dissabte, 18 d’abril de 2009

L'IVAN I L'ESTUC (del projecte "AMORES PERROS")



Molt sovint els gossos esdevenen miralls on un mateix pot veure’s reflectit i així adonar-se,n a temps de tot allò que es vol deixar de ser. L’Ivan té 31 anys i viu amb el seu gos, l'Estuc, en un poble a 22 quilòmetres de València. Em confia que a grans trets se sent feliç, encara que al llarg de la seva vida no ha estat sempre així. El seu calvari particular es remunta als temps de la infància on mai no es va poder adaptar a la rigidesa de l’escola primària. Assumeix que des que era molt petit ja no li agradava rebre ordres. Era molt inquiet i els seus mestres, amb uns mètodes massa autoritaris, van fer que els seus primers anys d’aprenentatge fossin un infern. A l’Ivan encara avui li ressona a les seves oïdes la sentència de la seva professora llençada com una pedra contra ell, quan va acabar l’escola bàsica: - tu no vals pels estudis!-. Era un nen etiquetat de fracassat escolar que havia de seguir el seu aprenentatge a la Formació Professional, en aquells anys totalment desprestigiada. Allà res no va canviar i va abandonar els estudis per treballar descarregant camions, de llenyataire, de rentaplats a restaurants,... totes aquestes feines amb un mateix denominador comú: baixos sous si és que l’arribaven a pagar, i hores i hores d’insatisfacció. Poc a poc va arribar a la més absoluta de les conclusions : era un inútil que no servia per a res. El seu caràcter se li va fer cada vegada més agre i la frustració el va convertir en un noi agressiu, desconfiat i molt susceptible.


Va ser per aquells temps, amb 21 anys, mentre s’arrossegava de feina en feina, que va recollir l’Estuc, recent nascut d’una camada de dos cadells. L’havien abandonat en un xamfrà del carrer. Ningú no el volia però tampoc no s’atrevien a matar-lo. L’Ivan no s’ho pensà dos cops i va aconseguir entrar-lo a casa, malgrat que li va costar molt. Els seus pares no el volien tenir, un dia es faria gran i un gos necessita massa dedicació. Però aquella boleta negre, llanosa i juganera va acabar per ablanir-los el cor a tots. El gos, barreja de pastor belga i llop de Rumania, va anar creixent fins a convertir-se en un fibrat i musculós animal. Ben aviat es van adonar que l’Estuc no es deixava domesticar i era molt lladregot. Al menor descuit robava el menjar de la cuina i dels plats. Quan menjava, defenia el seu plat tot ensenyant els seus poderosos canins. Es llençava a mossegar a qualsevol gos que caminés a la vora d’ell o a qualsevol persona que s’estés barallant amb el seu amo. Al principi, per l’Ivan, la conducta del seu gos li va semblar digna d'elogi i per ésser explicada amb orgull als seus amics. Però amb el temps es va tornar un greu problema. Massa sovint havia d’enfrontar-se a amenaces de denúncia i a baralles que ja feia molt de temps que havien deixat de ser un joc de nens.


Un dia, després que el gos marqués amb les seves dents un senyor del carrer que l’havia molestat, la família de l’Ivan es va plantejar la possibilitat de portar l’Estuc a algun lloc per que el sacrifiquessin. I va ser també aquell dia el que va provocar que la vida de l’Ivan i el seu gos Estuc fessin una capgirada inesperada. Instants després de pensar en la idea que l’Estuc pogués morir, li vingué a la ment una imatge esgarrifosa. Va mirar l’Estuc i es veié reflectit en ell com si fos davant d’un mirall. Sacrificar el seu gos seria com sacrificar-lo a ell mateix. Tots dos eren igual d’agressius. Al carrer ambdós es llançaven a mossegar perquè creien que el món sencer confabulava constantment contra ells. Però se n'havia adonat que el veritable problema es trobava en el seu interior. L’ Ivan va haver d’assumir que si l’Estuc es mostrava agressiu era perquè simplement s’havia adaptat a la vida que ell mateix li havia ofert.


