dijous, 7 d’octubre de 2010

SUPERHEROI EN L'ATUR (Madrid, març de 2010)


A la "Plaza Mayor" de Madrid vam tenir el plaer de parlar amb aquest superheroi que malauradament feia temps que es trobava en l'atur. Era un home que amb paraules seves "luchava contra el crimen y el delito", però el seu to irònic anava molt més enllà dels seus mots estrictes: "mirar como me tengo que ver para no tener que robar".

diumenge, 20 de juny de 2010

RUMB CAP A LA MÍTICA TIMBUKTÚ (Mali, juliol de 2009)

Una gran quantitat de persones es reparteixen la preparació de la pinassa que ens durà al llarg del riu Níger, fins a Timbuktú.
Només l'Atlàntida i el Dorado han despertat tant la imaginació de viatgers i científics com la mítica ciutat de Timbuktú. La única diferència entre les dues primeres i aquesta última és que Timbuktú es va aconseguir situar en un mapa, i tot i que defraudà molt aquells europeus avars i assedegats de riquesa que buscaven una ciutat feta d'or, el mite es féu realitat. I de tots els exploradors que hi van arribar, a mi n'hi ha un que em crida especialment l'atenció. Aquest és en René Caillé. Va néixer el 19 de novembre de 1799 a Mauze-sur-le-Mignon, a França. Fill d'un forner pobre, es va quedar orfe a l'edat de 16 anys, condició que l'empenyé a enrolar-se a expedicions a indrets exòtics, majoritàriament a l'Àfrica.
René Caillé, en saber que els estrangers no eren benvinguts a Timbuktú, s'instruí en els costums musulmans, aprengué l'àrab i estudià l'Alcorà per passar desapercebut. El 1826 començà la seva expedició des de Saint Louis, fent-se passar per un egipci que havia estat obligat a allistar-se a les tropes de Napoleó i que desitjava tornar cap a casa. Arribà a la ciutat sagrada de Timbuktú l'any 1828 i només trepitjar-la s'adonà que els carrers plens d'or que explicaven els mites no eren més que pols i sorra ocre del desert. Hi romangué durant dues setmanes, omplint el seu diari de camp d'impressions sobre la ciutat, fins que l'abandonà amb una caravana d'esclaus que es dirigia fins al Marroc, tot creuant el desert del Sàhara.
L'any 1830 retornà a França després de setze anys lluny de casa. Però la ironia volgué que René Caillé morís el 16 de maig de 1838 amb el sentiment agredolç d'haver cobrat els 10.000 francs que la Societat Geogràfica regalava al primer explorador que retornés amb vida de la mítica ciutat, però amb la impressió que realment ningú no s'havia cregut la seva proesa. Mai ningú no va poder pair que Timbuktú no estès feta d'or. Les descripcions relatades en el seu diari "Journal d'un voyage à Tombouctou" poc tenien a veure amb la visió dels que l'havien somiat i havien alimentat un somni ple de riqueses.
El Jordi, el Sergi i jo, acompanyats del Maïga, el nostre guia i capità de l'embarcació, i la Lurdes i la Carmen, dues noies que vam conèixer per Mali, ens decidirem per fer-nos arribar a Timbuktú des de Mopti, navegant tres dies pel riu Níger amb una pinassa.

Dones fent la bugada a la ribera del riu Níger, a la ciutat de Mopti
El Sergi, la Carmen, la Lurdes, el Jordi i el nostre guia, el Maïga, repassant la ruta fins a la ciutat mítica de Timbuktú

Un ruc rebel davant la mesquita d'un poblet d'ètnia bozo


Noia musulmana en un poblat d'etnia bozo

L'acàcia, un dels pocs arbres que suporta les severes condicions climatològiques del Sahel


A pesar que el Sahel és un territori àrid, les riberes del Níger són una font de vida

