L'ESTALVI DE CALORIES, UNA ESTRATÈGIA DE SUBSISTÈNCIA (l'Índia, juliol de 2008)

Fotografia feta a la part antiga de la ciutat de Varanasi, regió d'Uttar Pradesh

A tots aquells que ens agrada viatjar a països exòtics, segurament no ens haurà passat per alt la típica estampa de gent dormint durant moltes hores al dia, gairebé sempre les més caloroses, en qualsevol racó d'un carrer a l'ombra. I l'Índia no és un país diferent en aquest sentit. Quan les persones no tenen alguna ocupació immediata per desenvolupar, s'ajeuen en algun racó fresc i dormen. Els primers dies, a primer cop d'ull, ho podem confondre amb la pobresa i la marginació, però quan la nostra mirada ja s'ha adaptat millor a la dinàmica del país que visitem, és evident que no sempre és així. La dona de la fotografia aquí exposada, n'és un bon exemple.
Sense pretendre que valgui de teoria científica, crec que la gent està acostumada a estalviar energia en aquells països on els àpats són baixos en calories i no molt abundants per a la majoria de la població.

Crec que la meva reflexió té molt a veure amb la teoria del "input i output" desenvolupada per l'antropòleg Richard Lee* en el seu estudi sobre els boiximans !Kung del desert del Kalahari. Aquesta teoria explica de com els boiximans practiquen les activitats de la recol·lecció de fruits o la cacera només en aquelles situacions en què la recompensa (l'input) serà superior a les calories gastades després de desenvolupar l'activitat (l'output). És un mecanisme inconscient de supervivència que probablement tingui el seu origen en els nostres antecessors primats. Si la teoria de Richard Lee aconseguim adaptar-la a l'Índia i a tants d'altres indrets del món, les persones estalvien calories dormint el major temps possible del dia, si no és que existeix alguna activitat que en termes d'input i output, els resulti avantatjosa calòricament parlant.

*Lee, Richard "La subsistència de los bosquimanos !Kung: un análisis de input-output"

SOBRE EL SISTEMA DE CASTES A L'ÍNDIA (juliol de 2009)

Pidolaire a la Conaught Place, indret de New Delhi on per a mi la desigualtat social es mostra d'una forma especialment cínica.

Els entesos en l'Índia calculen que el sistema de castes té una antiguitat d'uns 3.500 anys com a mínim.

Al Rig-Veda escrit aproximadament el 1.500 a.c., s'explica la justificació mítica del sistema de castes: "De la boca (de l'Ésser Suprem) sortí el brahaman, dels seus braços el kxattriya (guerrer), de les seves cuixes el vaïxya (comerciant), el xûdra va néixer dels seus peus".

Posteriorment el filòsof i pensador Manu va reglamentar d'una forma més precisa el rol de cada casta: "Per protegir l'univers l'Ésser Suprem va assignar deures i funcions separades a aquells que nasqueren de la boca, dels braços, de les cuixes i dels peus. Als Brahamans els assigna l'ensenyança i l'estudi dels Veda, el sacrifici per ells mateixos i pels altres, la donació i recaptació d'almoines. Va donar l'ordre als Kxattriya de protegir el poble. Als Vaïxya els prescriví pasturar els ramats, comerciar, prestar diners i cultivar la terra. Va prescriure una sola obligació als Xûdra: servir humilment les altres castes". Més endavant s'afegirà un nou grup, els Harijan o Dalits (els oprimits, com els anomenava Ghandi o els intocables, nom que reberen dels colonitzadors anglesos). Aquests no naixeren del cos de Brahama, l'Ésser Suprem, per tant no se'ls considera com a persones, és un grup impur i que contamina les castes. Encara en moltes zones rurals de l'Índia són equivalents a un gos o un porc.

Personalment no nego que el sistema de castes no pugui tenir certs aspectes positius en relació a l'organització social. Tanmateix, per a mi és un clar exemple de com a través del mite i la religió se sustenta una societat que crea un grup d'esclaus en el cas dels Xûdra i un grup d'exclosos en el cas dels Dalits per tal que els rics puguin seguir essent rics sense el perill de deixar de ser-ho. A més, amb la idea del Kharma i la reencarnació s'assegura l'obediència cega i submissa de les castes més desafavorides.

Farmaceútic a la ciutat de Varanasi.

Tots els oficis bruts com els de paleta, tradicionalment han pertanyut a la casta dels Xûdra. La fotografia està feta a la Shivala Road de Varanasi, estat d'Uttar Pradesh.

