MAÑANA SALDRÉ DE CASA COMO LO HACÍAS TU, PARA CONTINUAR TU VIAJE (Madrid, març de 2010)

Fotografia feta en el memorial en honor a les víctimes de l'atemptat terrorista, portat a terme per Al Qaeda l'11 de març de 2004, a l'estació de trens d'Atocha.

NIKE MALI (juliol de 2009)

Arreu del món el calçat és una part del vestuari que acostuma a tenir una curta vida perquè en tenir un continu contacte amb el terra, es desgasta ràpidament. A Mali, com a país en vies de desenvolupament, el calçat és especialment precari i massa costós pels baixos sous de la població. Així doncs, la major part d'infants caminen descalços, molts adults de classes populars caminen amb xancles de plàstic, els jugadors de futbol no professional juguen amb sandàlies de goma d'aquelles per banyar-se als rius. Potser són les dones adultes les que tenen més cura del vestuari i en dies assenyalats llueixen sabates més bones i treballades.

Aquesta foto va ésser feta als carrers de Djenné. Em va fer pensar en tot el luxe que significa poder lluir unes bones sabates per protegir el peu.

BELCHITE, UN POBLE FANTASMA (Aragó, desembre de 2009)

Bechite és un poble de Saragossa situat a 49 quilòmetres de la capital. Se'l recorda sobretot pels cruents enfrontaments que succeiren durant la Guerra Civil espanyola. Les operacions militars entre nacionals i republicans en aquest front on s'englobava Belchite van començar el 24 d'agost de 1937 fins el 6 de setembre del mateix any. El 7 de setembre els republicans van aconseguir apoderar-se de Belchite, però no de l'objectiu primordial que era Saragossa. L'exèrcit republicà va tenir una forta despesa d'efectius per només la conquesta d'un grapat de pobles i això permeté que els nacionals reforcessin les seves posicions.Degut als enfrontaments, el poble de Belchite va quedar del tot destruït. Es diu que van morir uns 3000 civils. L'any 1967 Franco va decidir construir un nou Belchite al costat del vell per donar habitatge a les famílies que hi quedaven. No va restaurar el vell poble com a símbol de l'horror viscut durant la Guerra Civil espanyola. Des de llavors, molts parapsicòlegs i excursionistes que han passejat de nit pel poble asseguren que han vist aparicions de fantasmes i han sentit veus de gent desesperada suplicant ajuda. Aquests fenòmens paranormals succeixen sobretot a les esglésies que van servir de calabós pels capturats del bàndol contrari. Diuen que són esperits atrapats en l'horror viscut, que encara no han trobat el descans etern. Per això a l'antic Belchite se'l coneix com a un dels pobles fantasmes de l'Estat espanyol.

LA TOGUNA, LA CASA DE LA PARAULA AL PAÍS DOGON (Mali, juliol de 2009)

Toguna a Dourou

Homes en una toguna d'Ireli

Més o menys al bellmig de cada poble d'ètnia dogon, es troba la toguna. La toguna es pot traduir com a "la casa de la paraula" i és on la gent gran i homes de prestigi es reuneixen per debatre i discutir els esdeveniments i conflictes referents a la comunitat. Les togunes estan formades d'un sostre fet de canya de mill, sostingut per pilars de fusta que moltes vegades estan tallats amb figures animals, ancestres de la mitologia dogon. Les togunes no medeixen més de 1'20 mts. d'alçada, per evitar que en algun conflicte difícil de sol·lucionar, algú es pugui aixecar amb una actitud amenaçant contra un altre home. Les dones hi tenen prohibida l'entrada.

