L'ESGLÉSIA DE SAN JUAN CHAMULA (Mèxic, agost de 2004)

L'església de San Juan Chamula

El mercat del diumenge a San Juan Chamula

"Un cop a l'entrada del temple, vaig guardar la càmera fotogràfica i la gorra sota la mirada dels quatre mayordomos que es trobaven al meu davant, per tal que es fessin càrrec de la meva bona fe davant del que ells entenien com a sagrat. De seguit, els hi vaig atansar el tiquet. Un d'ells va mirar l'interior de l'església i posteriorment, amb un gest amb la mà, em va donar el permís per entrar-hi. En traspassar el llindar de la porta, em va fer la sensació que havia accedit a un indret on el temps es regia per unes lleis totalment diferents de les de l'exterior. Els meus ulls van trigar uns segons en acostumar-se a una llum molt pobre, en un espai que de bon principi se'm presentava abarrotat de siluetes retallades en la penombra, com aparicions fantasmagòriques. Uns raigs de llum blanquinosa i dèbil entraven per les minúscules espitlleres que s'obrien a la part més alta de les parets robustes, i banyaven l'escena d'una gran multitud de gent agenollada, que formava petits grups.

Una agressiva olor, barreja de copal i pinassa, va colpejar els meus narius que es van eixamplar amb la intenció d'adaptar-se a aquella sensació de falta d'oxigen. Entre les persones inclinades amb expressions de recolliment, uns pocs infants corrien per l'església amb una actitud enjogassada i del tot aliena a les mostres compungides dels seus adults. La llum blanca i solar es barrejava amb la il·luminació dèbil de petites espelmes veladoras enclastades a terra i amb el fum del copal que es cremava per tots racons, formant així un escenari de misteriosos contorns.

Vaig avançar la meva posició passant entre els grups d'indígenes que desenvolupaven les seves activitats rituals, intentant per tots els mitjans de no llençar-hi res. El fet de caminar sobre el mantell cruixent de pinassa em feia sentir com si els meus peus no toquessin a terra, com si en qualsevol moment el meu cos s'anés a enlairar cap al sostre del temple. Potser aquell mantell d'agulles verdes feia sentir els indígenes més a prop dels seus deus. Els caps espirituals, dispersats entre els grups de persones agenollades, dirigien els diferents rituals que s'anaven desenvolupant alhora, amb una veu baixa i on s'hi barrejaven el castellà, el totzil i algun mot en llatí. Els seus murmuris de fons, greus i persistents, es gronxaven esmorteïts en les meves oïdes, produint-me una sensació d'encanteri agradable.

Vora les espelmes blanques i les llaunes de copal que purificava l'espai sagrat del temple, alhora que duia cap als deus les pregàries dels oradors, hi havia un gran nombre d'ampolles de plàstic de Coca-Cola i Fanta que feien la impressió d'estar fora de lloc. Aquelles begudes eren sorprenents si tenim en compte el recel dels Chamula per acceptar productes estrangers amb unes connotacions globalitzadores i neoliberals tan evidents. Alguns homes bevien posh, el mateix aiguardent de blat de moro que la noia del D.F. m'havia deixat provar al poble de Lacanjá Chansayab. Però aquella beguda alcohòlica només podia ésser ingerida dins de l'espai sagrat de l'església per aquelles persones que no sentissin cap rancor ni mals pensaments contra ningú. En cas contrari, els feligresos havien de beure Coca-Cola o un altre producte efervescent semblant. Fa unes dècades, els Chamula utilitzaven en els seus rituals fulles de col per provocar-se els gasos amb les posteriors conseqüències d'uns forts eructes. Creuen els Chamula que quan eructen, expulsen del seu cos els mals sentiments, les males energies que poden provocar malalties. Però amb el pas del temps, la Coca-cola va arribar a Los Altos de Chiapas i els seus habitants es van adonar que el gas d'aquesta beguda dolça oferia uns efectes gasosos molt més immediats que les fulles de col, amb la lògica substitució progressiva d'un producte per l'altre. Com gairebé sempre, les transformacions socioculturals esdevenen en relació al grau d'eficàcia i pracmatisme dels seus elements".

"PEL SUD DE MÈXIC. UN VIATGE EN SOLITARI" per Josep M. Ferrer

SOBRE EL SISTEMA DE CASTES A L'ÍNDIA (juliol de 2009)

Pidolaire a la Conaught Place, indret de New Delhi on per a mi la desigualtat social es mostra d'una forma especialment cínica.

Els entesos en l'Índia calculen que el sistema de castes té una antiguitat d'uns 3.500 anys com a mínim.

Al Rig-Veda escrit aproximadament el 1.500 a.c., s'explica la justificació mítica del sistema de castes: "De la boca (de l'Ésser Suprem) sortí el brahaman, dels seus braços el kxattriya (guerrer), de les seves cuixes el vaïxya (comerciant), el xûdra va néixer dels seus peus".