Venedors de bunyols al barri de Paharganj, a New Delhi. Els botiguers pertanyen a la casta dels Vaïxya

Sadhu (sotcasta dels brahamans) a la ciutat de Varanasi, estat d'Uttar Pradesh

Xûdra netejant les sabates a un home de negocis a la Conaught Place, indret de New Delhi

Un botiguer del Main Bazaar de Paharganj, barri de New Delhi, ha ordenat amb un to intransigent a una noia que escombri els tolls d'aigua que queden davant de la seva botiga. Segons el sistema de castes, els Xûdra van néixer per servir les altres castes.

Brahaman en un temple de la ciutat de Kajuraho, a l'estat de Madhya Pradesh

Conductor de cycle rick saw al barri de Paharganj, a la ciutat de New Delhi. Actualment s'està discutint al parlament indi si abolir o no aquest ofici perquè contribueix al caos circulatori i per raons humanitàries. Tradicionalment els cycle rick saws han estat conduits per una subcasta dels Xûdra.

Infants demanant almoïna per Old Delhi

Petit botiguer, venedor de flors, al barri de Taj Ganj, a la ciutat d'Agra

Homes de la casta dels Xûdra carretejant totxanes

Sadhu (casta dels brahamans) a Jaipur, estat de Rajasthan

Pidolaire a Paharganj, barri popular de Nova Delhi

Venedor d'objectes de metall a la ciutat sagrada de Varanasi (casta dels Vaïxya)

EN EL PUNT DE MIRA!!! (Índia, juliol de 2008)

Nen de Kajuraho, estat de Madhya Pradesh

No sempre els turistes som benvinguts als indrets per on passem. Mentre jo l'apuntava amb la meva càmera, ell m'apuntava amb una pistola de plàstic. Per sort el duel va finalitzar amb una rialla de tots dos. Posteriorment em vaig haver de preguntar si havia estat un duel igualitari, si tots dos subjectàvem armes equivalents.

LA CATHERINE (Índia, juliol de 2008)

La Catherine es passeja pels carrers de Paharganj, a la ciutat de New Delhi, tot recollint plàstics per dur-los a reciclar, activitat que li reportarà uns miserables beneficis, insuficients per mantenir la seva família. El seu pare fa mesos que no surt a treballar perquè va patir un accident que li va danyar les cames, la seva mare s'encarrega de tenir cura del pare i dels tres fills més petits que ella. Així doncs, el futur de la família és tot en mans de la Catherine, aquesta nena eixerida d'ulls brillants que no deu tenir més de 10 anys.

L'escenari indi és completament revestit d'històries com aquesta.

ELS ORÍGENS DE L'ÈTNIA GITANA (Índia, juliol de 2008)

Noia gitana, Pushkar, estat de Rajasthan

Tot i que la paraula "gitano" prové de "egiptano" perquè al segle XV es creia que Egipte era l'origen d'aquest grup social, la teoria dels historiadors, antropòlegs i sociòlegs amb més fonaments de pes els situa entre l'Índia i el Paquistan. El "romanó", la llengua que parlen els gitanos, té vincles molt estrets amb les llengües del nordest de l'Índia.

L'antropòloga Teresa San Román al llibre "La diferència inquietant" escriu que possiblement les raons de les migracions del poble romanó es poden deure a què eren grups de pàries de l'Índia (possiblement del Punjab) desterrats i condemnats a vagar per la terra sense una nació pròpia on establir-se. Alguns grups van emigrar cap a Europa i d'altres al nord d'Àfrica, la qual cosa explicaria la creença d'alguns estudiosos que situen els orígens dels romanó a Egipte.

CHANDIGARD I EL ROCK GARDEN. EL NAIXEMENT D'UNA ÍNDIA MODERNA (juliol de 2008)

Poc després de la independència de l'Índia de la seva metròpoli britànica, Jawaharlal Nerhu, el primer cap de govern del país emancipat, es planteja crear una ciutat que servirà de capital per a la regió del Punjab i que representarà, amb paraules literals: "l'expressió de la fe de la nació en el seu futur". El projecte va ser presentat a dos arquitectes estadounidencs d'avantguarda, Matthew Nowicki i Albert Mayer. Però poc després Nowichi morí en un accident aeri i Mayer va acabar renunciant al projecte. Així doncs, l'arquitecte suís Le Corbusier va acabar essent l'escollit per planificar la nova ciutat.

Chandigard havia de ser el símbol d'una nova Índia, moderna, lliure de vaques sagrades i cabres que destorbessin el trànsit. L'antítesi dels barris antics de les grans urbs, caòtics i amb carrers estrets plens d'escombreries. Així doncs, Le Corbusier va idear un taulell geomètric d'avingudes amples flanquejades per arbres, zones ajardinades i edificis funcionalistes al servei de les necessitats dels seus habitants. Amb Chandigard naixia una nova concepció de país racional i ordenada.

