
Poc després de la independència de l'Índia de la seva metròpoli britànica, Jawaharlal Nerhu, el primer cap de govern del país emancipat, es planteja crear una ciutat que servirà de capital per a la regió del Punjab i que representarà, amb paraules literals: "l'expressió de la fe de la nació en el seu futur". El projecte va ser presentat a dos arquitectes estadounidencs d'avantguarda, Matthew Nowicki i Albert Mayer. Però poc després Nowichi morí en un accident aeri i Mayer va acabar renunciant al projecte. Així doncs, l'arquitecte suís Le Corbusier va acabar essent l'escollit per planificar la nova ciutat.
Chandigard havia de ser el símbol d'una nova Índia, moderna, lliure de vaques sagrades i cabres que destorbessin el trànsit. L'antítesi dels barris antics de les grans urbs, caòtics i amb carrers estrets plens d'escombreries. Així doncs, Le Corbusier va idear un taulell geomètric d'avingudes amples flanquejades per arbres, zones ajardinades i edificis funcionalistes al servei de les necessitats dels seus habitants. Amb Chandigard naixia una nova concepció de país racional i ordenada.
Cadascú que jutgi el resultat. A mi Chandigard em va recordar els barris-dormitori, freds i grisos de les nostres ciutats europees. Era un indret que a pesar d'ésser habitat per indis amb els seus costums de fer vida al carrer, s'havia quedat desprovista d'allò que precisament els turistes busquem a l'Índia: el batibull inesperat i caòtic d'interrelacions humanes ple de secrets per descobrir.












L'Índia fa pocs anys que s'ha independitzat i el Paquistan s'acaba d'emancipar. Multituds de musulmans traspassen la frontera cap al nou país que acaba de néixer. Sota aquest context socio-polític, Nek Chand, un supervisor de carreteres recent arribat del Paquistan, se sorprén de la gran quantitat de deixalles que es poden veure per tot arreu degut als pobles destruits per contruir la ciutat de Chandigard. Aproximadament l'any 1958 decideix apropiar-se d'uns terrenys enmig de la jungla pertanyents al govern, per crear un jardí ple de formes i figures fetes d'aquelles deixalles que tan mal als ulls li feia.
El més increïble de tot és que el jardí no es va descobrir fins 15 anys després, el 1973, en què representants del Govern fan un estudi del territori i ensopeguen amb aquest racó de natura moldejada a la mida de l'ésser humà i ideada per llur gaudi. Tot i que els jardins ocupaven il·legalment uns terrenys que tenien amo, el Govern indi va saber apreciar el valor cultural que posseïa, i lluny d'enderrocar el projecte, el va finançar per tal que Nek Chand pogués seguir l'obra.
Actualment el jardí, conegut com el Rock Garden de Nek Chand, és el segon monument més visitat de l'Índia per darrere del Taj Mahal a Agra.
Actualment el jardí, conegut com el Rock Garden de Nek Chand, és el segon monument més visitat de l'Índia per darrere del Taj Mahal a Agra.