Posteriorment el filòsof i pensador Manu va reglamentar d'una forma més precisa el rol de cada casta: "Per protegir l'univers l'Ésser Suprem va assignar deures i funcions separades a aquells que nasqueren de la boca, dels braços, de les cuixes i dels peus. Als Brahamans els assigna l'ensenyança i l'estudi dels Veda, el sacrifici per ells mateixos i pels altres, la donació i recaptació d'almoines. Va donar l'ordre als Kxattriya de protegir el poble. Als Vaïxya els prescriví pasturar els ramats, comerciar, prestar diners i cultivar la terra. Va prescriure una sola obligació als Xûdra: servir humilment les altres castes". Més endavant s'afegirà un nou grup, els Harijan o Dalits (els oprimits, com els anomenava Ghandi o els intocables, nom que reberen dels colonitzadors anglesos). Aquests no naixeren del cos de Brahama, l'Ésser Suprem, per tant no se'ls considera com a persones, és un grup impur i que contamina les castes. Encara en moltes zones rurals de l'Índia són equivalents a un gos o un porc.

Personalment no nego que el sistema de castes no pugui tenir certs aspectes positius en relació a l'organització social. Tanmateix, per a mi és un clar exemple de com a través del mite i la religió se sustenta una societat que crea un grup d'esclaus en el cas dels Xûdra i un grup d'exclosos en el cas dels Dalits per tal que els rics puguin seguir essent rics sense el perill de deixar de ser-ho. A més, amb la idea del Kharma i la reencarnació s'assegura l'obediència cega i submissa de les castes més desafavorides.

Farmaceútic a la ciutat de Varanasi.

Tots els oficis bruts com els de paleta, tradicionalment han pertanyut a la casta dels Xûdra. La fotografia està feta a la Shivala Road de Varanasi, estat d'Uttar Pradesh.

Venedors de bunyols al barri de Paharganj, a New Delhi. Els botiguers pertanyen a la casta dels Vaïxya

Sadhu (sotcasta dels brahamans) a la ciutat de Varanasi, estat d'Uttar Pradesh

Xûdra netejant les sabates a un home de negocis a la Conaught Place, indret de New Delhi

Un botiguer del Main Bazaar de Paharganj, barri de New Delhi, ha ordenat amb un to intransigent a una noia que escombri els tolls d'aigua que queden davant de la seva botiga. Segons el sistema de castes, els Xûdra van néixer per servir les altres castes.

Brahaman en un temple de la ciutat de Kajuraho, a l'estat de Madhya Pradesh

Conductor de cycle rick saw al barri de Paharganj, a la ciutat de New Delhi. Actualment s'està discutint al parlament indi si abolir o no aquest ofici perquè contribueix al caos circulatori i per raons humanitàries. Tradicionalment els cycle rick saws han estat conduits per una subcasta dels Xûdra.

Infants demanant almoïna per Old Delhi

Petit botiguer, venedor de flors, al barri de Taj Ganj, a la ciutat d'Agra

Homes de la casta dels Xûdra carretejant totxanes

Sadhu (casta dels brahamans) a Jaipur, estat de Rajasthan

Pidolaire a Paharganj, barri popular de Nova Delhi

Venedor d'objectes de metall a la ciutat sagrada de Varanasi (casta dels Vaïxya)

EN EL PUNT DE MIRA!!! (Índia, juliol de 2008)

Nen de Kajuraho, estat de Madhya Pradesh

No sempre els turistes som benvinguts als indrets per on passem. Mentre jo l'apuntava amb la meva càmera, ell m'apuntava amb una pistola de plàstic. Per sort el duel va finalitzar amb una rialla de tots dos. Posteriorment em vaig haver de preguntar si havia estat un duel igualitari, si tots dos subjectàvem armes equivalents.

LA CATHERINE (Índia, juliol de 2008)

La Catherine es passeja pels carrers de Paharganj, a la ciutat de New Delhi, tot recollint plàstics per dur-los a reciclar, activitat que li reportarà uns miserables beneficis, insuficients per mantenir la seva família. El seu pare fa mesos que no surt a treballar perquè va patir un accident que li va danyar les cames, la seva mare s'encarrega de tenir cura del pare i dels tres fills més petits que ella. Així doncs, el futur de la família és tot en mans de la Catherine, aquesta nena eixerida d'ulls brillants que no deu tenir més de 10 anys.

L'escenari indi és completament revestit d'històries com aquesta.

ELS ORÍGENS DE L'ÈTNIA GITANA (Índia, juliol de 2008)

Noia gitana, Pushkar, estat de Rajasthan

Tot i que la paraula "gitano" prové de "egiptano" perquè al segle XV es creia que Egipte era l'origen d'aquest grup social, la teoria dels historiadors, antropòlegs i sociòlegs amb més fonaments de pes els situa entre l'Índia i el Paquistan. El "romanó", la llengua que parlen els gitanos, té vincles molt estrets amb les llengües del nordest de l'Índia.