Cadascú que jutgi el resultat. A mi Chandigard em va recordar els barris-dormitori, freds i grisos de les nostres ciutats europees. Era un indret que a pesar d'ésser habitat per indis amb els seus costums de fer vida al carrer, s'havia quedat desprovista d'allò que precisament els turistes busquem a l'Índia: el batibull inesperat i caòtic d'interrelacions humanes ple de secrets per descobrir.

Chandigard és una ciutat plena d'edificis funcionalistes.

La ciutat, com a símbol de l'Índia moderna que havia d'esdevenir després de la independència, sempre s'ha emmirallat en l'estètica occidental a pesar de mantenir certs trets propis del país.

Chandigard no ha pogut fugir de la desigualtat social que es pròpia de tot el país, malgrat que la major part de la població sigui sikh. La religió sikh creu en la igualtat d'oportunitats de tots els éssers humans i per tant no tenen una mentalitat condicionada pel sistema de castes.

El Music World, un dels negocis més famosos de la ciutat, especialitzat en la venda de CD's i DVD's de Punjavi Pop.

Malgrat la intenció de Le Corbusier d'idear una ciutat ordenada i geomètrica, les paradetes i negocis al carrer propis de l'escenari quotidià indi, existeixen sota els porxos que flanquegen els carrers de la ciutat. Però sense aglomeracions ni estretors.

Habitants sikh de Chandigard

A Chandigard, tot i que segueixen havent-hi paradetes al carrer, a diferència de la majoria de llocs de l'Índia, els supermercats prenen una gran importància com a serveis alimentaris.

El metro de Chandigard, un evident símbol de modernitat.

Chandigard, una ciutat abocada a les noves tecnologies.

Monument que enuncia i commemora el Rock Garden de Nek Chand

L'Índia fa pocs anys que s'ha independitzat i el Paquistan s'acaba d'emancipar. Multituds de musulmans traspassen la frontera cap al nou país que acaba de néixer. Sota aquest context socio-polític, Nek Chand, un supervisor de carreteres recent arribat del Paquistan, se sorprén de la gran quantitat de deixalles que es poden veure per tot arreu degut als pobles destruits per contruir la ciutat de Chandigard. Aproximadament l'any 1958 decideix apropiar-se d'uns terrenys enmig de la jungla pertanyents al govern, per crear un jardí ple de formes i figures fetes d'aquelles deixalles que tan mal als ulls li feia.

El més increïble de tot és que el jardí no es va descobrir fins 15 anys després, el 1973, en què representants del Govern fan un estudi del territori i ensopeguen amb aquest racó de natura moldejada a la mida de l'ésser humà i ideada per llur gaudi. Tot i que els jardins ocupaven il·legalment uns terrenys que tenien amo, el Govern indi va saber apreciar el valor cultural que posseïa, i lluny d'enderrocar el projecte, el va finançar per tal que Nek Chand pogués seguir l'obra.
Actualment el jardí, conegut com el Rock Garden de Nek Chand, és el segon monument més visitat de l'Índia per darrere del Taj Mahal a Agra.

DIÀLEG DESCONCERTANT (Índia, juliol de 2008)

Poc tindria a dir sobre aquestes fotografies si no fos pel diàleg surrealista que vaig mantenir amb el noi que surt a la imatge. L'Índia és un país ple de gent amable i hospitalària, i trobo que molt comprensiva amb el deliri fotogràfic que la majoria de turistes patim quan visitem un indret exòtic. Però aquell dia, després d'haver-me topat durant tot el sant dia (a la Índia gairebé tot és sant i sagrat) amb embaucadors, conductors de tuc-tucs massa obstinats per que no caminés tant, comissionistes, estafadors i botiguers agressius per la ciutat de Varanasi, l'encontre amb aquest noi em va fer actuar d'una forma una mica cínica.

El diàleg feia així en un anglès de pa sucat amb oli, tant el del noi com el meu:

- Eh, eh,... no fotografiïs els meus búfals. Si ho vols fer hauràs de pagar-me cent rúpies.

- Ah, no tranquil, no penso fotografiar-los-. Malgrat la meva resposta evassiva, em vaig acostar al riu i vaig fer un primer pla dels búfals.

- Eh, no pots fotografiar els búfals!

- No, no,... no els he fotografiat pas. He fotografiat el riu.

- Sí, però els meus búfals són dins del riu!

- Sí, però el riu no serà teu també, no?

- Oh,... no, no és meu però..., bé et deixo que facis les fotos que vulguis.

- Ah, està bé, gràcies.

I és que a vegades la relació entre autòctons i turistes no resulta gens fàcil.