Interior d'una toguna a Tireli

Toguna de Dourou

Home vora la toguna del poblet animista d'Indelou

XOC DE MENTALITATS (Mali, juliol de 2009)

Mentre el Jordi busca una perspectiva una mica creativa de les ruïnes de les antigues cases dels Tellem i dels primers dogon, dos infants de Teli se'l miren amb una curiositat una mica perplexe. Què coi fa aquest tubabu*? Quan vaig de viatge m'acostumo a fixar en l'actitud dels autòctons envers els costums dels turistes poc avessats al territori que visitem. En aquesta foto trobo que sintetitza força bé el xoc de mentalitats, la de l'oci absolut i la de la supervivència.


*Tubabu és un mot d'origen àrab que vol dir "blanc" i és així com la gent de Mali ens anomenen als europeus.

LA MARE AFRICANA (Mali, juliol de 2009)

Fotografia feta a les afores de Djenné

"(...) un adagi malià diu: Tot el que som i tot el que tenim, ho devem una sola vegada al nostre pare, però dues vegades a la nostra mare". L'home, segons nosaltres, no és més que un sembrador distret, mentre que la mare és considerada com el taller diví on el creador treballa directament, sense intermediari, per formar i portar a la maduresa una nova vida. Per això, a l'Àfrica, la mare és respectada gairebé com una divinitat".

del llibre "Amkul·lel, el nen ful" d'Amadou Hampâté Bâ

BAOBAB (Mali, juliol de 2009)

Baobab vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.

Suposo que la meva fascinació pels baobabs se'm despertà des que vaig llegir el llibre de "El Petit Príncep" de Antoine de Saint-Exupery on s'explica d'un planeta on les arrels dels baobabs creixen tan grans que poden arribar a fer-lo explotar.

Aquesta foto està feta vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.

A l'Àfrica s'expliquen moltes llegendes sobre baobabs, però n'hi ha una que és molt extesa i coneguda:

"El baobab era un arbre molt orgullós que tenia cura de les seves branques, fulles i imatge d'una forma molt obsessiva i vanitosa. Amagava els seus fruits, les fulles i les tiges tendres de la mirada dels animals perquè no se les poguessin menjar. Un bon matí s'aturà un petit ocell en una de les seves branques. Un falcó el perseguia per donar-li caça i aquest li havia ferit una ala. El baobab li recriminà el per què s'havia aturat a una de les seves branques, tenint por així que l'embrutés. L'ocellet li explicà la seva situació tan apurada, però el baobab li exigí que arrenqués el vol i no l'embrutés més. Seguidament va començar a agitar les seves branques fins que va obligar l'ocellet a marxar. Però el baobab no sabia que aquell ocellet havia estat enviat pels deus per provar la seva vanitat i orgull. Així doncs els deus l'obligaren a capgirar-se, col·locant el brancatge enterrat al terra i les arrels mirant de cara cap amunt. A més posaren els fruits, l'escorça i les tiges al servei dels demés animals".

"EL QUE CRIDA" / "DER RUFER" / "WHO SCREAM" (Berlin, juliol de 2001)

"Der Rufer" / "El que crida" /"Who scream"

"Der Rufer" ("El que crida") és el nom d'aquesta escultura que el maig de 1989, uns mesos abans que caigués el mur de Berlin, es va ubicar molt a la vora de la Brandemburg Tor, entre la Parisien Platz i la Strasse 17 des Juni. Als seus peus hi figurava una placa amb un vers del poeta italià Francesco Petrarca que deia: "Jo vaig pel món i crido pau, pau, pau".

L'obra original va ser esculpida per Gerhard Marcks l'any 1966 i mesurava tres metres. L'escultor va donar el motllo per que se'n fes una rèplica que esdevení tot un símbol de la caiguda del mur i de la posterior reunificació d'Alemanya, ja que des de la seva ubicació al costat oest de Berlin, convidava els berlinesos de l'est a signar la pau.

La fotografia va ser feta el juliol del 2001. Malauradament, el desembre de 2006 el "Der Rufer" ja havia desaparegut.