Poblet bozo a la ribera del Níger


Nena d'ètnia boso en un poblet vora el Níger

Nena d'ètnia bozo carretejant aigua. Els recipients de plàstic han arraconat els tradicionals d'argila



Capvespre ple de siluetes retallades al Llac Debo



Pescadors al Llac Debo


Infants d'etnia bozo en un poblet a la ribera del Níger


Els tripulants de la nostra pinassa a l'hora del te


Nens en un llogarret nòmada d'ètnia bozo


Pastor al port fluvial de Niafounké, poble d'ètnia Songhai on nasqué el cantant Ali Farka Touré


Un intent per comprar peix fresc amb què acompanyar l'omnipresent cuscús

La gran quantitat de canalla, una constant durant el nostre viatge cap a Timbuktú i a tot arreu de Mali

Tot rentant les olles i fent la bugada
El camí cap a Timbuktú se'ns rebel·la com una llum sagrada i misteriosa. El cel amenaça tormenta

El riu Níger, vora el port fluvial de Kabara

Port de Korioumé, a 20 quilòmetres de Timbuktú


Timbuktú, objectiu acomplert

dissabte, 29 de maig de 2010

MAÑANA SALDRÉ DE CASA COMO LO HACÍAS TU, PARA CONTINUAR TU VIAJE (Madrid, març de 2010)


Fotografia feta en el memorial en honor a les víctimes de l'atemptat terrorista, portat a terme per Al Qaeda l'11 de març de 2004, a l'estació de trens d'Atocha.

diumenge, 24 de gener de 2010

NIKE MALI (juliol de 2009)


Arreu del món el calçat és una part del vestuari que acostuma a tenir una curta vida perquè en tenir un continu contacte amb el terra, es desgasta ràpidament. A Mali, com a país en vies de desenvolupament, el calçat és especialment precari i massa costós pels baixos sous de la població. Així doncs, la major part d'infants caminen descalços, molts adults de classes populars caminen amb xancles de plàstic, els jugadors de futbol no professional juguen amb sandàlies de goma d'aquelles per banyar-se als rius. Potser són les dones adultes les que tenen més cura del vestuari i en dies assenyalats llueixen sabates més bones i treballades.


Aquesta foto va ésser feta als carrers de Djenné. Em va fer pensar en tot el luxe que significa poder lluir unes bones sabates per protegir el peu.

dissabte, 16 de gener de 2010

BELCHITE, UN POBLE FANTASMA (Aragó, desembre de 2009)




Bechite és un poble de Saragossa situat a 49 quilòmetres de la capital. Se'l recorda sobretot pels cruents enfrontaments que succeiren durant la Guerra Civil espanyola. Les operacions militars entre nacionals i republicans en aquest front on s'englobava Belchite van començar el 24 d'agost de 1937 fins el 6 de setembre del mateix any. El 7 de setembre els republicans van aconseguir apoderar-se de Belchite, però no de l'objectiu primordial que era Saragossa. L'exèrcit republicà va tenir una forta despesa d'efectius per només la conquesta d'un grapat de pobles i això permeté que els nacionals reforcessin les seves posicions.Degut als enfrontaments, el poble de Belchite va quedar del tot destruït. Es diu que van morir uns 3000 civils. L'any 1967 Franco va decidir construir un nou Belchite al costat del vell per donar habitatge a les famílies que hi quedaven. No va restaurar el vell poble com a símbol de l'horror viscut durant la Guerra Civil espanyola. Des de llavors, molts parapsicòlegs i excursionistes que han passejat de nit pel poble asseguren que han vist aparicions de fantasmes i han sentit veus de gent desesperada suplicant ajuda. Aquests fenòmens paranormals succeixen sobretot a les esglésies que van servir de calabós pels capturats del bàndol contrari. Diuen que són esperits atrapats en l'horror viscut, que encara no han trobat el descans etern. Per això a l'antic Belchite se'l coneix com a un dels pobles fantasmes de l'Estat espanyol.