dilluns, 17 de desembre de 2007

NEN ORFE A LA RECERCA DELS SEUS ORÍGENS


Fotografia feta a la plaça Vicens Martorell del barri del Raval de Barcelona

TEMPUS FUGIT (París, agost de 1999)


Aquesta foto està dedicada a la Catalina, antiga companya de viatges i musa d'alguns poemes. Pels temps passats que li vam guanyar a la vida i que mai més no tornaran!

dilluns, 26 de novembre de 2007

LA FIGURA TRANSGRESSORA DE MAXIMÓN (Guatemala, agost de 2002)




El Maximón de Zunil


El Maximón de Santiago de Atitlán

La figura de Maximón, tant o més venerada que Jesucrist entre alguns pobles hereus de l'antiga civilització maia, és fruit del sincretisme religiós que es va anar desenvolupant a Guatemala arrel del procés de colonització espanyol. Al Maximón se l'acostuma a identificar amb figures històriques que connoten violència o sentiment de traició com Sant Pere perquè aquest va negar Crist tres vegades, Judas Iscariot perquè aquest el va trair per unes quantes monedes o amb Pedro de Alvarado que és el sanguinari conqueridor espanyol que va sotmetre aquestes terres que ara són Guatemala en favor de la corona espanyola. És un sant que té la capacitat per distorsionar i dificultar la vida quotidiana de les persones o pel contrari, retornar a l'harmonia i equilibri natural tot allò de desorganitzat. Sobretot se sent atret per tots aquells productes que fan perdre el control. Per això, per aconseguir els seus favors se li ofereixen cigars, cerveses, Quetzalteca (un tipus d'aiguardent de canya de sucre molt conegut a Guatemala), a més de productes preuats entre la població maia com pollastres, espelmes, pètals de flors, tortillas o coca-cola.

Segons l'antropòleg alemany Michael Mendelson al seu llibre "Los escándalos de Maximón. Un estudio sobre religión y la visión del mundo en Santiago Atitlán", el Maximón simbolitza el xoc de cosmovisions que la colonització espanyola va provocar en la ment dels pobladors indígenes, i que enguany encara perdura.

dissabte, 17 de novembre de 2007

EL PUEBLO MANDA Y EL GOBIERNO OBEDECE (Chiapas, Mèxic, agost de 2004)


- Senyor- li digué-, ...us demano perdó de preguntar-vos...

- Et mano que em preguntis- s'apressà a contestar el rei.

-Senyor, on és que regneu vós?

- Pertot- respongué el rei amb gran senzillesa.

-Pertot?

El rei, amb un gest discret, assenyalà el seu planeta, els altres planetes i els estels.

- Pertot arreu?- digué el petit príncep.

- Pertot arreu- digué el rei

Perquè no solament era un monarca absolut, sinó també un monarca universal.

- I els estels us obeeixen?

- Naturalment- digué el rei-. Obeeixen tot seguit. No la tolero pas, la indisciplina.

Un semblant poder meravellà el petit príncep. Si ell l'hagués tingut, hauria pogut veure, no pas quaranta-tres, sinó setanta-dues, o cent, o duescentes postes de sol en un mateix dia, sense necessitat de bellugar la cadira! I com que se sentia una mica trist pel record del seu petit planeta abandonat, es va decidir a demanar una gràcia al rei:

- M'agradaria de veure una posta de sol... Feu-me la mercè... Maneu al sol de pondre's...

- Si jo manava a un general de volar d'una flor a l'altra, com si fos una papallona, o d'escriure una tragèdia, o de canviar-se en ocell de mar, i el general no complia l'ordre rebuda, qui estaria equivocat, ell o jo?

- Vós- digué amb fermesa el petit príncep.

-Exacte. Cal exigir de cadascú el que cadascú pot donar- observà encara el rei-. L'autoritat reposa primer de tot sobre la raó. Si manes al teu poble tirar-se al mar, farà la revolució. Jo tinc el dret d'exigir l'obediència perquè les meves ordres són raonables.