Actualment es poden trobar rèpliques del mateix motllo de "Der Rufer" a altres indrets del món. L'autor mai no li va donar un sentit precís a la seva obra, tanmateix cada rèplica s'ha impregnat del context i lloc on s'ha exposat. L'escultura situada a Perth, Austràlia, representa una commemoració a les víctimes de la tortura.

L'ESTALVI DE CALORIES, UNA ESTRATÈGIA DE SUBSISTÈNCIA (l'Índia, juliol de 2008)

Fotografia feta a la part antiga de la ciutat de Varanasi, regió d'Uttar Pradesh

A tots aquells que ens agrada viatjar a països exòtics, segurament no ens haurà passat per alt la típica estampa de gent dormint durant moltes hores al dia, gairebé sempre les més caloroses, en qualsevol racó d'un carrer a l'ombra. I l'Índia no és un país diferent en aquest sentit. Quan les persones no tenen alguna ocupació immediata per desenvolupar, s'ajeuen en algun racó fresc i dormen. Els primers dies, a primer cop d'ull, ho podem confondre amb la pobresa i la marginació, però quan la nostra mirada ja s'ha adaptat millor a la dinàmica del país que visitem, és evident que no sempre és així. La dona de la fotografia aquí exposada, n'és un bon exemple.
Sense pretendre que valgui de teoria científica, crec que la gent està acostumada a estalviar energia en aquells països on els àpats són baixos en calories i no molt abundants per a la majoria de la població.

Crec que la meva reflexió té molt a veure amb la teoria del "input i output" desenvolupada per l'antropòleg Richard Lee* en el seu estudi sobre els boiximans !Kung del desert del Kalahari. Aquesta teoria explica de com els boiximans practiquen les activitats de la recol·lecció de fruits o la cacera només en aquelles situacions en què la recompensa (l'input) serà superior a les calories gastades després de desenvolupar l'activitat (l'output). És un mecanisme inconscient de supervivència que probablement tingui el seu origen en els nostres antecessors primats. Si la teoria de Richard Lee aconseguim adaptar-la a l'Índia i a tants d'altres indrets del món, les persones estalvien calories dormint el major temps possible del dia, si no és que existeix alguna activitat que en termes d'input i output, els resulti avantatjosa calòricament parlant.

*Lee, Richard "La subsistència de los bosquimanos !Kung: un análisis de input-output"

EL PEPITO I LA LUNA (del projecte "Amores Perros")

Barri de Sants de Barcelona. 10’30 del matí. Entro a uns baixos una mica vells i de parets desconxades. Allà m’espera en Josep Ruíz de 61 anys amb la seva gossa, la Luna que en aquells moments fa saltirons i correteja pel pati de la casa. Sembla que busqui provocar el seu amo per tal que aquest entri en el joc. Però la meva irrupció per la porta del pati fa que el Pepito, que és com el coneix la gent del veïnat, desviï l’atenció de l’animal per dirigir-se cap a mi. Mentre la Luna persegueix una pilota de goma amb moviment frenètics, el Pepito m’explica de com les vides de la gossa i ell es varen creuar per primera vegada. Va ser a Múrcia. La gossa d’un veí havia parit una camada gran de cadells i buscava algú a qui donar-los per no haver-los de sacrificar. La gosseta semblava una troca de llana grisa i el Pepito s’encapritxà de només veure-la. Va decidir que seria un bon regal per la que llavors era la seva parella sentimental i així se la va acabar emportant a casa.

