L'IBARE, El RIU DELS OCELLS (Bolívia, juliol de 2006)

Manguarí

Peresós

Ànecs al "riu dels ocells"

Yacaré o caiman comú a la llera del riu Ibare

L'Ibare, " el riu dels ocells" en llengua moxeña, neix al departament del Beni de Bolivia i després de recòrrer 278 quilòmetres enmig de pampas i selva amazònica en direcció nord, acaba desembocant en el riu més cabdalós del país, el Mamoré.

El riu Ibare s'explota turísticament des de fa més o menys un parell de dècades. Els guanys que pot reportar el turisme són l'únic argument que pot convèncer els seus habitants de conservar l'ecosistema.

Turistes remuntant el riu Ibare

Els pobladors de les selves amazòniques expliquen molts mites amb una forta connotació sexual on els bufeos (dofins de riu) en són els protagonistes. Des de principis fins a mitjans del segle XX, arrel de les dues guerres mundials, l'aparició d'exploradors a la selva amazònica s'extèn molt. Van a la recerca de boscos de l'arbre del cautxú, imprescindibles per la construcció de maquinària de guerra. Un dels personatges més temuts per als pobladors indígenes eren els capataços ja que entre moltes altres aberracions, segrestaven les noies més maques per prostituir-les. Aquests capataços acostumaven a vestir amb tratxo clar i curiosament els indígenes van establir moltes associacions entre aquests i els bufeos per la seva pell clara i immaculada. Quan una noia desapareixia, sovint es justificava dient que eren els bufeos que se l'havia endut al fons del riu per convertir-la així en un bufeo femella.

A la selva amazònica, entre madereros, seringueiros (treballadors del cautxú) o buscadors d'or, s'escampaven moltes llegendes relacionades amb la zoofília. Segurament la intenció era la de reprimir un instint antinatural en uns homes que vivien molt aïllats i lluny de les seves famílies. Es parlava de molts casos de colons de la selva que havien mantingut relacions sexuals amb bufeos femella atrets per llurs aparells reproductors que eren molt semblants al de les dones. Diuen però, que aquests actes no passaven desapercebuts per als bufeos mascle que patien de gelosia i que aprofitaven el moment que els homes s'apropaven a la ribera del riu per arrossegar-los cap a les profunditats per sempre més.

Entre els indígenes amazònics també existien mites de caire sexual sobre bufeos. Un d'aquests diu que quan una dona patia un avortament, l'aspecte del fetus els feia pensar que el pare era un bufeo mascle que havia violat la dona mentre dormia. El càstic per aquesta relació zoofílica i antinatural no podia ser una altra que la de l'avortament.

Bufeos, dofins de riu

Suchas menjant-se les restes d'un bufeo devorat per un jaguar

Una garza, au molt abundant al riu Ibare

Una peta, tortuga nana dels rius amazònics

Ous de peta en ebullició

Casa típica amazònica a la Comunidad de San Bartolo.

La Lidia, una nena moxeña de la Comunidad de San Bartolo.

Mare i filla, indígenes moxeña a la Comunidad de San Bartolo

Pobladors de la Comunidad de San Bartolo portant toronjas per vendre a Puerto Almacén, llogarret vora el riu Ibare, a 8 quilòmetres de Trinidad.

Un niu de Bato, l'au més gran del món.

A la matinada, a la selva refresca.

Els rius amazònics són les vies de comunicació més pràctiques per mercadejar entre les diferents comunitats amazòniques. A la foto, un vaixell de mercaderies.

Malauradament el sentit de prosperitat de molts habitants d'aquests paratges són sinònim d'apropiar-se d'un tros de mapa ocupat per selva amazònica i desforestar-lo o depredar-lo sense cap planificació sostenible, fins a l'esgotament dels recursos. Madereros, ganaderos, caçadors furtius i pescadors busquen una forma ràpida d'enriquir-se sense tenir en compte les fatals conseqüències dels seus actes massa abusius per un ecosistema voluptuós però alhora extremadament fràgil.

Res pastant vora una pampa guanyada a la selva

Maderero a petita escala acampat vora el riu Ibare

Yacaré o caiman comú

Ànec arrencant el vol

Capiwaras, els rossegadors més grans del món.

A la temporada seca, entre els mesos de maig i setembre, moltes parts de la selva anegades d'aigua en l'estació humida s'assequen i es formen platjoles a la vora dels rius on es fàcil divisar animals que s'acosten per beure.

Un venado acostant-se al riu per beure

Nens moxeños jugant en el riu Ibare. Els yacarés no resulten una amenaça real

Cria de yacaré o caiman comú

Per la matinada, l'escalfor del sol en contacte amb l'aigua freda del riu provoca un vapor espés que omple el paratge d'ombres fantasmagòriques i misteri.