- I la meva posta de sol?- recordà el petit príncep, el qual mai no oblidava una pregunta, un cop l'havia feta.

- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però, en la meva ciència de govern, esperaré fins que les condicions siguin del tot favorables.


El Petit Príncep

ANTOINE DE SANT- EXUPÉRY

dilluns, 29 d’octubre de 2007

EL CERRO RICO: LA HISTÒRIA D'UNA DEESA VIOLADA (Potosí, Bolívia, juliol de 2006)


Como sus antepasados, también José excavó la tierra, y a fuerza de buscar para otros el mineral que hoy ya es escaso se le endurecieron las palmas y se le engarfiaron los dedos, de modo que cuando acaricia a una mujer es como si la rozara con una herramienta
.

AMOR AMÉRICA

Maruja Torres



La muntanya del Cerro Rico amb la ciutat de Potosí als seus peus.

El Cerro Rico és una muntanya a la vora de la ciutat boliviana de Potosí, de la qual se n'extreuen minerals des del segle XVI amb l'arribada dels colonitzadors espanyols. Els indígenes de la zona ja coneixien dels minerals que amagava la muntanya, tanmateix mai no van gosar explotar-la pel caràcter sagrat que representava per a ells. Simbolitzava una deesa. Va ser el 1545 que els invasors espanyols van començar a perforar la muntanya per extreure plata i amb poc temps Potosí es va convertir en la capital financera de la Corona espanyola de l'època. -Con la plata que nos robaron podriamos hacer un puente de América a España, y otro con los huesos de los indígenas sacrificados- diuen de forma obstinada els habitants d'aquesta ciutat, ja com una frase feta i tòpica, justificant així la seva mala fortuna. I no hi ha per a menys, Bolívia és el segon país més pobre d'Amèrica per darrere d'Haití. I tampoc no podem oblidar els vuit milions d'indígenes que van perdre la vida en aquestes mines, per causa de les condicions tan infrahumanes que van haver de patir.

De l'esclavatge cruel i sagnant dels anys del colonialisme, s'ha passat a l'actual semi-esclavatge on les víctimes segueixen essent els indígenes de les classes més desafavorides que no tenen alternativa laboral per tal de subsistir.

El juliol de 2006 vaig tenir la innoblidable experiència d'entrar a la mina Cunti, un forat més perpetrat en el ventre d'aquesta deesa sagrada pels indígenes, però repetidament violada per cinc segles de colonialisme i uns quants anys més de neocolonialisme. Després que ens disfressessin de miners vaig haver de recordar-me a mi mateix que aquella entrada a la mina no me la podia prendre com una visita a un parc temàtic. Allà hi treballaven miners, els quals, segons les estadístiques, no tindrien una esperança de vida major de 46 anys.







Els miners de Cunti esmorzen entre les 5'30 i les 6 hores. Comencen el treball a la mina vora les 7 i no dinen. La seva dieta dins dels túnels serà la fulla de coca barrejada amb cendra (amb la cendra es produeix més salivació i així s'augmenta també el seu l'efecte excitant), l'alcohol de 96 graus, refresc de cola i el tabac. Aquests productes excitants evitaran els símtomes del cansament, la gana o la temptació d'adormir-se. Treballen vuit hores, sis dies la setmana per 40 o 50 bolivianos diaris, uns 4 o 5 euros.







Pels passadissos de la mina Cunti.



El Tio de la mina Cunti.