Em comenta que tot el món li diu que la seva gossa és lletgíssima, però ell, molt al contrari, li té un gran afecte perquè en aquells temps on les baralles amb la seva parella eren diàries, la Luna va ser el seu puntal per no entrar en un carreró sense sortida. El Pepito fa vora dos anys que es va separar de la seva última dona. Quan es discutien i l’ambient es tornava insostenible, li posava la corretja a la Luna i se l’emportava per passejar-la pel carrer. Les estones de tranquil·litat amb la gossa li semblaven glorioses perquè tot i que aquesta és molt nerviosa, mai no discuteix ni entra en converses inacabables que no porten a res. I era en aquestes passejades llargues i reposades on el Pepito li explicava els seus problemes a la Luna. Per suposat que mai no esperava que la gossa l’anés a contestar, però potser li semblava com un coixí amb qui consultar la situació que vivia i ordenar una mica les seves emocions, que en aquella època les tenia molt malferides. El Pepito pensa que era com l’acte assistir a un psicòleg, però ben econòmic i sense cues ni horaris. A vegades el Pepito renya la gossa quan es comporta malament, però això no treu que generalment la tracti com a una reina. Possiblement, la forma més palpable d’agrair-li tot el que ha fet per ell es constata quan se l’endu cada tres mesos a una perruqueria canina per que estigui ben guapa, quan assisteix periòdicament al veterinari o quan li dóna llargues passejades o li compra bon menjar.

El Pepito em confessa que durant aquests dos últims anys ha hagut de suportar moltes estones de solitud, encara que sense la gossa tot hauria estat molt més difícil. Els seus lladrucs, les seves cabrioles, el seu vitalisme li transmeten moltes ganes de viure i l’ajuden a no rendir-se.

A LA RECERCA D'UN PARADÍS TERRENAL (Mèxic, agost de 2004)

El Vicente Ki'n (es por traduir per "sol") Paniagua, responsable del turisme que arriba a Lacanjá Chansayab, un dels tres llogarrets lacandons.

El Carlos i el Rigoberto Chambor a l'hort de Lacanjá Chansayab

"Mentre observava el Carlos i el Chambor jugant dins de l'aigua, em va venir a la memòria el llibre "Tristos Tròpics" de Levi-Strauss on es lamentava de la imminent extinció de les últimes societats primigènies de la selva amazònica, i per tant de la desaparició dels últims "homes lliures". Les esglésies evangèliques, el turisme o la pressió d'altres pobles indígenes sense terres eren arguments prou sòlids per imaginar unes societats lacandones ferides de mort, aculturades i atrapades per l'extensa teranyina del fenomen globalitzador".

El Pancho a Lacanjá Chansayab

"En aquells moments va arribar un senyor baixet vestit amb la seva túnica blanca molt bruta i lluint una cabellera negra, llisa i molt poc poblada. Sostenia un matxet amb la seva mà dreta. De sota el nas prominent i corbat, i en la seva barbeta, hi creixien uns dispersos i llargs pèls negres que tots plegats conformaven un bigoti i una barba molt poc uniformes. El seu rostre no era gaire arrugat però em feia la sensacio d'estar davant d'un ancià, sobretot en el moment en què va separar els seus llavis per presentar-se: de les seves genives només hi penjaven tres ullals punxeguts que li donaven un cert aspecte de vampir cansat i decadent. Era de complexió escanyolida i la seva esquena estava lleugerament corbada suportant així un petit principi de gepa. Aquell home es deia Pancho i seria el nostre guia en l'excursió per la jungla".

El Pancho a les ruïnes de Lacanjá

"Aproximadament després d'una hora de trajecte vam arribar a les ruïnes de Lacanjá que segons el Pancho eren tan extenses com les de Palenque. L'únic monument visible del jaciment però, era una magestuosa piràmide totalment engolida per una espessor de matolls d'un verd clar molt intens, que només deixava al descobert la part superior del temple. El Pancho es va recolzar en una de les parets que formaven la cúspide del temple sostenint el seu matxet amb la mà dreta. Aquella imatge desprenia un fort romanticisme que semblava recuperat de molts anys ençà, quan la diversitat cultural i no pas el fenomen globalitzador era el tema de moda entre els antropòlegs. Allà dalt era com si el Pancho volgués transmetre'ns que tota aquella extensió de selva que es trobava als seus peus, seguia essent lacandona a pesar que la seva població es trobés en decadència".

Un indígena lacandó, cunyat del Vicente Ki'n Paniagua.

