dilluns, 27 d’agost de 2007

ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA 2006




Les eleccions al Parlament de Catalunya van tenir un baix índex de participació (no es va arribar al 50% dels ciutadans amb dret a participar-hi) la qual cosa evidenciava la crisi per la que passa la democràcia. Però tota la culpa d'aquest afebliment democràtic la tenen els polítics amb els seus actes de corrupció i manipulació per tal de mantenir-se en el poder, o la gent d'apeu també tenim la nostra part de responsabilitat?

Amb aquestes dues fotografies a mode de metàfora volia fer pensar les persones sobre l'actitud de polítics i ciutadans envers la política. El fet que ambdues mostrin la propaganda del mateix personatge no és perquè em desperti un especial rebuig en relació als altres, sinó que és l'únic partit polític que va penjar els rètols arran de carrer i això em va facilitar la feina alhora de fer interactuar els vianants amb aquests.

dilluns, 20 d’agost de 2007

UNA FAMÍLIA TZELTAL A AMATENANGO DEL VALLE (Mèxic, Agost de 2004)

La Elena, la Sofia i la Rosi

La Juanita amb el seu gos

(...) caminem cap al zócalo amb la intenció d’abandonar ja el poble. Però de sobte se’ns atansa una nena que es presenta com a Elena, i que a pesar de la seva petita alçada, ens assegura que té 10 anys. Agafa la Francesca de la mà i li estira el braç mentre ens proposa que l’acompanyem fins a casa seva on sa mare ens ensenyarà com es fa la ceràmica tradicional del poble. Tant la Francesca com jo sabem que aquesta proposta significarà desembutxacar uns quants pesos més, però és una oportunitat immillorable per entrar en la intimitat d’una casa i poder-se fer a la idea de com viu aquesta gent. Seguim la nena que no es deixa anar de la mà de la Francesca fins que arribem a casa seva, per por que ens ho repensem. Entrem per una porta de fusta a un pati molt espaiós sense empedrar i rodejat d’una tanca de taulons que separen aquesta propietat de la del pati del veí. Asseguda al terra del porxo de la casa s’hi troba la Sofia, la mare de la nena que ens ha portat fins allà. Aquesta dona, vestida amb les robes tradicionals i descalça, està donant forma a una mena de cendrer sense l’ajuda de cap torn ni màquina que se li assembli. Amb un fort accent de llengua exòtica, ens explica que el secret de la ceràmica del poble es troba en la qualitat immillorable de la terra rogenca de la regió. Mentre la Sofia manipula amb molta cura la peça de fang que té entre les mans i ens explica el procediment que segueix, la Elena l’imita amb gestos que destil·len un cert aire de persona gran, de persona massa madura pels escassos 10 anys que té. Darrere la Sofía i amb un rostre que mostra una barreja de curiositat i desconfiança s’hi amaga una nena molt menuda, la Rosi. Diria que té uns 3 o 4 anys. Porta una nina de drap lligada a la seva esquena amb un mantell color verd clar. Uns pocs metres més enllà d’on estem nosaltres, al costat contrari del pati, com si visqués al marge d’aquell nucli familiar, una nena de nom Juanita i d’uns 8 anys, només vestida amb uns pantalons de xandall vermell i descalça, juga a fer pilotes de fang i després les enclasta entre dues fustes simulant que fa tortillas. Un gos d'orelles caigudes jeu a la seva vora, com si tots dos pertanyessin al mateix món dels exclosos: la nena, la desatesa de la família per la seva condició de filla mitjana; el gos, privat de privilegis per pertànyer al món dels irracionals. La qüestió és que totes tres nenes aprenen a ser mares i mullers a través del joc simbòlic. Tot i així em fa l’efecte que la Elena ja ha deixat de jugar a pesar dels seus 10 anys.

Se senten plors dins la cabana de fusta i aquesta s’aixeca de seguida. Uns minuts després surt amb un nadó que acull amb molta cura entre els seus bracets menuts. És el Nicolás Roberto, el pixamandúrries de la família a qui ha d’auxiliar quan la mare està ocupada. Els hi demano per fer fotos i la Sofia em diu que no té cap problema. Acabo comprant un petit cendreret fet per la Elena per 10 pesos i els hi agraeixo amb una petita propina la possibilitat d’haver-me deixat immortalitzar aquella intimitat de naturalesa tendra i modesta alhora.

Pel Sud de Mèxic. Un viatge en solitari.

per Josep M. Ferrer