El Tio o Diablo de la mina, també conegut com a Supay en parla quechua, representa un personatge mític de l'inframón que té el poder de decidir sobre el destí dels miners. Pot provocar enfondraments o revelar noves vetes de minerals segons el seu caprici. Per això cada matí els miners s'acosten a la seva trona per oferir-li coquita, cigarrets, alcohol, refresc de cola i d'altres obsequis més personals. Amb les ofrenes matinals intenten decantar el temut atzar al seu favor. -Ojalá hoy el Tio nos proteja-, és el primer pensament del miner davant de l'altar de l'estàtua capritxosa i cornuda rodejada d'ofrenes. El Supay se'l representa sempre amb un gran atribut sexual erecte com a símbol de masculinitat. Els mateixos miners expressen que això els recorda cada matí que per resistir les dures condicions de la mina s'han de comportar com a veritables mascles.
Pels voltants del Carnaval, els miners sacrifiquen una llama blanca en honor a la Pacha Mama per que aquesta els concedeixi noves betes de minerals.


Vista de la mina Cunti des de les alçades.

El Henry, un miner de 13 anys que ja en fa uns quants que va aprendre l'ofici.
A la mina hi treballen infants que de ben petits tenen la delicada missió de passar per forats petits o posar les seves manetes per escletxes massa estretes per als miners adults. A més dels perills evidents d'un possible esfondrament dels túnels o la inhalació diària de pols altament nociva pels pulmons, n'existeixen d'altres que tenen a veure amb la imitació de l'estil de vida dels adults. Els nens comencen a fumar tabac i a beure alcohol de 96 graus de molt jovenets per tal de suportar les exigències tan dures del miner. A més, porten una alimentació extremadament inadequada. Però rares vegades existeix una alternativa per aquests infants. Els seus pares i els pares dels seus pares van ser miners, i ells moriran com a miners.



La ciutat de Potosí des del Cerro Rico.

dilluns, 27 d’agost de 2007

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2006




Les eleccions al Parlament de Catalunya van tenir un baix índex de participació (no es va arribar al 50% dels ciutadans amb dret a participar-hi) la qual cosa evidenciava la crisi per la que passa la democràcia. Però tota la culpa d'aquest afebliment democràtic la tenen els polítics amb els seus actes de corrupció i manipulació per tal de mantenir-se en el poder, o la gent d'apeu també tenim la nostra part de responsabilitat?

Amb aquestes dues fotografies a mode de metàfora volia fer pensar les persones sobre l'actitud de polítics i ciutadans envers la política. El fet que ambdues mostrin la propaganda del mateix personatge no és perquè em desperti un especial rebuig en relació als altres, sinó que és l'únic partit polític que va penjar els rètols arran de carrer i això em va facilitar la feina alhora de fer interactuar els vianants amb aquests.

dilluns, 20 d’agost de 2007

UNA FAMÍLIA TZELTAL A AMATENANGO DEL VALLE (Mèxic, Agost de 2004)