Matinada al riu Ibare

Manguarí

Chichilos o micos esquirol

Posta de sol vora el riu

"NGANGA" (Trinidad, Cuba, juliol de 2007)

Una "Nganga", l'instrument més important del "Palero"

Aquesta olla anomenada "nganga" és l'objecte primordial per fer "Palo Monte" o "Regla Conga", una pràctica ritual desenvolupada pels bantús originaris d'Àfrica que van arribar a l'illa com a esclaus durant l'època colonial. Segons les persones que practiquen la "Santería", el "Palo Monte" és bruixeria negra per provocar el mal i la desgràcia, tanmateix, segons la meva modesta experiència a Cuba i pels llibres consultats, tant la "Santería" com el "Palo Monte" poden utilitzar-se per sanar i ajudar, o pel contrari, per venjar-se i provocar el mal. El "palero" (persona que porta a terme el ritual del "Palo Monte") omple la "nganga" amb diversos objectes d'una simbologia molt variada, però l'ingredient més important és l'os d'un nfumbi (persona morta recentment) que desenterrarà del cementiri i amb el qual pactarà per tal que aquest l'ajudi des del món invisible.

NEN ORFE A LA RECERCA DELS SEUS ORÍGENS

Fotografia feta a la plaça Vicens Martorell del barri del Raval de Barcelona

TEMPUS FUGIT (París, agost de 1999)

Aquesta foto està dedicada a la Catalina, antiga companya de viatges i musa d'alguns poemes. Pels temps passats que li vam guanyar a la vida i que mai més no tornaran!

LA FIGURA TRANSGRESSORA DE MAXIMÓN (Guatemala, agost de 2002)

El Maximón de Zunil

El Maximón de Santiago de Atitlán

La figura de Maximón, tant o més venerada que Jesucrist entre alguns pobles hereus de l'antiga civilització maia, és fruit del sincretisme religiós que es va anar desenvolupant a Guatemala arrel del procés de colonització espanyol. Al Maximón se l'acostuma a identificar amb figures històriques que connoten violència o sentiment de traició com Sant Pere perquè aquest va negar Crist tres vegades, Judas Iscariot perquè aquest el va trair per unes quantes monedes o amb Pedro de Alvarado que és el sanguinari conqueridor espanyol que va sotmetre aquestes terres que ara són Guatemala en favor de la corona espanyola. És un sant que té la capacitat per distorsionar i dificultar la vida quotidiana de les persones o pel contrari, retornar a l'harmonia i equilibri natural tot allò de desorganitzat. Sobretot se sent atret per tots aquells productes que fan perdre el control. Per això, per aconseguir els seus favors se li ofereixen cigars, cerveses, Quetzalteca (un tipus d'aiguardent de canya de sucre molt conegut a Guatemala), a més de productes preuats entre la població maia com pollastres, espelmes, pètals de flors, tortillas o coca-cola.

Segons l'antropòleg alemany Michael Mendelson al seu llibre "Los escándalos de Maximón. Un estudio sobre religión y la visión del mundo en Santiago Atitlán", el Maximón simbolitza el xoc de cosmovisions que la colonització espanyola va provocar en la ment dels pobladors indígenes, i que enguany encara perdura.

EL PUEBLO MANDA Y EL GOBIERNO OBEDECE (Chiapas, Mèxic, agost de 2004)

- Senyor- li digué-, ...us demano perdó de preguntar-vos...

- Et mano que em preguntis- s'apressà a contestar el rei.

-Senyor, on és que regneu vós?

- Pertot- respongué el rei amb gran senzillesa.

-Pertot?

El rei, amb un gest discret, assenyalà el seu planeta, els altres planetes i els estels.

- Pertot arreu?- digué el petit príncep.

- Pertot arreu- digué el rei

Perquè no solament era un monarca absolut, sinó també un monarca universal.

- I els estels us obeeixen?

- Naturalment- digué el rei-. Obeeixen tot seguit. No la tolero pas, la indisciplina.

Un semblant poder meravellà el petit príncep. Si ell l'hagués tingut, hauria pogut veure, no pas quaranta-tres, sinó setanta-dues, o cent, o duescentes postes de sol en un mateix dia, sense necessitat de bellugar la cadira! I com que se sentia una mica trist pel record del seu petit planeta abandonat, es va decidir a demanar una gràcia al rei:

- M'agradaria de veure una posta de sol... Feu-me la mercè... Maneu al sol de pondre's...

- Si jo manava a un general de volar d'una flor a l'altra, com si fos una papallona, o d'escriure una tragèdia, o de canviar-se en ocell de mar, i el general no complia l'ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo?

- Vós- digué amb fermesa el petit príncep.

-Exacte. Cal exigir de cadascú el que cadascú pot donar- observà encara el rei-. L'autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes al teu poble tirar-se al mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d'exigir l'obediència perquè les meves ordres són raonables.

