El barri de La Reforma Urbana de Baracoa, província d'Oriente, una de les més pobres de Cuba
El Rolando decideix portar-me a casa seva per presentar-me la seva família. Viu al modest barri de La Reforma Urbana, un conjunt d’edificis grisos i arrenglerats de tres o quatre pisos, que més que barri, li donen un tràgic aspecte de cementiri atapeït de nínxols. És una ciutat que sembla dissenyada per als morts però que és plena de vius que escolten salsa i omplen els espais de formigó de forma sorollosa i vitalista. La Reforma Urbana va ser feta als anys 60 sota la voluntat de Fidel de proveir d’habitatge tota família que no en tingués, com un dret social bàsic adquirit per la nova societat cubana revolucionària. Cada cuadra del barri té el nom d’un personatge rellevant del període de la independència o del període revolucionari: Camilo Cienfuegos, Ché Guevara, José Martí,Antonio Maceo.
En entrar a una casa on les finestres són forats sense marcs ni vidres i on les portes dels apartaments mai no es tanquen, la seva mare es disculpa perquè no té les coses gaire endreçades. En fer una ullada ràpida i dissimulada me’n adono que no hi ha gaire coses per endreçar. Són una família molt modesta que asseguren viure molt bé amb Fidel perquè ell els hi va donar l’oportunitat de ser considerats cubans amb drets, a pesar de ser negres. Certament no tenen gaire recursos materials, però a diferència d’altres indrets de l’Amèrica Llatina, els cubans mengen cada dia encara que hagin d’abusar d’una dieta feta d’arròs i fesols, de pa i actualment d’algun ou al dia. Molta gent del món capitalista es pregunta perquè la gent cubana no es rebel·la contra un sistema indiscutiblement dictatorial. Com diu Vázquez Montalbán a “Y Dios entró en La Habana”, la gent té por de passar de la dictadura de l’escassetat a la llibertat de la misèria. Molta gent cubana que s’atreveix a mirar més enllà de l’illa, que analitza a grans trets i sense precipitacions demagògiques les demés societats de l’Amèrica Llatina, se’n adona de la gran desigualtat social cada vegada més galopant que pateixen. Acaben entenent que més enllà de Fidel i d’una Revolució que es mostra molt paternalista i a vegades molt intolerant, existeix un penya-segat que provoca vertigen. Què passarà a Cuba quan El Caballo, que es un dels noms més gloriosos que se li atribueixen a Fidel, es mori? Cuba passarà a competir amb estats com Espanya, Suïssa o Estats Units, o més bé amb Hondures, Haití, Bolívia, o Guatemala? Molts cubans prefereixen imaginar-se que Fidel és immortal i que dirigirà el país fins a l’eternitat".
"Un turista en la pell del gran caiman" (Cuba, setembre de 2003) per Josep M. Ferrer
La família del Rolando
9 comentaris:
Anònim
ha dit...
"la gent té por de passar de la dictadura de l’escassetat a la llibertat de la misèria."
i no m'estranya, a la resta del mon ja ens han enganyat amb la falsa llibertat per esclavitzar als més pobres i desfavorits.
Mon ami, no tienes que darme las gracias, bueno si a ti te salen hazlo pues, pero el venir a leerte lo hago con verdadero placer y mirar tus fotografías aún más. Son vida, tanto texto como imágenes. Si, es lo que tiene vivir protegido que nunca das el saltto, y les entiendo perfectamente, pero todo llega y se tendrán que adaptar y el miedo que ahora tienen se convertirá en capacidad de superviviencia, y así es la vida, ella nos dota de recursos, sólo tenemos que saber verlos en nosotros mismos y no poner el los de afuera el poder, ese que no está más que dentro de uno mismo. El perro que se negaba a posar para la foto, un niño con tristeza, un adulto sosegado, entregado quizá ya sin lucha, sonrisa tímida, y las dos amplias, sin reservas, de puro corazón. Es un techo y no la calle... La pobreza enseña el verdadero valor de la existencia humana. Un cariñoso abrazo Josep
Un text impactant i revelador. En dfinitiva la por al desconegut. Et confesso que m'has fet venir ganes de visitar Cuba abans que les coses hi puguin canviar. Gràcies.