La Elena, la Sofia i la Rosi

La Juanita amb el seu gos

(...) caminem cap al zócalo amb la intenció d’abandonar ja el poble. Però de sobte se’ns atansa una nena que es presenta com a Elena, i que a pesar de la seva petita alçada, ens assegura que té 10 anys. Agafa la Francesca de la mà i li estira el braç mentre ens proposa que l’acompanyem fins a casa seva on sa mare ens ensenyarà com es fa la ceràmica tradicional del poble. Tant la Francesca com jo sabem que aquesta proposta significarà desembutxacar uns quants pesos més, però és una oportunitat immillorable per entrar en la intimitat d’una casa i poder-se fer a la idea de com viu aquesta gent. Seguim la nena que no es deixa anar de la mà de la Francesca fins que arribem a casa seva, per por que ens ho repensem. Entrem per una porta de fusta a un pati molt espaiós sense empedrar i rodejat d’una tanca de taulons que separen aquesta propietat de la del pati del veí. Asseguda al terra del porxo de la casa s’hi troba la Sofia, la mare de la nena que ens ha portat fins allà. Aquesta dona, vestida amb les robes tradicionals i descalça, està donant forma a una mena de cendrer sense l’ajuda de cap torn ni màquina que se li assembli. Amb un fort accent de llengua exòtica, ens explica que el secret de la ceràmica del poble es troba en la qualitat immillorable de la terra rogenca de la regió. Mentre la Sofia manipula amb molta cura la peça de fang que té entre les mans i ens explica el procediment que segueix, la Elena l’imita amb gestos que destil·len un cert aire de persona gran, de persona massa madura pels escassos 10 anys que té. Darrere la Sofía i amb un rostre que mostra una barreja de curiositat i desconfiança s’hi amaga una nena molt menuda, la Rosi. Diria que té uns 3 o 4 anys. Porta una nina de drap lligada a la seva esquena amb un mantell color verd clar. Uns pocs metres més enllà d’on estem nosaltres, al costat contrari del pati, com si visqués al marge d’aquell nucli familiar, una nena de nom Juanita i d’uns 8 anys, només vestida amb uns pantalons de xandall vermell i descalça, juga a fer pilotes de fang i després les enclasta entre dues fustes simulant que fa tortillas. Un gos d'orelles caigudes jeu a la seva vora, com si tots dos pertanyessin al mateix món dels exclosos: la nena, la desatesa de la família per la seva condició de filla mitjana; el gos, privat de privilegis per pertànyer al món dels irracionals. La qüestió és que totes tres nenes aprenen a ser mares i mullers a través del joc simbòlic. Tot i així em fa l’efecte que la Elena ja ha deixat de jugar a pesar dels seus 10 anys.

Se senten plors dins la cabana de fusta i aquesta s’aixeca de seguida. Uns minuts després surt amb un nadó que acull amb molta cura entre els seus bracets menuts. És el Nicolás Roberto, el pixamandúrries de la família a qui ha d’auxiliar quan la mare està ocupada. Els hi demano per fer fotos i la Sofia em diu que no té cap problema. Acabo comprant un petit cendreret fet per la Elena per 10 pesos i els hi agraeixo amb una petita propina la possibilitat d’haver-me deixat immortalitzar aquella intimitat de naturalesa tendra i modesta alhora.

Pel Sud de Mèxic. Un viatge en solitari.

per Josep M. Ferrer

diumenge, 29 de juliol de 2007

CUBA: REVOLUCIÓ O INVOLUCIÓ? (Juliol de 2007)

Escrit en una paret de Trinidad

Des que el 26 de Juliol de 2006 Fidel Castro va desaparèixer de la vida pública cubana i deixés les rendes del país al seu germà i successor Raúl Castro, han hagut especulacions de tot tipus sobre els nous camins que podia prendre la revolució en la seva nova etapa. Les veus més contràries al règim auguren una caiguda sobtada, d'altres una obertura econòmica de mercat sense perdre els pilars fonamentals socialistes com la Xina, els més pessimistes parlen d'immovilisme. Un dels interrogants que inquieten més a la població cubana és si Raúl Castro té el consens de tots els alts càrrecs militars.

Entre el setembre del 2003, data de la meva primera visita al país, i el juliol del 2007 (la meva recent i segona visita), em fa l'efecte que ha hagut una forta davallada en la qualitat de vida de la població cubana que va perdent a passes agegantades la seva moral per tal d'aconseguir una divisa imprescindible per sobreviure i que amb els recursos que ofereix l'estat no es pot aconseguir. La delinqüència ha pujat força a Cuba i sobretot a La Habana, els preus dels productes en divisa han augmentat i els salaris s'han estancat, la relació que s'estableix entre autòctons i turistes és més desigual amb la qual cosa provoca un fort sentiment de frustració per part dels cubans que se senten ciutadans de segona classe en el seu propi país. Malgrat això, el míting que el 26 de Juliol d'aquest any va fer Raúl Castro a la ciutat de Camagüey obre una porta d'esperança ja que en principi respon a les expectatives de la majoria de cubans. Sota el meu punt de vista, va ser un cop d'efecte magistral del nou mandatari que apunta a un intent d'assentar les bases per un enteniment de totes les opinions divergents envers el futur revolucionari. A grans trets i de forma molt generalitzada, el poble cubà no és partidari de la caiguda del règim socialista, segueix existint una idealització de Fidel Castro i del Ché com a encarnació de l'ideal de revolució que mai no ha existit però que es persegueix amb insistència. El poble cubà coneix les mancances de molts pobles americans amb un procés històric semblant al seu com Haití, Bolívia, Mèxic, Guatemala,... i no volen renunciar a una sanitat i una educació deficitària però envejable per a molts països del món. Però sí que el poble clama per la reactivació d'una economia que en el passat va dependre totalment de l'antiga URSS i que en aquests moments pretén fer-ho de Veneçuela. Potser la Xina, salvant les distàncies que dues realitats tan diferents imposen, pugui ser un mirall pel futur de la Revolució cubana cada cop més desacreditada.