- I la meva posta de sol?- recordà el petit príncep, el qual mai no oblidava una pregunta, un cop l'havia feta.

- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però, en la meva ciència de govern, esperaré fins que les condicions siguin del tot favorables.

El Petit Príncep

ANTOINE DE SANT- EXUPÉRY

EL CERRO RICO: LA HISTÒRIA D'UNA DEESA VIOLADA (Potosí, Bolívia, juliol de 2006)

Como sus antepasados, también José excavó la tierra, y a fuerza de buscar para otros el mineral que hoy ya es escaso se le endurecieron las palmas y se le engarfiaron los dedos, de modo que cuando acaricia a una mujer es como si la rozara con una herramienta.

AMOR AMÉRICA

Maruja Torres

La muntanya del Cerro Rico amb la ciutat de Potosí als seus peus.

El Cerro Rico és una muntanya a la vora de la ciutat boliviana de Potosí, de la qual se n'extreuen minerals des del segle XVI amb l'arribada dels colonitzadors espanyols. Els indígenes de la zona ja coneixien dels minerals que amagava la muntanya, tanmateix mai no van gosar explotar-la pel caràcter sagrat que representava per a ells. Simbolitzava una deesa. Va ser el 1545 que els invasors espanyols van començar a perforar la muntanya per extreure plata i amb poc temps Potosí es va convertir en la capital financera de la Corona espanyola de l'època. -Con la plata que nos robaron podriamos hacer un puente de América a España, y otro con los huesos de los indígenas sacrificados- diuen de forma obstinada els habitants d'aquesta ciutat, ja com una frase feta i tòpica, justificant així la seva mala fortuna. I no hi ha per a menys, Bolívia és el segon país més pobre d'Amèrica per darrere d'Haití. I tampoc no podem oblidar els vuit milions d'indígenes que van perdre la vida en aquestes mines, per causa de les condicions tan infrahumanes que van haver de patir.

De l'esclavatge cruel i sagnant dels anys del colonialisme, s'ha passat a l'actual semi-esclavatge on les víctimes segueixen essent els indígenes de les classes més desafavorides que no tenen alternativa laboral per tal de subsistir.

El juliol de 2006 vaig tenir la innoblidable experiència d'entrar a la mina Cunti, un forat més perpetrat en el ventre d'aquesta deesa sagrada pels indígenes, però repetidament violada per cinc segles de colonialisme i uns quants anys més de neocolonialisme. Després que ens disfressessin de miners vaig haver de recordar-me a mi mateix que aquella entrada a la mina no me la podia prendre com una visita a un parc temàtic. Allà hi treballaven miners, els quals, segons les estadístiques, no tindrien una esperança de vida major de 46 anys.

Els miners de Cunti esmorzen entre les 5'30 i les 6 hores. Comencen el treball a la mina vora les 7 i no dinen. La seva dieta dins dels túnels serà la fulla de coca barrejada amb cendra (amb la cendra es produeix més salivació i així s'augmenta també el seu l'efecte excitant), l'alcohol de 96 graus, refresc de cola i el tabac. Aquests productes excitants evitaran els símtomes del cansament, la gana o la temptació d'adormir-se. Treballen vuit hores, sis dies la setmana per 40 o 50 bolivianos diaris, uns 4 o 5 euros.

Pels passadissos de la mina Cunti.

El Tio de la mina Cunti.

El Tio o Diablo de la mina, també conegut com a Supay en parla quechua, representa un personatge mític de l'inframón que té el poder de decidir sobre el destí dels miners. Pot provocar enfondraments o revelar noves vetes de minerals segons el seu caprici. Per això cada matí els miners s'acosten a la seva trona per oferir-li coquita, cigarrets, alcohol, refresc de cola i d'altres obsequis més personals. Amb les ofrenes matinals intenten decantar el temut atzar al seu favor. -Ojalá hoy el Tio nos proteja-, és el primer pensament del miner davant de l'altar de l'estàtua capritxosa i cornuda rodejada d'ofrenes. El Supay se'l representa sempre amb un gran atribut sexual erecte com a símbol de masculinitat. Els mateixos miners expressen que això els recorda cada matí que per resistir les dures condicions de la mina s'han de comportar com a veritables mascles.

Pels voltants del Carnaval, els miners sacrifiquen una llama blanca en honor a la Pacha Mama per que aquesta els concedeixi noves betes de minerals.

Vista de la mina Cunti des de les alçades.

El Henry, un miner de 13 anys que ja en fa uns quants que va aprendre l'ofici.

