diumenge, 30 de març de 2008

LA TERÀPIA DE CAMINAR BEN AMUNT


Només llevar-nos i fer un cop d'ull a fora del refugi, vam comprovar com la nevada de la nit havia vestit el paisatge d'una forma radicalment diferent. La neu, deixada caure com un immens llençol blanc, ocultava els colors grisos i ocres del dia anterior. S'havia frustrat la nostra intenció de pujar al cim del Subenuix, però l'atzar metereològic ens regalava aquest escenari d'hivern inesperat.
(Refugi de Colomina a les portes del Parc Nacional D'Aigüestortes).




Què és allò que ens empeny a pujar muntanyes per tornar-les a baixar al cap d'una estona després? Segurament la resposta sigui una barreja de molts factors conscients i d'altres d'inconscients encara per descobrir. Als que ens agrada la muntanya, el fred, la pluja, les butllofes al peus, el cruiximent, la sed, la gana o el cansament no acaben essent un obstacle gaire seriòs per deixar de pujar cims i explorar camins nous. Algunes raons no gens menyspreables per pujar quan més amunt millor, podrien ser la curiositat per fondejar paratges desconeguts que trenquin amb la rutina de cada dia i ens inciten a la imaginació i al somni, un sentiment de superació o la intenció vanitosa de veure el món amb els ulls que ho farien els déus. Per a mi la més important però, és que en la mesura que les noves tecnologies, l'estrés frenètic de la vida urbana i el consumisme compulsiu ens va engolint en una espiral de difícil retorn, més necessitat tenim de somiar en aquell virginal i primigeni paradís que les sagrades escriptures ens van ensenyar que havíem perdut. Necessitem fondre'ns amb la natura com si d'una teràpia purificadora es tractés.

Vull dedicar aquestes fotografies a totes les persones que han caminat amb mi i jo amb ells. Jo que sóc un ésser intravertit, solitari i una mica hermètic, crec que el més important que m'ha ensenyat la muntanya és la necessitat de la companyia i del compartir. Tot sol els monstres imaginaris semblen més grans i insalvables.


Estany Tort a les portes del Parc Nacional dels Estanys de Sant Maurici.


L'Helena de camí al Pas del Collell.


El Masmut amb el ressec riu Tastavins a la dreta de la imatge, a la comarca del Matarranya.


Voltor lleonat al cim del Masmut, a la Franja de Ponent.


La Catalina al cim del Puigmal. Tots dos hem compartit l'estima per la muntanya.


Vistes des del Puigmal.


Pretenia coronar el Puigmal sense guants i amb els peus mullats. A més anava sol. La solitud resulta una mala elecció si ens referim a la muntanya. No vaig arribar al cim. Tanmateix, la jornada em va delectar amb aquesta escena de llums i formes corprenedores.

Isard al Pedraforca. Mentre perseguia aquest esmunyedís animal, se'm va trencar el teleobjectiu.

L'arbre que es resisteix a caure, tot un símbol de vitalitat de camí cap al Pedraforca per la Canal de Verdet.


El Sergi enfilant camí cap al Nou Creus. Jo arrossegava el meu cos gairebé com el portador de l'anell únic a la trilogia de "El Senyor dels Anells". I el Sergi, amb pas regular i sense aturar-se, pujava incansable cap al cim. Em sembla que aquesta és l'única vegada que el vaig veure de cara en tot el trajecte.


Des del Nou Creus admirem el mar de núvols que oculta els cims veïns. La neu té la textura d'un cremós gelat de llimona. L'escenari ens posa la pell de gallina. Ens fa sentir eufòrics.


Durant l'ascens cap al Taga, la Catalina i jo ens topem amb una vaca que vigila els nostres moviments i ens observa com si fóssim dos animals poc adaptats al seu medi.

La Catalina de pujada cap al Taga.


La Tisbe, la Idoia i el Sergi descansant en el trenca-cames que porta al Torreneules. Veníem de Ribes de Freser, i tot i que havíem fet nit a Coma de Vaca, estàvem rebentats però vam caminar fins al final del nostre objectiu.

Deixem enrere el Torreneules i ens dirigim cap a la Vall de Núria.

L'Helena al Prat Socarrat, tot fent camí cap al Pic de l'Aguiló. Els núvols es barregen amb la neu i creen un paisatge fantasmagòric.

Punta Aguda des del Pic de l'Aguiló a la Serra del Cadí.

L'Ivan, l'Estuc i l'Anna seran els meus companys de viatge a l'Espluga de Serra i la Serra de Lleràs.


La serra de Lleràs a Espluga de Serra


Isards al Pedraforca.


El Jose i el Toni al Pollegó Superior del Pedraforca. La boira ens acompanya tot el camí.

Escenari de llegenda tot baixant del Pollegó Superior cap a la tartera del Pedraforca.


La Catalina a la carena que porta al Pic de l'Infern.


La vertent francesa des del Pic de l'Infern.


La Txell i l'Helena de camí cap a Saldes.

El Glaçó, la Txell, el Toni i l'Helena de camí cap al pas del Collell, vora la Serra del Cadí.

L'Helena amb la Vall de Soaso als seus peus. Enmig de catedrals de la natura com aquesta, resulta inevitable pensar el molt fràgil i vulnerable que és l'ésser humà. Al costat d'aquestes pedres mil·lenàries rebem una autèntica cura d'humilitat. La vida humana és una petita guspira d'energia massa efímera.

La vall de Soaso des del cim del Monte Perdido. Aquesta excursió significava arrencar-me una espina que feia molt de temps que duia clavada. A la fi havia aconseguit coronar-lo. Agraeixo a l'Helena el fet d'haver estat la meva companya de viatge.

La Catalina a la tartera que porta a la Pica d'Estats, una de les meves muntanyes preferides.


Els estanys d'Estats i del Sotllo des del cim de la Pica d'Estats.

L'Helena de camí cap al Balandrau.