L'antropòloga Teresa San Román al llibre "La diferència inquietant" escriu que possiblement les raons de les migracions del poble romanó es poden deure a què eren grups de pàries de l'Índia (possiblement del Punjab) desterrats i condemnats a vagar per la terra sense una nació pròpia on establir-se. Alguns grups van emigrar cap a Europa i d'altres al nord d'Àfrica, la qual cosa explicaria la creença d'alguns estudiosos que situen els orígens dels romanó a Egipte.

NEN D'HEBRON (Palestina, març de 2007)

1er premi Tardor 2008 del concurs de fotografia de la Llibreria Ulyssus de Girona

En un terrat de la ciutat d'Hebrón em vaig trobar aquest angelet palestí amb urpes d'àliga. Era un nen que havia crescut en l'ambient i la mentalitat d'aquells a qui la història els ha arrossegat a ser protagonistes de la Intifada.

CHANDIGARD I EL ROCK GARDEN. EL NAIXEMENT D'UNA ÍNDIA MODERNA (juliol de 2008)

Poc després de la independència de l'Índia de la seva metròpoli britànica, Jawaharlal Nerhu, el primer cap de govern del país emancipat, es planteja crear una ciutat que servirà de capital per a la regió del Punjab i que representarà, amb paraules literals: "l'expressió de la fe de la nació en el seu futur". El projecte va ser presentat a dos arquitectes estadounidencs d'avantguarda, Matthew Nowicki i Albert Mayer. Però poc després Nowichi morí en un accident aeri i Mayer va acabar renunciant al projecte. Així doncs, l'arquitecte suís Le Corbusier va acabar essent l'escollit per planificar la nova ciutat.

Chandigard havia de ser el símbol d'una nova Índia, moderna, lliure de vaques sagrades i cabres que destorbessin el trànsit. L'antítesi dels barris antics de les grans urbs, caòtics i amb carrers estrets plens d'escombreries. Així doncs, Le Corbusier va idear un taulell geomètric d'avingudes amples flanquejades per arbres, zones ajardinades i edificis funcionalistes al servei de les necessitats dels seus habitants. Amb Chandigard naixia una nova concepció de país racional i ordenada.

Cadascú que jutgi el resultat. A mi Chandigard em va recordar els barris-dormitori, freds i grisos de les nostres ciutats europees. Era un indret que a pesar d'ésser habitat per indis amb els seus costums de fer vida al carrer, s'havia quedat desprovista d'allò que precisament els turistes busquem a l'Índia: el batibull inesperat i caòtic d'interrelacions humanes ple de secrets per descobrir.

Chandigard és una ciutat plena d'edificis funcionalistes.

La ciutat, com a símbol de l'Índia moderna que havia d'esdevenir després de la independència, sempre s'ha emmirallat en l'estètica occidental a pesar de mantenir certs trets propis del país.

Chandigard no ha pogut fugir de la desigualtat social que es pròpia de tot el país, malgrat que la major part de la població sigui sikh. La religió sikh creu en la igualtat d'oportunitats de tots els éssers humans i per tant no tenen una mentalitat condicionada pel sistema de castes.

El Music World, un dels negocis més famosos de la ciutat, especialitzat en la venda de CD's i DVD's de Punjavi Pop.

Malgrat la intenció de Le Corbusier d'idear una ciutat ordenada i geomètrica, les paradetes i negocis al carrer propis de l'escenari quotidià indi, existeixen sota els porxos que flanquegen els carrers de la ciutat. Però sense aglomeracions ni estretors.

Habitants sikh de Chandigard

A Chandigard, tot i que segueixen havent-hi paradetes al carrer, a diferència de la majoria de llocs de l'Índia, els supermercats prenen una gran importància com a serveis alimentaris.

El metro de Chandigard, un evident símbol de modernitat.

Chandigard, una ciutat abocada a les noves tecnologies.

Monument que enuncia i commemora el Rock Garden de Nek Chand

L'Índia fa pocs anys que s'ha independitzat i el Paquistan s'acaba d'emancipar. Multituds de musulmans traspassen la frontera cap al nou país que acaba de néixer. Sota aquest context socio-polític, Nek Chand, un supervisor de carreteres recent arribat del Paquistan, se sorprén de la gran quantitat de deixalles que es poden veure per tot arreu degut als pobles destruits per contruir la ciutat de Chandigard. Aproximadament l'any 1958 decideix apropiar-se d'uns terrenys enmig de la jungla pertanyents al govern, per crear un jardí ple de formes i figures fetes d'aquelles deixalles que tan mal als ulls li feia.

El més increïble de tot és que el jardí no es va descobrir fins 15 anys després, el 1973, en què representants del Govern fan un estudi del territori i ensopeguen amb aquest racó de natura moldejada a la mida de l'ésser humà i ideada per llur gaudi. Tot i que els jardins ocupaven il·legalment uns terrenys que tenien amo, el Govern indi va saber apreciar el valor cultural que posseïa, i lluny d'enderrocar el projecte, el va finançar per tal que Nek Chand pogués seguir l'obra.
Actualment el jardí, conegut com el Rock Garden de Nek Chand, és el segon monument més visitat de l'Índia per darrere del Taj Mahal a Agra.