dijous, 18 de juny del 2009

EL PEPITO I LA LUNA (del projecte "Amores Perros")


Barri de Sants de Barcelona. 10’30 del matí. Entro a uns baixos una mica vells i de parets desconxades. Allà m’espera en Josep Ruíz de 61 anys amb la seva gossa, la Luna que en aquells moments fa saltirons i correteja pel pati de la casa. Sembla que busqui provocar el seu amo per tal que aquest entri en el joc. Però la meva irrupció per la porta del pati fa que el Pepito, que és com el coneix la gent del veïnat, desviï l’atenció de l’animal per dirigir-se cap a mi. Mentre la Luna persegueix una pilota de goma amb moviment frenètics, el Pepito m’explica de com les vides de la gossa i ell es varen creuar per primera vegada. Va ser a Múrcia. La gossa d’un veí havia parit una camada gran de cadells i buscava algú a qui donar-los per no haver-los de sacrificar. La gosseta semblava una troca de llana grisa i el Pepito s’encapritxà de només veure-la. Va decidir que seria un bon regal per la que llavors era la seva parella sentimental i així se la va acabar emportant a casa.

Em comenta que tot el món li diu que la seva gossa és lletgíssima, però ell, molt al contrari, li té un gran afecte perquè en aquells temps on les baralles amb la seva parella eren diàries, la Luna va ser el seu puntal per no entrar en un carreró sense sortida. El Pepito fa vora dos anys que es va separar de la seva última dona. Quan es discutien i l’ambient es tornava insostenible, li posava la corretja a la Luna i se l’emportava per passejar-la pel carrer. Les estones de tranquil·litat amb la gossa li semblaven glorioses perquè tot i que aquesta és molt nerviosa, mai no discuteix ni entra en converses inacabables que no porten a res. I era en aquestes passejades llargues i reposades on el Pepito li explicava els seus problemes a la Luna. Per suposat que mai no esperava que la gossa l’anés a contestar, però potser li semblava com un coixí amb qui consultar la situació que vivia i ordenar una mica les seves emocions, que en aquella època les tenia molt malferides. El Pepito pensa que era com l’acte assistir a un psicòleg, però ben econòmic i sense cues ni horaris. A vegades el Pepito renya la gossa quan es comporta malament, però això no treu que generalment la tracti com a una reina. Possiblement, la forma més palpable d’agrair-li tot el que ha fet per ell es constata quan se l’endu cada tres mesos a una perruqueria canina per que estigui ben guapa, quan assisteix periòdicament al veterinari o quan li dóna llargues passejades o li compra bon menjar.

El Pepito em confessa que durant aquests dos últims anys ha hagut de suportar moltes estones de solitud, encara que sense la gossa tot hauria estat molt més difícil. Els seus lladrucs, les seves cabrioles, el seu vitalisme li transmeten moltes ganes de viure i l’ajuden a no rendir-se.

11 comentaris:

Javi ha dit...

Qué bonito.

Deberías hacer un libro con todas estas historias.

Yo lo compraría con los ojos cerrados.

Un abrazo

Rita ha dit...

Se pueden hacer tantas cosas..., y tú tienes muchas habilidades para ello.

Besos RITA

massafressa ha dit...

Tot el que escrius m'arriba.

Cris (V/N) ha dit...

M'ha recordat a la Fúria.... una galga que vaig tenir.... Apa que no se n'havia passat de nits fent-me de muda confessora.... i només acaronant-la s'em passaven tots els mals.... Un escrit molt bo... Salutacions cordials :)

Anònim ha dit...

tenir algú aprop sempre es necessari, encara que no pugui parlar.
de vegades, fins i tot, es millor tenir algú al costat que no parli.

Esther Morán ha dit...

Sempre és un plaer veure aquestes fotos tan tendres i llegir aquestes històries tan boniques.
Enhorabona per aquesta capacitat per parlar amb la gent i que t'expliquin les seves coses.

BITLLET DE TORNADA ha dit...

Ja trobava a faltar els teus escrits. Molt bé aquest nou capítol d'"amores perros". Una abraçada!

Araceli Merino ha dit...

Els gossos son una passada! Amb els que he tingut a casa sovint he tingut la sensació que m'entenien quan els parlava. No entenc la crueltat de qui els abandona. Realment ells mai no ho farien.

Willow ha dit...

Hermosa historia y tan real...cómo que todos tenemos alguna que nos sucedío con nuestros amiguitos. En verdad es propio de la ternura que dan los animales y el amor incondicional para con nosotros.
Son bellas tus historias, gracias Josep.
Un beso y que tengas muy buena semana.

haideé ha dit...

Me alegro por Pepito y también por La Luna, ambos se encontraron en situaciones que parecian irseles de las manos y ya ves, ahora son inseparables y se llenan el uno al otro.
Bueno, en cuanto que es lo mismo que un psicólogo, en ocasiones pienso que mejor, jeje, porque algunos están peor que aquellos que les vienen a consultar... De todos modos, las cuestiones emocionales han de resolverse y es en las dificultades que uno encuentra las respuestas. Preguntándose a si mismo, cada uno, que es lo que estoy haciendo que siempre me encuentro y me emparejo con personas con las que acabo discutiendo...
Un abrazo Josep, estoy poniendo armonizándome, llenándome de amor y paciencia, muy muy necesarios :)

haideé ha dit...

poniendo todo de mi parte :))