- Senyor- li digué-, ...us demano perdó de preguntar-vos...
- Et mano que em preguntis- s'apressà a contestar el rei.
-Senyor, on és que regneu vós?
- Pertot- respongué el rei amb gran senzillesa.
-Pertot?
El rei, amb un gest discret, assenyalà el seu planeta, els altres planetes i els estels.
- Pertot arreu?- digué el petit príncep.
- Pertot arreu- digué el rei
Perquè no solament era un monarca absolut, sinó també un monarca universal.
- I els estels us obeeixen?
- Naturalment- digué el rei-. Obeeixen tot seguit. No la tolero pas, la indisciplina.
Un semblant poder meravellà el petit príncep. Si ell l'hagués tingut, hauria pogut veure, no pas quaranta-tres, sinó setanta-dues, o cent, o duescentes postes de sol en un mateix dia, sense necessitat de bellugar la cadira! I com que se sentia una mica trist pel record del seu petit planeta abandonat, es va decidir a demanar una gràcia al rei:
- M'agradaria de veure una posta de sol... Feu-me la mercè... Maneu al sol de pondre's...
- Si jo manava a un general de volar d'una flor a l'altra, com si fos una papallona, o d'escriure una tragèdia, o de canviar-se en ocell de mar, i el general no complia l'ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo?
- Vós- digué amb fermesa el petit príncep.
-Exacte. Cal exigir de cadascú el que cadascú pot donar- observà encara el rei-. L'autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes al teu poble tirar-se al mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d'exigir l'obediència perquè les meves ordres són raonables.
- I la meva posta de sol?- recordà el petit príncep, el qual mai no oblidava una pregunta, un cop l'havia feta.
- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però, en la meva ciència de govern, esperaré fins que les condicions siguin del tot favorables.
El Petit Príncep
ANTOINE DE SANT- EXUPÉRY
