L'IBARE, El RIU DELS OCELLS (Bolívia, juliol de 2006)

Manguarí

Peresós

Ànecs al "riu dels ocells"

Yacaré o caiman comú a la llera del riu Ibare

L'Ibare, " el riu dels ocells" en llengua moxeña, neix al departament del Beni de Bolivia i després de recòrrer 278 quilòmetres enmig de pampas i selva amazònica en direcció nord, acaba desembocant en el riu més cabdalós del país, el Mamoré.

El riu Ibare s'explota turísticament des de fa més o menys un parell de dècades. Els guanys que pot reportar el turisme són l'únic argument que pot convèncer els seus habitants de conservar l'ecosistema.

Turistes remuntant el riu Ibare

Els pobladors de les selves amazòniques expliquen molts mites amb una forta connotació sexual on els bufeos (dofins de riu) en són els protagonistes. Des de principis fins a mitjans del segle XX, arrel de les dues guerres mundials, l'aparició d'exploradors a la selva amazònica s'extèn molt. Van a la recerca de boscos de l'arbre del cautxú, imprescindibles per la construcció de maquinària de guerra. Un dels personatges més temuts per als pobladors indígenes eren els capataços ja que entre moltes altres aberracions, segrestaven les noies més maques per prostituir-les. Aquests capataços acostumaven a vestir amb tratxo clar i curiosament els indígenes van establir moltes associacions entre aquests i els bufeos per la seva pell clara i immaculada. Quan una noia desapareixia, sovint es justificava dient que eren els bufeos que se l'havia endut al fons del riu per convertir-la així en un bufeo femella.

A la selva amazònica, entre madereros, seringueiros (treballadors del cautxú) o buscadors d'or, s'escampaven moltes llegendes relacionades amb la zoofília. Segurament la intenció era la de reprimir un instint antinatural en uns homes que vivien molt aïllats i lluny de les seves famílies. Es parlava de molts casos de colons de la selva que havien mantingut relacions sexuals amb bufeos femella atrets per llurs aparells reproductors que eren molt semblants al de les dones. Diuen però, que aquests actes no passaven desapercebuts per als bufeos mascle que patien de gelosia i que aprofitaven el moment que els homes s'apropaven a la ribera del riu per arrossegar-los cap a les profunditats per sempre més.

Entre els indígenes amazònics també existien mites de caire sexual sobre bufeos. Un d'aquests diu que quan una dona patia un avortament, l'aspecte del fetus els feia pensar que el pare era un bufeo mascle que havia violat la dona mentre dormia. El càstic per aquesta relació zoofílica i antinatural no podia ser una altra que la de l'avortament.

Bufeos, dofins de riu

Suchas menjant-se les restes d'un bufeo devorat per un jaguar

Una garza, au molt abundant al riu Ibare

Una peta, tortuga nana dels rius amazònics

Ous de peta en ebullició

Casa típica amazònica a la Comunidad de San Bartolo.

La Lidia, una nena moxeña de la Comunidad de San Bartolo.

Mare i filla, indígenes moxeña a la Comunidad de San Bartolo

Pobladors de la Comunidad de San Bartolo portant toronjas per vendre a Puerto Almacén, llogarret vora el riu Ibare, a 8 quilòmetres de Trinidad.

Un niu de Bato, l'au més gran del món.

A la matinada, a la selva refresca.

Els rius amazònics són les vies de comunicació més pràctiques per mercadejar entre les diferents comunitats amazòniques. A la foto, un vaixell de mercaderies.

Malauradament el sentit de prosperitat de molts habitants d'aquests paratges són sinònim d'apropiar-se d'un tros de mapa ocupat per selva amazònica i desforestar-lo o depredar-lo sense cap planificació sostenible, fins a l'esgotament dels recursos. Madereros, ganaderos, caçadors furtius i pescadors busquen una forma ràpida d'enriquir-se sense tenir en compte les fatals conseqüències dels seus actes massa abusius per un ecosistema voluptuós però alhora extremadament fràgil.

Res pastant vora una pampa guanyada a la selva

Maderero a petita escala acampat vora el riu Ibare

Yacaré o caiman comú

Ànec arrencant el vol

Capiwaras, els rossegadors més grans del món.

A la temporada seca, entre els mesos de maig i setembre, moltes parts de la selva anegades d'aigua en l'estació humida s'assequen i es formen platjoles a la vora dels rius on es fàcil divisar animals que s'acosten per beure.

Un venado acostant-se al riu per beure

Nens moxeños jugant en el riu Ibare. Els yacarés no resulten una amenaça real

Cria de yacaré o caiman comú

Per la matinada, l'escalfor del sol en contacte amb l'aigua freda del riu provoca un vapor espés que omple el paratge d'ombres fantasmagòriques i misteri.

