Hi ha situacions que poden provocar que la vida quotidiana d’una persona depengui pràcticament de les habilitats d’un gos. Vaig conèixer l’Omar al quiosc de l’ONCE on treballa. Mentre establíem conversa, el seu gos guia s’havia aixecat sobre les seves potes del darrera i tot recolzant el seu cap sobre el mostrador, treia el morro per la reixeta del punt de venda, com si es disposés a atendre els clients a la recerca d’una mica de sort.
L’Omar tenia 16 anys quan perdé la visió definitivament, després de diversos brots inflamatoris causats per una malaltia d’origen reumàtic anomenada d’Still. No és una malaltia que acostumi a deixar seqüeles greus, però a l’Omar aquestes inflamacions se li van produir als òrgans oculars. Per aquells temps vivia ell en plena adolescència, replet de curiositats i rodejat de misteris per descobrir, però el destí va voler que els seus ulls ja no veiessin mai més. Reconeix haver plorat per això, tanmateix assegura que assumí la seva mala sort molt abans que la seva família. En lloc d’acovardir-se, als 19 anys va decidir venir a Barcelona per estudiar Braille, únicament acompanyat del seu bastó, gosadia que va despertar molta por entre els seus familiars i amics. Abandonava la seguretat que li oferia el seu poble valencià de Benifairó de les Valls per enfrontar-se a la seva ceguesa en una ciutat desconeguda per a ell com Barcelona, que als seus 26 anys segueix essent el seu lloc de residència.
El seu caràcter fort i optimista l’han fet sempre tirar cap endavant, però reconeix que la vida li donà un tomb de 180 graus quan va canviar el bastó per un gos Llaurador anomenat Kobi. Se sentia massa dependent i encorbatat en un entramat de carrers que no havia vist mai. Això desembocava en una falta de relacions socials que xocava dràsticament amb el seu caràcter alegre i obert. Així doncs, als seus 21 anys viatjà a Estats Units on l’associació Leader Dog ensinistrava gossos guia per a persones invidents. Per aquells temps en Kobi només tenia 18 mesos i malgrat que era molt juganer, només van necessitar un mes de convivència a l’associació per arribar a la conclusió que en Kobi i l’Omar s’entenien a la perfecció. Ben aviat en Kobi va assumir que l’Omar seria com el cap de la seva manada i que hauria de sotmetre’s a les seves ordres i indicacions. Al carrer seria ni més ni menys que els seus ulls.
L’aparició del gos guia en la seva vida va significar un alliberament traduït en la major autonomia que havia tingut mai des que es quedà invident. A més, de seguida va notar que el Kobi era un esquer perfecte per que la gent del carrer se li apropés per parlar amb ell. Però a l’Omar, mentre se li dibuixa un somriure de nen murri en el seu rostre, reconeix que en Kobi és orgullós i molt competitiu, i que quan passa a prop d’un altre gos guia, canvia la seva actitud. Vol córrer més i obliga el seu amo a aferrar-se fort a l’arnés, es posa ansiós per demostrar que és el millor. Per la meva ment passa que potser l’amo i el seu gos s’assemblin molt en aquest sentit. L’Omar feia ciclisme abans de perdre la visió, esport que va haver de canviar pel llançament de disc perquè això de pedalar en un tàndem a expenses d’una altra persona, li va robar tot l’encant a aquest esport sobre rodes. Mentre li acaricia el cap a en Kobi que mandreja als seus peus, m’explica amb orgull que durant varis anys ha quedat segon als campionats d’Espanya en llançament de disc, que l’encanta la informàtica i que fins i tot practica jocs de rol amb el seu ordinador amb veu. M’explica que ha viatjat a infinitat d’indrets d’Espanya i que gaudeix provant la gastronomia per allà on va.
Mentre conversem, passa un nen pel nostre costat i en Kobi s’aixeca amb un gest nerviós, com si demanés una mica de joc. Ensuma amb ansietat i mou la cua frenèticament per demostrar la seva eufòria davant la presència del xaval. L’Omar diu que quan el Kobi arriba a casa i li treu l’arnés, aquest últim canvia la seva actitud encara que mai sense perdre de vista els moviments del seu amo. D’alguna forma se sent alliberat, necessita de les seves estones de lleure, de despreocupació. És un gos tranquil que a vegades li agrada sentir-se sense la pressió d’estar sempre alerta. Perquè el Kobi, al carrer, ensuma constantment, sent, escolta, s’esforça en intuir les intencions de l’Omar, vigila sense parar, s’avança als moviments de la gent. Una vegada, al metro, un home que anava begut se li apropà a l’Omar per demanar-li diners. Aquest li contestà que no li’n volia donar. El senyor no es conformà amb la resposta i li va voler obrir la bossa per robar-lo. L’Omar no se n’hagués assabentat de res si no fos perquè el Kobi va emetre un lladruc curt i sec d’avís que no va acaba essent suficient, ja que va haver d’abalançar-se a sobre d’ell per evitar el robatori.
A pesar que l’Omar no pot veure, ha desenvolupat moltíssim els demés sentits que li queden i sobretot la intuïció. S’ha acostumat tant a la companyia i als senyals que li envia el Kobi, que el sent en tot moment. Són tan inseparables que ja no poden entendre’s per separat. L’Omar no el pot veure però en tot moment sap que el Kobi és a la vora. És com el seu àngel de la guarda.
