EL PEPITO I LA LUNA (del projecte "Amores Perros")

Barri de Sants de Barcelona. 10’30 del matí. Entro a uns baixos una mica vells i de parets desconxades. Allà m’espera en Josep Ruíz de 61 anys amb la seva gossa, la Luna que en aquells moments fa saltirons i correteja pel pati de la casa. Sembla que busqui provocar el seu amo per tal que aquest entri en el joc. Però la meva irrupció per la porta del pati fa que el Pepito, que és com el coneix la gent del veïnat, desviï l’atenció de l’animal per dirigir-se cap a mi. Mentre la Luna persegueix una pilota de goma amb moviment frenètics, el Pepito m’explica de com les vides de la gossa i ell es varen creuar per primera vegada. Va ser a Múrcia. La gossa d’un veí havia parit una camada gran de cadells i buscava algú a qui donar-los per no haver-los de sacrificar. La gosseta semblava una troca de llana grisa i el Pepito s’encapritxà de només veure-la. Va decidir que seria un bon regal per la que llavors era la seva parella sentimental i així se la va acabar emportant a casa.

Em comenta que tot el món li diu que la seva gossa és lletgíssima, però ell, molt al contrari, li té un gran afecte perquè en aquells temps on les baralles amb la seva parella eren diàries, la Luna va ser el seu puntal per no entrar en un carreró sense sortida. El Pepito fa vora dos anys que es va separar de la seva última dona. Quan es discutien i l’ambient es tornava insostenible, li posava la corretja a la Luna i se l’emportava per passejar-la pel carrer. Les estones de tranquil·litat amb la gossa li semblaven glorioses perquè tot i que aquesta és molt nerviosa, mai no discuteix ni entra en converses inacabables que no porten a res. I era en aquestes passejades llargues i reposades on el Pepito li explicava els seus problemes a la Luna. Per suposat que mai no esperava que la gossa l’anés a contestar, però potser li semblava com un coixí amb qui consultar la situació que vivia i ordenar una mica les seves emocions, que en aquella època les tenia molt malferides. El Pepito pensa que era com l’acte assistir a un psicòleg, però ben econòmic i sense cues ni horaris. A vegades el Pepito renya la gossa quan es comporta malament, però això no treu que generalment la tracti com a una reina. Possiblement, la forma més palpable d’agrair-li tot el que ha fet per ell es constata quan se l’endu cada tres mesos a una perruqueria canina per que estigui ben guapa, quan assisteix periòdicament al veterinari o quan li dóna llargues passejades o li compra bon menjar.

El Pepito em confessa que durant aquests dos últims anys ha hagut de suportar moltes estones de solitud, encara que sense la gossa tot hauria estat molt més difícil. Els seus lladrucs, les seves cabrioles, el seu vitalisme li transmeten moltes ganes de viure i l’ajuden a no rendir-se.