El Pancho a la selva

Els germans Chambor (petita gran abella) als horts vora Lacanjá Chansayab

"Vaig girar el cap per mirar pel vidre posterior del cotxe. En la mesura que ens allunyàvem de Lacanjá, anava creixent en el meu interior un estrany sentiment de desesperança. Sí, n'estava convençut. Com un dia va escriure un desencantat escriptor txec, la nostàlgia del paradís era el desig de l'home de no ésser home. Havia descobert en les mans artrítiques del Pancho que els indígenes lacandons no eren els habitants de cap paradís terrenal tot i que els turistes poc experts com jo, ens pogués semblar a primer cop d'ull, que aquell racó del món anomenat Selva Lacandona era un territori absolutament feliç i al marge de conflictes i desigualtats socials".

Paràgrafs extrets del llibre "Pel sud de Mèxic. Un viatge en solitari" de Josep M. Ferrer

LA FAMÍLIA DEL ROLANDO. REFLEXIONS CUBANES (Baracoa, Cuba, setembre de 2003)

El barri de La Reforma Urbana de Baracoa, província d'Oriente, una de les més pobres de Cuba

El Rolando decideix portar-me a casa seva per presentar-me la seva família. Viu al modest barri de La Reforma Urbana, un conjunt d’edificis grisos i arrenglerats de tres o quatre pisos, que més que barri, li donen un tràgic aspecte de cementiri atapeït de nínxols. És una ciutat que sembla dissenyada per als morts però que és plena de vius que escolten salsa i omplen els espais de formigó de forma sorollosa i vitalista. La Reforma Urbana va ser feta als anys 60 sota la voluntat de Fidel de proveir d’habitatge tota família que no en tingués, com un dret social bàsic adquirit per la nova societat cubana revolucionària. Cada cuadra del barri té el nom d’un personatge rellevant del període de la independència o del període revolucionari: Camilo Cienfuegos, Ché Guevara, José Martí, Antonio Maceo.

En entrar a una casa on les finestres són forats sense marcs ni vidres i on les portes dels apartaments mai no es tanquen, la seva mare es disculpa perquè no té les coses gaire endreçades. En fer una ullada ràpida i dissimulada me’n adono que no hi ha gaire coses per endreçar. Són una família molt modesta que asseguren viure molt bé amb Fidel perquè ell els hi va donar l’oportunitat de ser considerats cubans amb drets, a pesar de ser negres. Certament no tenen gaire recursos materials, però a diferència d’altres indrets de l’Amèrica Llatina, els cubans mengen cada dia encara que hagin d’abusar d’una dieta feta d’arròs i fesols, de pa i actualment d’algun ou al dia. Molta gent del món capitalista es pregunta perquè la gent cubana no es rebel·la contra un sistema indiscutiblement dictatorial. Com diu Vázquez Montalbán a “Y Dios entró en La Habana”, la gent té por de passar de la dictadura de l’escassetat a la llibertat de la misèria. Molta gent cubana que s’atreveix a mirar més enllà de l’illa, que analitza a grans trets i sense precipitacions demagògiques les demés societats de l’Amèrica Llatina, se’n adona de la gran desigualtat social cada vegada més galopant que pateixen. Acaben entenent que més enllà de Fidel i d’una Revolució que es mostra molt paternalista i a vegades molt intolerant, existeix un penya-segat que provoca vertigen. Què passarà a Cuba quan El Caballo, que es un dels noms més gloriosos que se li atribueixen a Fidel, es mori? Cuba passarà a competir amb estats com Espanya, Suïssa o Estats Units, o més bé amb Hondures, Haití, Bolívia, o Guatemala? Molts cubans prefereixen imaginar-se que Fidel és immortal i que dirigirà el país fins a l’eternitat".

"Un turista en la pell del gran caiman" (Cuba, setembre de 2003) per Josep M. Ferrer

La família del Rolando