Matinada al riu Ibare

Manguarí

Chichilos o micos esquirol

Posta de sol vora el riu

EL CERRO RICO: LA HISTÒRIA D'UNA DEESA VIOLADA (Potosí, Bolívia, juliol de 2006)

Como sus antepasados, también José excavó la tierra, y a fuerza de buscar para otros el mineral que hoy ya es escaso se le endurecieron las palmas y se le engarfiaron los dedos, de modo que cuando acaricia a una mujer es como si la rozara con una herramienta.

AMOR AMÉRICA

Maruja Torres

La muntanya del Cerro Rico amb la ciutat de Potosí als seus peus.

El Cerro Rico és una muntanya a la vora de la ciutat boliviana de Potosí, de la qual se n'extreuen minerals des del segle XVI amb l'arribada dels colonitzadors espanyols. Els indígenes de la zona ja coneixien dels minerals que amagava la muntanya, tanmateix mai no van gosar explotar-la pel caràcter sagrat que representava per a ells. Simbolitzava una deesa. Va ser el 1545 que els invasors espanyols van començar a perforar la muntanya per extreure plata i amb poc temps Potosí es va convertir en la capital financera de la Corona espanyola de l'època. -Con la plata que nos robaron podriamos hacer un puente de América a España, y otro con los huesos de los indígenas sacrificados- diuen de forma obstinada els habitants d'aquesta ciutat, ja com una frase feta i tòpica, justificant així la seva mala fortuna. I no hi ha per a menys, Bolívia és el segon país més pobre d'Amèrica per darrere d'Haití. I tampoc no podem oblidar els vuit milions d'indígenes que van perdre la vida en aquestes mines, per causa de les condicions tan infrahumanes que van haver de patir.

De l'esclavatge cruel i sagnant dels anys del colonialisme, s'ha passat a l'actual semi-esclavatge on les víctimes segueixen essent els indígenes de les classes més desafavorides que no tenen alternativa laboral per tal de subsistir.

El juliol de 2006 vaig tenir la innoblidable experiència d'entrar a la mina Cunti, un forat més perpetrat en el ventre d'aquesta deesa sagrada pels indígenes, però repetidament violada per cinc segles de colonialisme i uns quants anys més de neocolonialisme. Després que ens disfressessin de miners vaig haver de recordar-me a mi mateix que aquella entrada a la mina no me la podia prendre com una visita a un parc temàtic. Allà hi treballaven miners, els quals, segons les estadístiques, no tindrien una esperança de vida major de 46 anys.

Els miners de Cunti esmorzen entre les 5'30 i les 6 hores. Comencen el treball a la mina vora les 7 i no dinen. La seva dieta dins dels túnels serà la fulla de coca barrejada amb cendra (amb la cendra es produeix més salivació i així s'augmenta també el seu l'efecte excitant), l'alcohol de 96 graus, refresc de cola i el tabac. Aquests productes excitants evitaran els símtomes del cansament, la gana o la temptació d'adormir-se. Treballen vuit hores, sis dies la setmana per 40 o 50 bolivianos diaris, uns 4 o 5 euros.

Pels passadissos de la mina Cunti.

El Tio de la mina Cunti.

El Tio o Diablo de la mina, també conegut com a Supay en parla quechua, representa un personatge mític de l'inframón que té el poder de decidir sobre el destí dels miners. Pot provocar enfondraments o revelar noves vetes de minerals segons el seu caprici. Per això cada matí els miners s'acosten a la seva trona per oferir-li coquita, cigarrets, alcohol, refresc de cola i d'altres obsequis més personals. Amb les ofrenes matinals intenten decantar el temut atzar al seu favor. -Ojalá hoy el Tio nos proteja-, és el primer pensament del miner davant de l'altar de l'estàtua capritxosa i cornuda rodejada d'ofrenes. El Supay se'l representa sempre amb un gran atribut sexual erecte com a símbol de masculinitat. Els mateixos miners expressen que això els recorda cada matí que per resistir les dures condicions de la mina s'han de comportar com a veritables mascles.

Pels voltants del Carnaval, els miners sacrifiquen una llama blanca en honor a la Pacha Mama per que aquesta els concedeixi noves betes de minerals.

Vista de la mina Cunti des de les alçades.

El Henry, un miner de 13 anys que ja en fa uns quants que va aprendre l'ofici.

A la mina hi treballen infants que de ben petits tenen la delicada missió de passar per forats petits o posar les seves manetes per escletxes massa estretes per als miners adults. A més dels perills evidents d'un possible esfondrament dels túnels o la inhalació diària de pols altament nociva pels pulmons, n'existeixen d'altres que tenen a veure amb la imitació de l'estil de vida dels adults. Els nens comencen a fumar tabac i a beure alcohol de 96 graus de molt jovenets per tal de suportar les exigències tan dures del miner. A més, porten una alimentació extremadament inadequada. Però rares vegades existeix una alternativa per aquests infants. Els seus pares i els pares dels seus pares van ser miners, i ells moriran com a miners.

La ciutat de Potosí des del Cerro Rico.