El Vicente Ki'n (es por traduir per "sol") Paniagua, responsable del turisme que arriba a Lacanjá Chansayab, un dels tres llogarrets lacandons. 
El Carlos i el Rigoberto Chambor a l'hort de Lacanjá Chansayab"Mentre observava el Carlos i el Chambor jugant dins de l'aigua, em va venir a la memòria el llibre "Tristos Tròpics" de Levi-Strauss on es lamentava de la imminent extinció de les últimes societats primigènies de la selva amazònica, i per tant de la desaparició dels últims "homes lliures". Les esglésies evangèliques, el turisme o la pressió d'altres pobles indígenes sense terres eren arguments prou sòlids per imaginar unes societats lacandones ferides de mort, aculturades i atrapades per l'extensa teranyina del fenomen globalitzador".
El Pancho a Lacanjá Chansayab"En aquells moments va arribar un senyor baixet vestit amb la seva túnica blanca molt bruta i lluint una cabellera negra, llisa i molt poc poblada. Sostenia un matxet amb la seva mà dreta. De sota el nas prominent i corbat, i en la seva barbeta, hi creixien uns dispersos i llargs pèls negres que tots plegats conformaven un bigoti i una barba molt poc uniformes. El seu rostre no era gaire arrugat però em feia la sensacio d'estar davant d'un ancià, sobretot en el moment en què va separar els seus llavis per presentar-se: de les seves genives només hi penjaven tres ullals punxeguts que li donaven un cert aspecte de vampir cansat i decadent. Era de complexió escanyolida i la seva esquena estava lleugerament corbada suportant així un petit principi de gepa. Aquell home es deia Pancho i seria el nostre guia en l'excursió per la jungla".
El Pancho a les ruïnes de Lacanjá"Aproximadament després d'una hora de trajecte vam arribar a les ruïnes de Lacanjá que segons el Pancho eren tan extenses com les de Palenque. L'únic monument visible del jaciment però, era una magestuosa piràmide totalment engolida per una espessor de matolls d'un verd clar molt intens, que només deixava al descobert la part superior del temple. El Pancho es va recolzar en una de les parets que formaven la cúspide del temple sostenint el seu matxet amb la mà dreta. Aquella imatge desprenia un fort romanticisme que semblava recuperat de molts anys ençà, quan la diversitat cultural i no pas el fenomen globalitzador era el tema de moda entre els antropòlegs. Allà dalt era com si el Pancho volgués transmetre'ns que tota aquella extensió de selva que es trobava als seus peus, seguia essent lacandona a pesar que la seva població es trobés en decadència".
Un indígena lacandó, cunyat del Vicente Ki'n Paniagua.
El Pancho a la selva
Els germans Chambor (petita gran abella) als horts vora Lacanjá Chansayab"Vaig girar el cap per mirar pel vidre posterior del cotxe. En la mesura que ens allunyàvem de Lacanjá, anava creixent en el meu interior un estrany sentiment de desesperança. Sí, n'estava convençut. Com un dia va escriure un desencantat escriptor txec, la nostàlgia del paradís era el desig de l'home de no ésser home. Havia descobert en les mans artrítiques del Pancho que els indígenes lacandons no eren els habitants de cap paradís terrenal tot i que els turistes poc experts com jo, ens pogués semblar a primer cop d'ull, que aquell racó del món anomenat Selva Lacandona era un territori absolutament feliç i al marge de conflictes i desigualtats socials".
Paràgrafs extrets del llibre "Pel sud de Mèxic. Un viatge en solitari" de Josep M. Ferrer
11 comentaris:
M'ha agradat molt aquest relat del Pancho i el Vicente, que viuen en un món que es veu cada vegada més pressionat per la globalització. Genials també les fotografies, Josep M, com sempre!
El teu relat és bonic.
Les vides de gent són tan diferents.
M'encanten les fotos. Gràcies!
Ja n'hi ha que pensen que la vida a la erra no te res de paradisiac. Per contra la consideren la mateixa essència del purgatori. Però és evident que l'art (literatura, fotografia...) i la natura ens ofereixen arguments prou sòlids com per sentir el paradís una mica més proper.
Será que hoy estoy particulamente sensible, pero se me han caido las lágrimas... si, a pesar de que comprendo, también veo como cada vida en libertad va desapareciendo. Pero no hay que desesperar, y si comprender para poder hacer de nosotros ese espacio aquí en este mundo occidental, para lograr transmitirlo a los que estén a nuestro alrededor. Cuesta mucho lo sé, pero es lo mejor que podemos hacer.
Me ha encantado ver estas imágenes, sin haberte leido, me han transmitido tanto de si... es sabiduría lo que expresan sus ojos y facciones... es tranquilidad y amor por la tierra...
Un abrazo Josep, gracias por compartir tus vivencias... y me alegra mucho haberte encontrado, todo ocurre por algo...
Te dejo este enlace porque pienso que te gustará y porque también pienso que es bueno que las almas sensibles nos vayamos encontrado. A ella también le he dicho de ti.
http://arboles-sagrados.blogspot.com/
Qué lo disfrutes
Un cariñoso abrazo
Bones fotos, bons documents!
Paso para agradecerte tu querida visita. Cómo dice Haidée, es bueno que quienes somos sensibles, no sólo nos unamos sino que trasmitemos a resto que todavía hay paraísos que tenemos la obligación de preservar, cuidar y luchar por su existencia.
Bellas fotos las que publicas.
Doy gracias a Haidée por haberme dado la posibilidad de contactarme, contigo.
Un beso grande y gracias por compartir.
Que fort, quina barreja de sensacions i emocions veure i viure una cosa com aquesta.
Com sempre la visió d'un no es la mateixa que pugui tenir un altre.
Genial el relat i les fotografies, felicitats!
Agus Giralt
Otra vez gracias y espero tu nuevo post, un beso grande Josep.
Que tengas una buena semana.
Saludos Josep. Gracias por tu visita y tus palabras.¿ Sabes ? en mi blog " Mi cueva en el árbol" publiqué un post sobre los estragos que están haciendo los narcotraficantes y el ejército, a una comunidad de indígenas. Pasa si gustas y me comentas.
Lo que más me entristese es que no puedo hacer nada para evitarlo...ya puiblicarlo me parece insuficiente.
Me duele el alma, de verdad.
Un abrazo fuerte.
Publica un comentari a l'entrada