L’Estuc segueix la nostra conversa des de ben a prop. Emet un badall com si dissimulés, posa l’expressió d’un xai degollat i pretén jeure al sofà. L’Ivan li nega el privilegi però el gos ho intentarà una i mil vegades. Com el seu amo, tampoc no suporta que li diguin el que ha de fer i el que no. L’Ivan, als seus 31 anys, treballa de paleta pel seu compte. Viu amb les coses justes perquè els seus guanys no li donen per a més. Si treballés per algun cap tindria molts diners, però afirma que no seria tan feliç. Home i animal, l’Ivan i l’Estuc, no deixaran mai de tenir un caràcter fort, però en la mesura que l’Ivan va començar a ser conscient del seu passat viscut i a canviar la seva actitud, el seu gos va començar a tornar-se més dòcil. Ara, és estranya la vegada que camina pel carrer amenaçant els altres gossos amb els seus lladrucs. Fa ja uns tres o quatre anys que no mossega ningú. L’Ivan reconeix que l’edat també els ha ajudat a madurar molt.Des de fa deu anys, les seves vides sempre han transcorregut paral·leles. L’Ivan confessa que no ho sap amb certesa, però intueix que en aquesta vida hem vingut per aprendre i que algun ésser superior va posar l’Estuc en el seu camí, per tal que l’ajudés a sortir del pou fosc on es trobava. Són com dues ànimes bessones, cadascuna en un costat del mirall. L’Estuc badalla i molt sigil·losament intenta pujar de nou al sofà. L’Ivan el torna a treure. Dia rere dia van aprenent una mica més d’ells mateixos.


9 comentaris:

Rita ha dit...

Hola Josep !! La verdad es que no puedo comentarte el texto, pues no entiendo papa, lo siento, ojalá supiera catalán.
Ya veo lo que se quiere el perro para llevarlo tatuado. ¿eres tú?

Josep M. Ferrer ha dit...

Vaya, lo siento Rita. Tenía que elegir algun idioma y elegí el mio, con el que me se explicar mejor. A ver si algun dia de estos aprendo a ponerle traductor al blogspot, que se que se puede hacer. Gracias por pasarte por aquí!!!

Txell ha dit...

Hola Josep M.,
M'ha agradat molt el relat sobre l'Ivan i l'Estuc. Fa reflexionar sobre com encarem la vida i sobre com podem aprendre a viure-la d'una altra manera...
Continuo llegint el teu blog, que em sembla molt interessant!
Fins aviat!

marta ha dit...

Bon exemple. Tots hauríem de saber trobar el nostre propi mirall.

Javi ha dit...

Qué historia tan bonita.

Qué talentazo tienes para contar cosas.

Muchas gracias por compartir esto.

Javi ha dit...

Y otra cosa:

Iván debe de ser un tío muy inteligente.

Muchos otros le habrían echado la culpa al perro, en vez de tener la valentía de mirar hacia adentro.

haideé ha dit...

Esto que has contado es un reflejo de lo que se llama mardurez, uno es él y sus circunstancias, pero si se sigue pensando que se es una victima y que son los demás (la sociedad) los culpables nada se hace para dar ese paso vital que es el cambio... ver que es lo que puedes hacer tú con lo que tienes...
Si, yo también se que lo que nos ocurre en la vida es para aprender a conocernos mejor, mucho mejor...
Me gusta la imagen, llena de vida y alegría compartidas...
Un abrazo


NIn, has quitado el enlace del otro blog :( ,es el más importante para mi... aunque tenga más movimiento el de fotografía... los dos son importantes, pero el de pensamiento es vital, entronca con esto que cuentas aquí... si, ya sé, me dirás que es tu casa... pero me gustaría... no añado más. Si una sonrisa :)

Josep M. Ferrer ha dit...

Ostras, perdona Haideé, te lo volveré a linkar. Lo entendí mal. Así iré siguiendo los dos. Saludos y gracias por pasarte por mi blogspot!!!

Ducky ha dit...

Josep,
El que més m'agrada de passejar-me pel teu blog és que a més d'una imatge, sempre hi ha darrere la sensibilització per al esser humá.
Aquest concretament és emocionant. Enhorabona a aquest home que ha sabut donar la volta a la vida i trobar un camí amb un bon company. Això és proba de la seva intel·ligència.
La història del gos em recorda molt a la del meu Ducky, que també era de no acceptar ordres de ningú i vam tenir més d'un disgust pel seu caràcter. A força de comprensió i amor es va tornar el gos més dolç del món. Tots necessitem aquesta oportunitat a la vida, no creus?