diumenge, 30 de març de 2008

VULL FOTOGRAFIAR EL MÓN!

"Conta'm, Musa, les accions d'aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d'haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser."
Cant I de "L'Odissea" d'Homer
Soldats soviètics al pont del rei Carles a Praga

Homenatge a les víctimes del comunisme a la Plça de Sant Wenceslau a Praga

Agost de 1990. Jo, un adolescent de disset anys amb les ànsies de menjar-me el món, em trobava a Praga. Feia només uns mesos que havia caigut el Mur de Berlín i els últims soldats soviètics caminaven pel pont del rei Carles amb la supèrbia resignada de l’autoritat ja vençuda. Endut per una rauxa visceral, li vaig prendre la càmera al meu pare, i quan els homes d’uniforme caqui es van atansar a uns pocs pams de mi i del meu objectiu, els hi vaig fer una instantània. Un d’ells, segurament el de més graduació, amb un posat desafiant, em va fer un gest despectiu amb el dit cor alçat de la mà esquerra, la mateixa mà amb la que sostenia un petit llibre roig i amb la que es gratava la cella. En aquell moment que ja els invasors s’allunyaven del pont i el meu jo retornava a l’estat normal de tranquil·litat, em vaig adonar que havia testimoniat un esdeveniment remarcable de la història i l’havia immortalitzat. Unes hores més tard, a la Plaça de Sant Wenceslau, em trobava dempeus davant un altre escenari, aquest cop especialment sobrecollidor. Al mig del passeig peatonal, a prop del Museu Nacional, hi havia un altar fet d’espelmes, fotografies de víctimes del comunisme i flors que recollien tot el dolor que havia patit la nació txecoslovaca en mans de l’invasor soviètic.

És al 1990, quan el comunisme de l’est d’Europa ja agonitzava, que va créixer en mi una irremeiable necessitat, gairebé obsessiva, de viatjar i de fotografiar el món. Un món que s’escapolia contínuament, un món que s’esfumava davant la meva mirada i que mai més no tornaria a repetir-se. O potser també la meva dèria per fotografiar suposava un intent ingenu de demanar-li una treva al meu rellotge. Un intent del tot eixelebrat per aconseguir que la meva vida comptés les hores, els dies, els anys,... sense tants aires d’arrogància. Com d’efímer és tot, fins i tot els invasors acaben essent fugaços! El temps se’m llençava a sobre i jo només desitjava viure intensament.

LA TERÀPIA DE CAMINAR BEN AMUNT


Només llevar-nos i fer un cop d'ull a fora del refugi, vam comprovar com la nevada de la nit havia vestit el paisatge d'una forma radicalment diferent. La neu, deixada caure com un immens llençol blanc, ocultava els colors grisos i ocres del dia anterior. S'havia frustrat la nostra intenció de pujar al cim del Subenuix, però l'atzar metereològic ens regalava aquest escenari d'hivern inesperat.
(Refugi de Colomina a les portes del Parc Nacional D'Aigüestortes).




Què és allò que ens empeny a pujar muntanyes per tornar-les a baixar al cap d'una estona després? Segurament la resposta sigui una barreja de molts factors conscients i d'altres d'inconscients encara per descobrir. Als que ens agrada la muntanya, el fred, la pluja, les butllofes al peus, el cruiximent, la sed, la gana o el cansament no acaben essent un obstacle gaire seriòs per deixar de pujar cims i explorar camins nous. Algunes raons no gens menyspreables per pujar quan més amunt millor, podrien ser la curiositat per fondejar paratges desconeguts que trenquin amb la rutina de cada dia i ens inciten a la imaginació i al somni, un sentiment de superació o la intenció vanitosa de veure el món amb els ulls que ho farien els déus. Per a mi la més important però, és que en la mesura que les noves tecnologies, l'estrés frenètic de la vida urbana i el consumisme compulsiu ens va engolint en una espiral de difícil retorn, més necessitat tenim de somiar en aquell virginal i primigeni paradís que les sagrades escriptures ens van ensenyar que havíem perdut. Necessitem fondre'ns amb la natura com si d'una teràpia purificadora es tractés.

Vull dedicar aquestes fotografies a totes les persones que han caminat amb mi i jo amb ells. Jo que sóc un ésser intravertit, solitari i una mica hermètic, crec que el més important que m'ha ensenyat la muntanya és la necessitat de la companyia i del compartir. Tot sol els monstres imaginaris semblen més grans i insalvables.