A la mina hi treballen infants que de ben petits tenen la delicada missió de passar per forats petits o posar les seves manetes per escletxes massa estretes per als miners adults. A més dels perills evidents d'un possible esfondrament dels túnels o la inhalació diària de pols altament nociva pels pulmons, n'existeixen d'altres que tenen a veure amb la imitació de l'estil de vida dels adults. Els nens comencen a fumar tabac i a beure alcohol de 96 graus de molt jovenets per tal de suportar les exigències tan dures del miner. A més, porten una alimentació extremadament inadequada. Però rares vegades existeix una alternativa per aquests infants. Els seus pares i els pares dels seus pares van ser miners, i ells moriran com a miners.

La ciutat de Potosí des del Cerro Rico.

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2006

Les eleccions al Parlament de Catalunya van tenir un baix índex de participació (no es va arribar al 50% dels ciutadans amb dret a participar-hi) la qual cosa evidenciava la crisi per la que passa la democràcia. Però tota la culpa d'aquest afebliment democràtic la tenen els polítics amb els seus actes de corrupció i manipulació per tal de mantenir-se en el poder, o la gent d'apeu també tenim la nostra part de responsabilitat?

Amb aquestes dues fotografies a mode de metàfora volia fer pensar les persones sobre l'actitud de polítics i ciutadans envers la política. El fet que ambdues mostrin la propaganda del mateix personatge no és perquè em desperti un especial rebuig en relació als altres, sinó que és l'únic partit polític que va penjar els rètols arran de carrer i això em va facilitar la feina alhora de fer interactuar els vianants amb aquests.

UNA FAMÍLIA TZELTAL A AMATENANGO DEL VALLE (Mèxic, Agost de 2004)

La Elena, la Sofia i la Rosi

La Juanita amb el seu gos

(...) caminem cap al zócalo amb la intenció d’abandonar ja el poble. Però de sobte se’ns atansa una nena que es presenta com a Elena, i que a pesar de la seva petita alçada, ens assegura que té 10 anys. Agafa la Francesca de la mà i li estira el braç mentre ens proposa que l’acompanyem fins a casa seva on sa mare ens ensenyarà com es fa la ceràmica tradicional del poble. Tant la Francesca com jo sabem que aquesta proposta significarà desembutxacar uns quants pesos més, però és una oportunitat immillorable per entrar en la intimitat d’una casa i poder-se fer a la idea de com viu aquesta gent. Seguim la nena que no es deixa anar de la mà de la Francesca fins que arribem a casa seva, per por que ens ho repensem. Entrem per una porta de fusta a un pati molt espaiós sense empedrar i rodejat d’una tanca de taulons que separen aquesta propietat de la del pati del veí. Asseguda al terra del porxo de la casa s’hi troba la Sofia, la mare de la nena que ens ha portat fins allà. Aquesta dona, vestida amb les robes tradicionals i descalça, està donant forma a una mena de cendrer sense l’ajuda de cap torn ni màquina que se li assembli. Amb un fort accent de llengua exòtica, ens explica que el secret de la ceràmica del poble es troba en la qualitat immillorable de la terra rogenca de la regió. Mentre la Sofia manipula amb molta cura la peça de fang que té entre les mans i ens explica el procediment que segueix, la Elena l’imita amb gestos que destil·len un cert aire de persona gran, de persona massa madura pels escassos 10 anys que té. Darrere la Sofía i amb un rostre que mostra una barreja de curiositat i desconfiança s’hi amaga una nena molt menuda, la Rosi. Diria que té uns 3 o 4 anys. Porta una nina de drap lligada a la seva esquena amb un mantell color verd clar. Uns pocs metres més enllà d’on estem nosaltres, al costat contrari del pati, com si visqués al marge d’aquell nucli familiar, una nena de nom Juanita i d’uns 8 anys, només vestida amb uns pantalons de xandall vermell i descalça, juga a fer pilotes de fang i després les enclasta entre dues fustes simulant que fa tortillas. Un gos d'orelles caigudes jeu a la seva vora, com si tots dos pertanyessin al mateix món dels exclosos: la nena, la desatesa de la família per la seva condició de filla mitjana; el gos, privat de privilegis per pertànyer al món dels irracionals. La qüestió és que totes tres nenes aprenen a ser mares i mullers a través del joc simbòlic. Tot i així em fa l’efecte que la Elena ja ha deixat de jugar a pesar dels seus 10 anys.

Se senten plors dins la cabana de fusta i aquesta s’aixeca de seguida. Uns minuts després surt amb un nadó que acull amb molta cura entre els seus bracets menuts. És el Nicolás Roberto, el pixamandúrries de la família a qui ha d’auxiliar quan la mare està ocupada. Els hi demano per fer fotos i la Sofia em diu que no té cap problema. Acabo comprant un petit cendreret fet per la Elena per 10 pesos i els hi agraeixo amb una petita propina la possibilitat d’haver-me deixat immortalitzar aquella intimitat de naturalesa tendra i modesta alhora.

Pel Sud de Mèxic. Un viatge en solitari.

per Josep M. Ferrer