dilluns, 29 d’octubre de 2007

EL CERRO RICO: LA HISTÒRIA D'UNA DEESA VIOLADA (Potosí, Bolívia, juliol de 2006)


Como sus antepasados, también José excavó la tierra, y a fuerza de buscar para otros el mineral que hoy ya es escaso se le endurecieron las palmas y se le engarfiaron los dedos, de modo que cuando acaricia a una mujer es como si la rozara con una herramienta
.

AMOR AMÉRICA

Maruja Torres



La muntanya del Cerro Rico amb la ciutat de Potosí als seus peus.

El Cerro Rico és una muntanya a la vora de la ciutat boliviana de Potosí, de la qual se n'extreuen minerals des del segle XVI amb l'arribada dels colonitzadors espanyols. Els indígenes de la zona ja coneixien dels minerals que amagava la muntanya, tanmateix mai no van gosar explotar-la pel caràcter sagrat que representava per a ells. Simbolitzava una deesa. Va ser el 1545 que els invasors espanyols van començar a perforar la muntanya per extreure plata i amb poc temps Potosí es va convertir en la capital financera de la Corona espanyola de l'època. -Con la plata que nos robaron podriamos hacer un puente de América a España, y otro con los huesos de los indígenas sacrificados- diuen de forma obstinada els habitants d'aquesta ciutat, ja com una frase feta i tòpica, justificant així la seva mala fortuna. I no hi ha per a menys, Bolívia és el segon país més pobre d'Amèrica per darrere d'Haití. I tampoc no podem oblidar els vuit milions d'indígenes que van perdre la vida en aquestes mines, per causa de les condicions tan infrahumanes que van haver de patir.

De l'esclavatge cruel i sagnant dels anys del colonialisme, s'ha passat a l'actual semi-esclavatge on les víctimes segueixen essent els indígenes de les classes més desafavorides que no tenen alternativa laboral per tal de subsistir.

El juliol de 2006 vaig tenir la innoblidable experiència d'entrar a la mina Cunti, un forat més perpetrat en el ventre d'aquesta deesa sagrada pels indígenes, però repetidament violada per cinc segles de colonialisme i uns quants anys més de neocolonialisme. Després que ens disfressessin de miners vaig haver de recordar-me a mi mateix que aquella entrada a la mina no me la podia prendre com una visita a un parc temàtic. Allà hi treballaven miners, els quals, segons les estadístiques, no tindrien una esperança de vida major de 46 anys.







Els miners de Cunti esmorzen entre les 5'30 i les 6 hores. Comencen el treball a la mina vora les 7 i no dinen. La seva dieta dins dels túnels serà la fulla de coca barrejada amb cendra (amb la cendra es produeix més salivació i així s'augmenta també el seu l'efecte excitant), l'alcohol de 96 graus, refresc de cola i el tabac. Aquests productes excitants evitaran els símtomes del cansament, la gana o la temptació d'adormir-se. Treballen vuit hores, sis dies la setmana per 40 o 50 bolivianos diaris, uns 4 o 5 euros.







Pels passadissos de la mina Cunti.



El Tio de la mina Cunti.

El Tio o Diablo de la mina, també conegut com a Supay en parla quechua, representa un personatge mític de l'inframón que té el poder de decidir sobre el destí dels miners. Pot provocar enfondraments o revelar noves vetes de minerals segons el seu caprici. Per això cada matí els miners s'acosten a la seva trona per oferir-li coquita, cigarrets, alcohol, refresc de cola i d'altres obsequis més personals. Amb les ofrenes matinals intenten decantar el temut atzar al seu favor. -Ojalá hoy el Tio nos proteja-, és el primer pensament del miner davant de l'altar de l'estàtua capritxosa i cornuda rodejada d'ofrenes. El Supay se'l representa sempre amb un gran atribut sexual erecte com a símbol de masculinitat. Els mateixos miners expressen que això els recorda cada matí que per resistir les dures condicions de la mina s'han de comportar com a veritables mascles.
Pels voltants del Carnaval, els miners sacrifiquen una llama blanca en honor a la Pacha Mama per que aquesta els concedeixi noves betes de minerals.


Vista de la mina Cunti des de les alçades.

El Henry, un miner de 13 anys que ja en fa uns quants que va aprendre l'ofici.
A la mina hi treballen infants que de ben petits tenen la delicada missió de passar per forats petits o posar les seves manetes per escletxes massa estretes per als miners adults. A més dels perills evidents d'un possible esfondrament dels túnels o la inhalació diària de pols altament nociva pels pulmons, n'existeixen d'altres que tenen a veure amb la imitació de l'estil de vida dels adults. Els nens comencen a fumar tabac i a beure alcohol de 96 graus de molt jovenets per tal de suportar les exigències tan dures del miner. A més, porten una alimentació extremadament inadequada. Però rares vegades existeix una alternativa per aquests infants. Els seus pares i els pares dels seus pares van ser miners, i ells moriran com a miners.



La ciutat de Potosí des del Cerro Rico.

1 comentari:

Javi Bernal ha dit...

¡Hola Josep!

Las fotos que haces están bien. Están muy bien.

Pero a mí lo que de verdad me engancha es cómo cuentas las cosas.

Eres un pedazo de periodista.