. A vegades però, és l'arbitrarietat de la policia la que decideix si una activitat il·legal s'assumeix com a tolerable o no. La policia no s'escapa de la forta corrupció que existeix arreu del país.

Termoelèctrica a la badia de Cienfuegos

Afavorir l'augment de la productivitat en els sectors agraris i industrials mitjançant incentius és una de les promeses del futur dirigent Raúl Castro.