Estany Tort a les portes del Parc Nacional dels Estanys de Sant Maurici.


L'Helena de camí al Pas del Collell.


El Masmut amb el ressec riu Tastavins a la dreta de la imatge, a la comarca del Matarranya.


Voltor lleonat al cim del Masmut, a la Franja de Ponent.


La Catalina al cim del Puigmal. Tots dos hem compartit l'estima per la muntanya.


Vistes des del Puigmal.


Pretenia coronar el Puigmal sense guants i amb els peus mullats. A més anava sol. La solitud resulta una mala elecció si ens referim a la muntanya. No vaig arribar al cim. Tanmateix, la jornada em va delectar amb aquesta escena de llums i formes corprenedores.

Isard al Pedraforca. Mentre perseguia aquest esmunyedís animal, se'm va trencar el teleobjectiu.

L'arbre que es resisteix a caure, tot un símbol de vitalitat de camí cap al Pedraforca per la Canal de Verdet.


El Sergi enfilant camí cap al Nou Creus. Jo arrossegava el meu cos gairebé com el portador de l'anell únic a la trilogia de "El Senyor dels Anells". I el Sergi, amb pas regular i sense aturar-se, pujava incansable cap al cim. Em sembla que aquesta és l'única vegada que el vaig veure de cara en tot el trajecte.


Des del Nou Creus admirem el mar de núvols que oculta els cims veïns. La neu té la textura d'un cremós gelat de llimona. L'escenari ens posa la pell de gallina. Ens fa sentir eufòrics.


Durant l'ascens cap al Taga, la Catalina i jo ens topem amb una vaca que vigila els nostres moviments i ens observa com si fóssim dos animals poc adaptats al seu medi.

La Catalina de pujada cap al Taga.


La Tisbe, la Idoia i el Sergi descansant en el trenca-cames que porta al Torreneules. Veníem de Ribes de Freser, i tot i que havíem fet nit a Coma de Vaca, estàvem rebentats però vam caminar fins al final del nostre objectiu.

Deixem enrere el Torreneules i ens dirigim cap a la Vall de Núria.

L'Helena al Prat Socarrat, tot fent camí cap al Pic de l'Aguiló. Els núvols es barregen amb la neu i creen un paisatge fantasmagòric.

Punta Aguda des del Pic de l'Aguiló a la Serra del Cadí.

L'Ivan, l'Estuc i l'Anna seran els meus companys de viatge a l'Espluga de Serra i la Serra de Lleràs.


La serra de Lleràs a Espluga de Serra


Isards al Pedraforca.


El Jose i el Toni al Pollegó Superior del Pedraforca. La boira ens acompanya tot el camí.

Escenari de llegenda tot baixant del Pollegó Superior cap a la tartera del Pedraforca.


La Catalina a la carena que porta al Pic de l'Infern.


La vertent francesa des del Pic de l'Infern.


La Txell i l'Helena de camí cap a Saldes.

El Glaçó, la Txell, el Toni i l'Helena de camí cap al pas del Collell, vora la Serra del Cadí.

L'Helena amb la Vall de Soaso als seus peus. Enmig de catedrals de la natura com aquesta, resulta inevitable pensar el molt fràgil i vulnerable que és l'ésser humà. Al costat d'aquestes pedres mil·lenàries rebem una autèntica cura d'humilitat. La vida humana és una petita guspira d'energia massa efímera.

La vall de Soaso des del cim del Monte Perdido. Aquesta excursió significava arrencar-me una espina que feia molt de temps que duia clavada. A la fi havia aconseguit coronar-lo. Agraeixo a l'Helena el fet d'haver estat la meva companya de viatge.

La Catalina a la tartera que porta a la Pica d'Estats, una de les meves muntanyes preferides.


Els estanys d'Estats i del Sotllo des del cim de la Pica d'Estats.

L'Helena de camí cap al Balandrau.

divendres, 28 de març de 2008

L'IBARE, El RIU DELS OCELLS (Bolívia, juliol de 2006)


Manguarí



Peresós


Ànecs al "riu dels ocells"


Yacaré o caiman comú a la llera del riu Ibare


L'Ibare, " el riu dels ocells" en llengua moxeña, neix al departament del Beni de Bolivia i després de recòrrer 278 quilòmetres enmig de pampas i selva amazònica en direcció nord, acaba desembocant en el riu més cabdalós del país, el Mamoré.

