diumenge, 30 de març de 2008

VULL FOTOGRAFIAR EL MÓN!

"Conta'm, Musa, les accions d'aquell home astut, que va anar errant durant molt de temps, després d'haver destruït la sagrada ciutadella de Troia. Va veure les ciutats de molts homes i en va conèixer la seva manera de ser."
Cant I de "L'Odissea" d'Homer
Soldats soviètics al pont del rei Carles a Praga

Homenatge a les víctimes del comunisme a la Plça de Sant Wenceslau a Praga

Agost de 1990. Jo, un adolescent de disset anys amb les ànsies de menjar-me el món, em trobava a Praga. Feia només uns mesos que havia caigut el Mur de Berlín i els últims soldats soviètics caminaven pel pont del rei Carles amb la supèrbia resignada de l’autoritat ja vençuda. Endut per una rauxa visceral, li vaig prendre la càmera al meu pare, i quan els homes d’uniforme caqui es van atansar a uns pocs pams de mi i del meu objectiu, els hi vaig fer una instantània. Un d’ells, segurament el de més graduació, amb un posat desafiant, em va fer un gest despectiu amb el dit cor alçat de la mà esquerra, la mateixa mà amb la que sostenia un petit llibre roig i amb la que es gratava la cella. En aquell moment que ja els invasors s’allunyaven del pont i el meu jo retornava a l’estat normal de tranquil·litat, em vaig adonar que havia testimoniat un esdeveniment remarcable de la història i l’havia immortalitzat. Unes hores més tard, a la Plaça de Sant Wenceslau, em trobava dempeus davant un altre escenari, aquest cop especialment sobrecollidor. Al mig del passeig peatonal, a prop del Museu Nacional, hi havia un altar fet d’espelmes, fotografies de víctimes del comunisme i flors que recollien tot el dolor que havia patit la nació txecoslovaca en mans de l’invasor soviètic.

És al 1990, quan el comunisme de l’est d’Europa ja agonitzava, que va créixer en mi una irremeiable necessitat, gairebé obsessiva, de viatjar i de fotografiar el món. Un món que s’escapolia contínuament, un món que s’esfumava davant la meva mirada i que mai més no tornaria a repetir-se. O potser també la meva dèria per fotografiar suposava un intent ingenu de demanar-li una treva al meu rellotge. Un intent del tot eixelebrat per aconseguir que la meva vida comptés les hores, els dies, els anys,... sense tants aires d’arrogància. Com d’efímer és tot, fins i tot els invasors acaben essent fugaços! El temps se’m llençava a sobre i jo només desitjava viure intensament.

3 comentaris:

Javi ha dit...

Tu escrito me ha arrancado una sonrisa. Muchos nos vemos reflejados en lo que dices, pero no sabemos contarlo igual.

Y macho, para tener 17, hiciste una foto estupenda.

Maria Freixas ha dit...

no sé com he arribat a topar amb les teves fotos de la dona palestina, i m'agraden molt, he conegut alguna que altra dona palestina i em fa l'afecte que moltes families viuen en un matriarcat, vaja que la dona mana (encara que a vegades no ho sembli) els marits a les presons o morts o tot el dia amunt i avall, i els fills amb les pedres sempre preparades!!! Admiro les dones palestines......la resistència!!


hurria filistin

Wireless ha dit...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Wireless, I hope you enjoy. The address is http://wireless-brasil.blogspot.com. A hug.