diumenge, 27 de març del 2011

"ALÍCIA NO PAÍS DAS MARABILLAS" Galícia, febrer de 2011)

"Alícia" de Miguel Piñeiro


"És difícil figurar-se que és el que passa pel cap d'una persona autista, arribar a comprendre, des de la nostra privilegiada i racional atalaia, l'univers que imaginen i on construeixen els seus somnis. El pintor Miguel Piñeiro va voler apropar-se a aquesta -realitat diferent- de la mà de la seva fillola, l'Alícia, una nena fràgil, d'ulls grans i mirada abstreta, a la qui als dos anys van diagnosticar-li aquesta patologia". Amb aquestes paraules, José Luís Menéndez López, president del Museo do Povo Galego de Santiago de Compostela, presenta un conjunt d'obres pictòriques de Miguel Piñeiro anomenat "A vida en imaxes. Alícia no país das marabillas" que ens intenta acostar d'una forma creativa i plena de sensibilitat, al món misteriós i hermètic de l'autisme.


L'autor apunta literalment del quadre exposat més amunt: "Alícia, com catro anos de idade, é retratada xunto a catro personaxes clasicos do ilustrador checo Zdenec Miller, os seus dibuxos animados favoritos (en aquest enquadrement fotogràfic només se n'observen dos). A mirada ausente, o libro coas páxinas em branco, (xa que as palavras carecen de sentido para ela) e os personaxes integrados co rostro da nena simbolizan ese mundo interior tan complicado de interpretar para os demais".


Si properament us acosteu a Santiago de Compostela, no us ho penseu dos cops i visiteu l'exposició. No us decebrà!

3 comentaris:

Esther Morán ha dit...

Estic segura que deu ser una bona col.lecció.
La foto és molt creativa.

haideé ha dit...

Ya ves, yo en sus ojos veo sensibilidad, una gran sensibilidad para observarlo todo. Y me parece también una excelente idea el que haya utilizado el mundo de los cuentos que muchos autores han hecho posible para entrar en el mundo de los niños desde tiempos inmemoriales...
No podré ir a la exposición así que te agradezco que me hayas, nos hayas, acercado esta entrada.
Llenemonos de amor, será aquello que más bien haga al mundo.

Yo prefiero no utilizar el nombre o etiqueta de patología para estos niños. Bueno, para ninguno, y tampoco para lo adultos :) Las etiquetas muchas veces impiden ver más allá para poder ayudar a curar.
Un abrazo :)

Araceli Merino ha dit...

Realment un treball molt interessant i que sent dubta val la pena visitar. Els ulls de la nena semblen mirar en cap endins, el seu propi món