Després de 48 anys de règim socialista, "revolució" o "involució" ?



Ofrena a la Virgen de la Caridad del Cobre en favor del presos polítics empresonats pel règim socialista cubà



Humberto Real a la ciutat de Matanzas


Humberto Real, dissident declarat i fitxat pel règim socialista cubà i membre de l'associació pels drets humans "Por amor a la verdad", es planteja si després de gairebé cinc décades la revolució segueix essent revolució o involució. Humberto no amaga però, que el seu pare va ser militar de l'exèrcit de Fulgencio Batista, qüestió que pot anar en detriment de la seva pretesa objectivitat. Tanmateix, és una prova evident de l'existència de la dissidència en l'interior de l'illa. Segons Humberto, una revolució no pot tenir 448 presons farcides de presos polítics repartides arreu del país perquè és la prova irrefutable que la pretesa Revolució és veritablement una dictadura. Un d'aquests presos és el seu fill. La seva dona és integrant de "Las Damas de blanco", moviment que es manifesta per l'alliberament dels familiars empresonats pel règim. Humberto no té por d'aparèixer en webs i diaris estrangers exposant el seu cas perquè assegura que no hi ha res més noble en el món que la lluita d'un pare pels seus fills.



Façana d'un edifici a Centro Habana


El mal estat i precarietat de molts edificis i la falta d'habitatge és un dels reptes més importants que té sobre la taula la nova etapa del règim socialista de Cuba.



Telèfons públics a La Habana

Un dels aspectes que desperta més enveja del turisme entre els cubans, és la possibilitat dels primers de viatjar i conèixer nous móns amb formes diverses de viure i d'organitzar-se. El bloqueig que pateix l'illa per part d'EUA i el mateix bloqueig que imposa el règim als seus habitants fa del cubà una persona necessitada de contactes exteriors amb qui intercanviar opinions, verificar informacions o obtenir recursos materials impossibles de trobar a l'illa.
L'alt preu per accedir a Internet i els pocs punts per connnectar-s'hi, són una prova òbvia del poc interés del règim cubà per afavorir el contacte de la seva població amb l'exterior.


Aparador d'una Chopin (TDR, Tienda de Recuperación de divisas) a Santriago de Cuba

La chopin El Encanto a Santiago de Cuba


Resulta del tot impossible marcar una frontera nítida entre aquelles coses que es poden qualificar de necessitats bàsiques i tot allò que pot ser superflu per la vida quotidiana d'una persona. En termes generals sembla haver-hi acord en el fet que el poble cubà no passa gana. Tanmateix i tal com va dir Manuel Vázquez Montalbán a "Y Dios entró en La Habana" el poble cubà té fam de tot allò que imagina i desitja. La falta de varietat en la dieta i manca en productes de diferents característiques com la neteja o higiene personal són evidents. L'entrada del turisme a l'illa ha augmentat aquesta ansietat del poble cubà per assolir un major nivell de vida. El sector més jove que no va viure la dictadura de Batista i que per tant no pot comparar els diferents règims, no té més mirall que el del turisme procedent de països anomenats del primer món. Això ha provocat una forta esquerda en un procés revolucionari que necessita d'un gran consens de població per poder seguir essent "revolucionari " i no pas "dictatorial".


