DIÀLEG DESCONCERTANT (Índia, juliol de 2008)

Poc tindria a dir sobre aquestes fotografies si no fos pel diàleg surrealista que vaig mantenir amb el noi que surt a la imatge. L'Índia és un país ple de gent amable i hospitalària, i trobo que molt comprensiva amb el deliri fotogràfic que la majoria de turistes patim quan visitem un indret exòtic. Però aquell dia, després d'haver-me topat durant tot el sant dia (a la Índia gairebé tot és sant i sagrat) amb embaucadors, conductors de tuc-tucs massa obstinats per que no caminés tant, comissionistes, estafadors i botiguers agressius per la ciutat de Varanasi, l'encontre amb aquest noi em va fer actuar d'una forma una mica cínica.

El diàleg feia així en un anglès de pa sucat amb oli, tant el del noi com el meu:

- Eh, eh,... no fotografiïs els meus búfals. Si ho vols fer hauràs de pagar-me cent rúpies.

- Ah, no tranquil, no penso fotografiar-los-. Malgrat la meva resposta evassiva, em vaig acostar al riu i vaig fer un primer pla dels búfals.

- Eh, no pots fotografiar els búfals!

- No, no,... no els he fotografiat pas. He fotografiat el riu.

- Sí, però els meus búfals són dins del riu!

- Sí, però el riu no serà teu també, no?

- Oh,... no, no és meu però..., bé et deixo que facis les fotos que vulguis.

- Ah, està bé, gràcies.

I és que a vegades la relació entre autòctons i turistes no resulta gens fàcil.

KARNI MATA, EL REGNE DE LES RATES (Deshnok, la Índia, juliol de 2008)

Temple de Karni Mata

El temple de Karni Mata es troba al poble de Deshnok, a 30 Qm. al sud de Bikaner, a la regió del Rajasthan, l'Índia.

Explica una llegenda que la deesa Karni Mata, una reencarnació de Durga datada al segle XIV, va suplicar a Yama, la deesa de la mort, que resucités el fill d'un narrador que es trobava desesperat per la mort del seu descendent. Yama s'hi negà. Karni Mata, enutjada per la negativa de Yama, decidí reencarnar tots els narradors en rates per evitar que la deesa de la mort s'endugués les seves ànimes. Es diu que és des de llavors que es venera Karni Mata i les seves rates sagrades al poble de Deshnok.

Ofrena de sucre, llet i polpa de coco a la deesa Karni Mata i a les rates

Passadís situat darrere el temple de Karni Mata

La rata blanca, símbol de bona sort per qui la vegi

Devoció per les Kabas, les rates sagrades

COMPARTIR, INVENTAR, IMAGINAR,... (La Habana, Cuba, juliol de 2007)

1er premi de fotografia "Primavera 2008" de la Llibreria Ulyssus de Girona

La fotografia està feta al carrer Aramburu, al barri de Centro Habana, La Habana.

Una de les qüestions que més em va impressionar de Cuba va ser el fet que amb poques coses materials, els infants saben passar-s'ho bé tot cultivant la imaginació. Qualsevol tros de fusta i quatre claus són suficients per inventar una joguina. De fet, el més important no és la joguina sinó amb qui comparteixes l'estona de joc. En el nostre món occidental ple d'aparadors farcits de coses, els nens ja no saben compartir, inventar i imaginar més enllà d'aquell tros de matèria que tenen a les mans. El nostre món es deshumanitza!!!

FERVOR RELIGIÓS (Granada, Setmana Santa de 2008)

Per a una persona més o menys agnòstica com jo, la Setmana Santa granadina em va impactar sobretot pel fervor religiós que despertaven les imatges sagrades. L'esperit religiós no està renyit amb el bon humor, la beguda i el gaudi, tanmateix l'aspecte més superficial de les cofradies em recordaven el cantó més obscurantista de la religió. Natzarens amb túniques i "capirotes" que resulta impossible no comparar amb el Ku Kux Klan, "camareras" vestides d'un negre escrupolós, les imatges de les verges amb expressions de patiment, Jesucrist patint de pujada al Calvari o clavat a la creu,... Una societat moderna no pot sustentar-se en el sentiment de culpabilitat que la religió cristiana vol transmetre als seus fidels. Però tot i que la setmana Santa granadina poc té a veure amb la meva forma d'entendre el món, aquí deixo un testimoni fotogràfic d'una realitat social d'un gran interés antropològic.