El riu Ibare s'explota turísticament des de fa més o menys un parell de dècades. Els guanys que pot reportar el turisme són l'únic argument que pot convèncer els seus habitants de conservar l'ecosistema.

Turistes remuntant el riu Ibare


Els pobladors de les selves amazòniques expliquen molts mites amb una forta connotació sexual on els bufeos (dofins de riu) en són els protagonistes. Des de principis fins a mitjans del segle XX, arrel de les dues guerres mundials, l'aparició d'exploradors a la selva amazònica s'extèn molt. Van a la recerca de boscos de l'arbre del cautxú, imprescindibles per la construcció de maquinària de guerra. Un dels personatges més temuts per als pobladors indígenes eren els capataços ja que entre moltes altres aberracions, segrestaven les noies més maques per prostituir-les. Aquests capataços acostumaven a vestir amb tratxo clar i curiosament els indígenes van establir moltes associacions entre aquests i els bufeos per la seva pell clara i immaculada. Quan una noia desapareixia, sovint es justificava dient que eren els bufeos que se l'havia endut al fons del riu per convertir-la així en un bufeo femella.

A la selva amazònica, entre madereros, seringueiros (treballadors del cautxú) o buscadors d'or, s'escampaven moltes llegendes relacionades amb la zoofília. Segurament la intenció era la de reprimir un instint antinatural en uns homes que vivien molt aïllats i lluny de les seves famílies. Es parlava de molts casos de colons de la selva que havien mantingut relacions sexuals amb bufeos femella atrets per llurs aparells reproductors que eren molt semblants al de les dones. Diuen però, que aquests actes no passaven desapercebuts per als bufeos mascle que patien de gelosia i que aprofitaven el moment que els homes s'apropaven a la ribera del riu per arrossegar-los cap a les profunditats per sempre més.
Entre els indígenes amazònics també existien mites de caire sexual sobre bufeos. Un d'aquests diu que quan una dona patia un avortament, l'aspecte del fetus els feia pensar que el pare era un bufeo mascle que havia violat la dona mentre dormia. El càstic per aquesta relació zoofílica i antinatural no podia ser una altra que la de l'avortament.




Bufeos, dofins de riu



Suchas menjant-se les restes d'un bufeo devorat per un jaguar


Una garza, au molt abundant al riu Ibare



Una peta, tortuga nana dels rius amazònics


Ous de peta en ebullició



Casa típica amazònica a la Comunidad de San Bartolo.



La Lidia, una nena moxeña de la Comunidad de San Bartolo.



Mare i filla, indígenes moxeña a la Comunidad de San Bartolo


Pobladors de la Comunidad de San Bartolo portant toronjas per vendre a Puerto Almacén, llogarret vora el riu Ibare, a 8 quilòmetres de Trinidad.



Un niu de Bato, l'au més gran del món.



A la matinada, a la selva refresca.


Els rius amazònics són les vies de comunicació més pràctiques per mercadejar entre les diferents comunitats amazòniques. A la foto, un vaixell de mercaderies.

Malauradament el sentit de prosperitat de molts habitants d'aquests paratges són sinònim d'apropiar-se d'un tros de mapa ocupat per selva amazònica i desforestar-lo o depredar-lo sense cap planificació sostenible, fins a l'esgotament dels recursos. Madereros, ganaderos, caçadors furtius i pescadors busquen una forma ràpida d'enriquir-se sense tenir en compte les fatals conseqüències dels seus actes massa abusius per un ecosistema voluptuós però alhora extremadament fràgil.



Res pastant vora una pampa guanyada a la selva


Maderero a petita escala acampat vora el riu Ibare


Yacaré o caiman comú


Ànec arrencant el vol




Capiwaras, els rossegadors més grans del món.




A la temporada seca, entre els mesos de maig i setembre, moltes parts de la selva anegades d'aigua en l'estació humida s'assequen i es formen platjoles a la vora dels rius on es fàcil divisar animals que s'acosten per beure.


Un venado acostant-se al riu per beure



Nens moxeños jugant en el riu Ibare. Els yacarés no resulten una amenaça real

Cria de yacaré o caiman comú


Per la matinada, l'escalfor del sol en contacte amb l'aigua freda del riu provoca un vapor espés que omple el paratge d'ombres fantasmagòriques i misteri.


Matinada al riu Ibare


Manguarí


Chichilos o micos esquirol


Posta de sol vora el riu