Manicurista en uns magatzems de Cienfuegos, un dels actuals oficis "por cuenta propia"


Un altre punt clau que va donar els seus fruits en plena crisi del Periodo Especial, però que després es va tornar a reprimir, és la de permetre la iniciativa de petits negocis privats que activin la microeconomia del país. Encara que Raúl Castro no en va fer referència en el seu míting a la ciutat de Camagüey el passat 26 de Juliol, resulta implícita la necessitat d'incentivar aquests negocis "a cuenta propia".


Gent fent botella vora el Malecón de La Habana

Actualment el règim socialista de Cuba ha trobat en Hugo Chávez i Veneçuela a un aliat preuat amb qui resol les necessitats bàsiques de combustible. Tot i així, a Cuba existeix una forta manca de transport públic que provoca molts obstacles en la vida quotidiana dels cubans. Les nombroses persones fent botella (autostop) a peu de les carreteres d'arreu del país per arribar a la feina, són una estampa malauradament molt repetida.


Bodega a la ciutat de Matanzas


El nou dirigent cubà va enfatitzar que Cuba encara no havia superat les conseqüències de la caiguda de l'antiga URSS i el Periodo Especial dels anys 90 no havia finalitzat. Els salaris arreu del país eren del tot insuficients per les despeses bàsiques de les famílies. Si generalment les persones amb qui vaig parlar l'any 2003 asseguraven que el sou només els arribava pels deu primers dies de cada més, enguany, aquest s'havia reduït als cinc primers dies del mes.
Aquesta situació aboca el poble cubà a inventar negocis il·legals però en certa mesura tolerats pels òrgans de l'Estat perquè aquests coneixen la precària situaciò en què es viu. A vegades però, és l'arbitrarietat de la policia la que decideix si una activitat il·legal s'assumeix com a tolerable o no. La policia no s'escapa de la forta corrupció que existeix arreu del
país.


Termoelèctrica a la badia de Cienfuegos


Afavorir l'augment de la productivitat en els sectors agraris i industrials mitjançant incentius és una de les promeses del futur dirigent Raúl Castro.

EL MALECÓN DE LA HABANA (Juliol de 2007)

L'any 2007 els diaris i pàgines d'Internet han estat obrint debats i diverses enquestes per tal de trobar aquells monuments antics que poguessin definir-se com a les set noves meravelles del món. El Machu Pichu, l'Acròpolis d'Atenes, Chichen Itzá, ... Doncs bé, us semblarà una mica eixelebrat però sota el meu punt de vista, el Malecón de La Habana, escenari oceànic i de formigó, i de persones a la recerca d'escletxes on representar llurs somnis i frustracions, és un monument digne de ser catalogat com a meravella del món.






divendres, 27 de juliol de 2007

EL MALECÓN DE LA HABANA (Setembre de 2003)