Repartidors de pa al barri del Realejo de Granada amb propaganda de la Setmana Santa 2008 a Granada

Músics de la banda de la Cofradia de la Borriquilla

Natzarens de la Cofradia de la Virgen de la Borriquilla al pas pel carrer Elvira

A Setmana Santa tothom vesteix les seves millors gales

Natzarens de la Cofradia de la Virgen de los Dolores

La Virgen del Rescate

Infants de la Hermandad de la Virgen del Rescate

Camarera de la Cofradia de la Virgen de la Borriquilla

Natzarens de la cofradia de la Virgen de los Dolores

Missa en una catedral plena de gom a gom

Venta d'imatges religioses davant l'església de Santa Ana per ajudar a finançar la cofradia

Natzarens, camareras i candeleria de la Cofradia de la Virgen de la Borriquilla

Costalera de la Cofradia de la Virgen de la Borriquilla

La Virgen de la Borriquilla al pas pel carrer Elvira

El Cristo de los Gitanos de camí cap al Sacromonte tapat amb un plàstic per causa de la pluja

El Calvari de Nuestro Padre Jesús de la Amargura

Autoritats de la ciutat a la Cofradia de Nuestro Padre Jesús de la Amargura y Nuestra Señora de los Reyes

Fervor religiós de las Camareras, dones encarregades de tenir cura i vestir les imatges religioses

Infant natzarè de la Hermandad de los Dolores al pas pel Carrer Reyes Católicos

Hermandad de la Virgen del Rescate al pas pel carrer Reyes Católicos

Trompetista pel carrer Reyes Católicos

La Virgen de la Boriquilla pel barri del Albaycin

VULL FOTOGRAFIAR EL MÓN!

"Conta'm, Musa, les accions d'aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d'haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser."

Cant I de "L'Odissea" d'Homer

Soldats soviètics al pont del rei Carles a Praga

Homenatge a les víctimes del comunisme a la Plça de Sant Wenceslau a Praga

Agost de 1990. Jo, un adolescent de disset anys amb les ànsies de menjar-me el món, em trobava a Praga. Feia només uns mesos que havia caigut el Mur de Berlín i els últims soldats soviètics caminaven pel pont del rei Carles amb la supèrbia resignada de l’autoritat ja vençuda. Endut per una rauxa visceral, li vaig prendre la càmera al meu pare, i quan els homes d’uniforme caqui es van atansar a uns pocs pams de mi i del meu objectiu, els hi vaig fer una instantània. Un d’ells, segurament el de més graduació, amb un posat desafiant, em va fer un gest despectiu amb el dit cor alçat de la mà esquerra, la mateixa mà amb la que sostenia un petit llibre roig i amb la que es gratava la cella. En aquell moment que ja els invasors s’allunyaven del pont i el meu jo retornava a l’estat normal de tranquil·litat, em vaig adonar que havia testimoniat un esdeveniment remarcable de la història i l’havia immortalitzat. Unes hores més tard, a la Plaça de Sant Wenceslau, em trobava dempeus davant un altre escenari, aquest cop especialment sobrecollidor. Al mig del passeig peatonal, a prop del Museu Nacional, hi havia un altar fet d’espelmes, fotografies de víctimes del comunisme i flors que recollien tot el dolor que havia patit la nació txecoslovaca en mans de l’invasor soviètic.

És al 1990, quan el comunisme de l’est d’Europa ja agonitzava, que va créixer en mi una irremeiable necessitat, gairebé obsessiva, de viatjar i de fotografiar el món. Un món que s’escapolia contínuament, un món que s’esfumava davant la meva mirada i que mai més no tornaria a repetir-se. O potser també la meva dèria per fotografiar suposava un intent ingenu de demanar-li una treva al meu rellotge. Un intent del tot eixelebrat per aconseguir que la meva vida comptés les hores, els dies, els anys,... sense tants aires d’arrogància. Com d’efímer és tot, fins i tot els invasors acaben essent fugaços! El temps se’m llençava a sobre i jo només desitjava viure intensament.