M'ha agradat molt aquest relat, Josep M., sobretot com descrius el barri ("una ciutat que sembla dissenyada per als morts però que és plena de vius", genial!), i com els cubans s'adonen que aviat hi haurà un canvi, però el temen per la por a no convertir-se en un altre país més de l'Amèrica llatina. Fantàstic, Josep. M'encanta llegir-te. Fins aviat.
Bones company, per casualitat vaig tornar a entrar al blog 'un món per descobrir', blog que vaig abandonar fa 2 anys, intentant després continuar la meua aventura en la 'blogsfera' amb un nou blog sense límits temàtics que va acabar amb la mateixa sort que l'altre, oblidat.
Supose que açò d'escriure no és per mi jeje, això sí, sempre que puc continue llegint uns quants blogs i m'alegre, tant de vore que després de 2 anys algú encara visita, amb comptagotes encara que siga, el meu antic blog, i sobretot, d'haver trobat aquest impressionant blog!
Segueix així company, una salutació d'un nou lector ;)
El barri de La Reforma Urbana de Baracoa, província d'Oriente, una de les més pobres de Cuba
La família del Rolando
9 comentaris:
"la gent té por de passar de la dictadura de l’escassetat a la llibertat de la misèria."
i no m'estranya, a la resta del mon ja ens han enganyat amb la falsa llibertat per esclavitzar als més pobres i desfavorits.
Ets un puto crac.
Sempre un plaer llegir les teves reflexions.
Espero la següent.
Mon ami, no tienes que darme las gracias, bueno si a ti te salen hazlo pues, pero el venir a leerte lo hago con verdadero placer y mirar tus fotografías aún más. Son vida, tanto texto como imágenes.
Si, es lo que tiene vivir protegido que nunca das el saltto, y les entiendo perfectamente, pero todo llega y se tendrán que adaptar y el miedo que ahora tienen se convertirá en capacidad de superviviencia, y así es la vida, ella nos dota de recursos, sólo tenemos que saber verlos en nosotros mismos y no poner el los de afuera el poder, ese que no está más que dentro de uno mismo.
El perro que se negaba a posar para la foto, un niño con tristeza, un adulto sosegado, entregado quizá ya sin lucha, sonrisa tímida, y las dos amplias, sin reservas, de puro corazón.
Es un techo y no la calle... La pobreza enseña el verdadero valor de la existencia humana.
Un cariñoso abrazo Josep
Un text impactant i revelador. En dfinitiva la por al desconegut. Et confesso que m'has fet venir ganes de visitar Cuba abans que les coses hi puguin canviar. Gràcies.
Volem més reflexions cubanes :)
M'ha agradat molt aquest relat, Josep M., sobretot com descrius el barri ("una ciutat que sembla dissenyada per als morts però que és plena de vius", genial!), i com els cubans s'adonen que aviat hi haurà un canvi, però el temen per la por a no convertir-se en un altre país més de l'Amèrica llatina. Fantàstic, Josep. M'encanta llegir-te. Fins aviat.
Bones company, per casualitat vaig tornar a entrar al blog 'un món per descobrir', blog que vaig abandonar fa 2 anys, intentant després continuar la meua aventura en la 'blogsfera' amb un nou blog sense límits temàtics que va acabar amb la mateixa sort que l'altre, oblidat.
Supose que açò d'escriure no és per mi jeje, això sí, sempre que puc continue llegint uns quants blogs i m'alegre, tant de vore que després de 2 anys algú encara visita, amb comptagotes encara que siga, el meu antic blog, i sobretot, d'haver trobat aquest impressionant blog!
Segueix així company, una salutació d'un nou lector ;)
Publica un comentari a l'entrada