Habitants del malecó de La Habana

Gent fent "botella" vora el malecó de La Habana


Endut per la meva nostàlgia, vaig decidir acudir de forma impulsiva, de forma no gens premeditada, cap al Malecón per passejar-lo. Possiblement perquè necessitava sentir-me a la vora d’una frontera que separava un món injust, cruel però ja previsible, d’un món oceànic, immens i desconegut. Era un escenari ideal per a tots aquells que necessitàvem reubicar-nos contínuament i mai no de forma definitiva, en una societat massa estreta. Les fronteres, quan són inútils, quan són simplement una línia imaginària que es pinta en els mapes per ordenar l’inabastable globus terraqui, resulten alliberadores perquè conviden al fluir de la gent i als intercanvis. Quan les fronteres són murs difícils de guanyar, aquest desig alliberador converteix les persones en espectres esmaperduts que vaguen a la deriva en un teatre sense sentit. El Malecón era un Mur de Berlín que escanyava els somnis de tots aquells que no volien menjar de la mà del seu amo com fan els animals domèstics. Els que l’habitaven anestesiaven un vell somni de diàspora amb una mica de rom i la mirada perduda en el vaivé de les onades que envestien obstinadament la barrera de formigó. Eren gent que s’imaginaven com podia ésser una aventura de deserció per un mar furiós i farcit de taurons, navegant a la deriva sobre un pneumàtic de camió. Les jineteras i els seus proxenetes oferien atributs carnals per apaivagar ja vells i coneguts sentiments d’impotència. Policies vestits amb immaculada roba blanca jugaven a fet i amagar amb persones frustrades com tots ells. Aquell matí, ja quan els carrers mostraven les últimes despulles de les festes dels C.D.R., el Malecón es revestia dels seus mateixos habitants de sempre.

"UN TURISTA PER LA PELL DEL GRAN CAIMAN"

Josep M. Ferrer

divendres, 25 de maig de 2007

LA DONA PALESTINA ENTRE LA TRADICIÓ I LA MODERNITAT

En la mesura que el conflicte arabo-israelià puja de to, les famílies palestines també radicalitzen la forma d'interpretar l'Alcorà amb l'objectiu de reafirmar la pròpia identitat nacional, contínuament posada en dubte pel govern d'Israel. Aquesta forma restringida d'entendre el llibre sagrat, provoca una reducció de la presència de la dona en l'àmbit públic i en general de les seves llibertats.

Fotografia feta al barri antic d'Akko

A la foto, dues generacions de dones palestines o per dir-ho d'una altra forma, la tradició envers la modernitat.

Fotografia feta al barri antic d'Akko

Fins que les nenes no tenen el primer període i el seu cos comença a desenvolupar-se, gaudeixen d'una llibertat similar a la dels nens.


Fotografia feta al malecó d'Akko
Fotografia feta al barri àrab de la ciutat antiga de Jerusalem

Per a mi, el més impactant d'aquesta foto, és el fet que la dona oculti el seu rostre sota el vel fins al punt que gairebé és confon amb la roba que ven. La dona pateix un procés de "cosificació", es converteix en una mena d'objecte inanimat.

Nenes jugant al barri antic d'Akko


Per un carrer del barri àrab de Jerusalem, dins de les muralles de la ciutat antiga

La major part del temps la dona palestina tradicional passa el seu temps a casa fent les feines domèstiques. L'únic àmbit d'esbarjo i vida pública de què gaudeixen són el mercat i la mesquita.


Per un carrer del barri àrab de Jerusalem




Dones a l'esplanada de les mesquites a Jerusalem, un espai d'interacció social per a les comunitats musulmanes de la ciutat.



Estudiants a l'esplanada de les mesquites, a Jerusalem



Nena davant la mesquita de la Roca, a l'esplanada de les mesquites a Jerusalem



Nenes tornant de l'escola a Beitlehem

Entre les famílies palestines i musulmanes més tradicionals, quan les nenes arriben a la pubertat, deixen d'assistir a l'escola i tota possibilitat de portar una futura vida autònoma.


Fotografia feta a Ramallah, capital administrativa de l'Autoritat Nacional Palestina

Possiblement una de les opcions de la dona palestina per pujar al tren de la modernitat, sigui l'accés a les noves tecnologies.


Fotografia feta al Mar Mort

A la fotografia, unes nenes adolescents es miren amb certs gestos d'avorriment els seus germans com gaudeixen d'un bany.

Fotografia feta a Ramallah

L'accés a la cultura i l'estudi és l'escletxa per on ha de passar la dona palestina per gaudir d'una vida plena. La lectura reestringida de l'Alcorà per part dels líders religiosos i el mur de la vergonya construït pel govern israelià, són obstacles moltes vegades insalvables per a la consecució d'aquest objectiu.