Més o menys al bellmig de cada poble d'ètnia dogon, es troba la toguna. La toguna es pot traduir com a "la casa de la paraula" i és on la gent gran i homes de prestigi es reuneixen per debatre i discutir els esdeveniments i conflictes referents a la comunitat. Les togunes estan formades d'un sostre fet de canya de mill, sostingut per pilars de fusta que moltes vegades estan tallats amb figures animals, ancestres de la mitologia dogon. Les togunes no medeixen més de 1'20 mts. d'alçada, per evitar que en algun conflicte difícil de sol·lucionar, algú es pugui aixecar amb una actitud amenaçant contra un altre home. Les dones hi tenen prohibida l'entrada.
dijous, 1 d’octubre del 2009
LA TOGUNA, LA CASA DE LA PARAULA AL PAÍS DOGON (Mali, juliol de 2009)
Més o menys al bellmig de cada poble d'ètnia dogon, es troba la toguna. La toguna es pot traduir com a "la casa de la paraula" i és on la gent gran i homes de prestigi es reuneixen per debatre i discutir els esdeveniments i conflictes referents a la comunitat. Les togunes estan formades d'un sostre fet de canya de mill, sostingut per pilars de fusta que moltes vegades estan tallats amb figures animals, ancestres de la mitologia dogon. Les togunes no medeixen més de 1'20 mts. d'alçada, per evitar que en algun conflicte difícil de sol·lucionar, algú es pugui aixecar amb una actitud amenaçant contra un altre home. Les dones hi tenen prohibida l'entrada.
dimecres, 9 de setembre del 2009
XOC DE MENTALITATS (Mali, juliol de 2009)

*Tubabu és un mot d'origen àrab que vol dir "blanc" i és així com la gent de Mali ens anomenen als europeus.
dimarts, 1 de setembre del 2009
LA MARE AFRICANA (Mali, juliol de 2009)
"(...) un adagi malià diu: Tot el que som i tot el que tenim, ho devem una sola vegada al nostre pare, però dues vegades a la nostra mare". L'home, segons nosaltres, no és més que un sembrador distret, mentre que la mare és considerada com el taller diví on el creador treballa directament, sense intermediari, per formar i portar a la maduresa una nova vida. Per això, a l'Àfrica, la mare és respectada gairebé com una divinitat".
dimecres, 19 d’agost del 2009
BAOBAB (Mali, juliol de 2009)
Suposo que la meva fascinació pels baobabs se'm despertà des que vaig llegir el llibre de "El Petit Príncep" de Antoine de Saint-Exupery on s'explica d'un planeta on les arrels dels baobabs creixen tan grans que poden arribar a fer-lo explotar.
Aquesta foto està feta vora Ireli, un llogarret a la falda de la falla de Bandiagara, al País Dogon.
A l'Àfrica s'expliquen moltes llegendes sobre baobabs, però n'hi ha una que és molt extesa i coneguda:
"El baobab era un arbre molt orgullós que tenia cura de les seves branques, fulles i imatge d'una forma molt obsessiva i vanitosa. Amagava els seus fruits, les fulles i les tiges tendres de la mirada dels animals perquè no se les poguessin menjar. Un bon matí s'aturà un petit ocell en una de les seves branques. Un falcó el perseguia per donar-li caça i aquest li havia ferit una ala. El baobab li recriminà el per què s'havia aturat a una de les seves branques, tenint por així que l'embrutés. L'ocellet li explicà la seva situació tan apurada, però el baobab li exigí que arrenqués el vol i no l'embrutés més. Seguidament va començar a agitar les seves branques fins que va obligar l'ocellet a marxar. Però el baobab no sabia que aquell ocellet havia estat enviat pels deus per provar la seva vanitat i orgull. Així doncs els deus l'obligaren a capgirar-se, col·locant el brancatge enterrat al terra i les arrels mirant de cara cap amunt. A més posaren els fruits, l'escorça i les tiges al servei dels demés animals".
dimarts, 14 de juliol del 2009
"EL QUE CRIDA" / "DER RUFER" / "WHO SCREAM" (Berlin, juliol de 2001)
"Der Rufer" ("El que crida") és el nom d'aquesta escultura que el maig de 1989, uns mesos abans que caigués el mur de Berlin, es va ubicar molt a la vora de la Brandemburg Tor, entre la Parisien Platz i la Strasse 17 des Juni. Als seus peus hi figurava una placa amb un vers del poeta italià Francesco Petrarca que deia: "Jo vaig pel món i crido pau, pau, pau".
L'obra original va ser esculpida per Gerhard Marcks l'any 1966 i mesurava tres metres. L'escultor va donar el motllo per que se'n fes una rèplica que esdevení tot un símbol de la caiguda del mur i de la posterior reunificació d'Alemanya, ja que des de la seva ubicació al costat oest de Berlin, convidava els berlinesos de l'est a signar la pau.
La fotografia va ser feta el juliol del 2001. Malauradament, el desembre de 2006 el "Der Rufer" ja havia desaparegut.
Actualment es poden trobar rèpliques del mateix motllo de "Der Rufer" a altres indrets del món. L'autor mai no li va donar un sentit precís a la seva obra, tanmateix cada rèplica s'ha impregnat del context i lloc on s'ha exposat. L'escultura situada a Perth, Austràlia, representa una commemoració a les víctimes de la tortura.
dimecres, 8 de juliol del 2009
L'ESTALVI DE CALORIES, UNA ESTRATÈGIA DE SUBSISTÈNCIA (l'Índia, juliol de 2008)
A tots aquells que ens agrada viatjar a països exòtics, segurament no ens haurà passat per alt la típica estampa de gent dormint durant moltes hores al dia, gairebé sempre les més caloroses, en qualsevol racó d'un carrer a l'ombra. I l'Índia no és un país diferent en aquest sentit. Quan les persones no tenen alguna ocupació immediata per desenvolupar, s'ajeuen en algun racó fresc i dormen. Els primers dies, a primer cop d'ull, ho podem confondre amb la pobresa i la marginació, però quan la nostra mirada ja s'ha adaptat millor a la dinàmica del país que visitem, és evident que no sempre és així. La dona de la fotografia aquí exposada, n'és un bon exemple.
Sense pretendre que valgui de teoria científica, crec que la gent està acostumada a estalviar energia en aquells països on els àpats són baixos en calories i no molt abundants per a la majoria de la població.
Crec que la meva reflexió té molt a veure amb la teoria del "input i output" desenvolupada per l'antropòleg Richard Lee* en el seu estudi sobre els boiximans !Kung del desert del Kalahari. Aquesta teoria explica de com els boiximans practiquen les activitats de la recol·lecció de fruits o la cacera només en aquelles situacions en què la recompensa (l'input) serà superior a les calories gastades després de desenvolupar l'activitat (l'output). És un mecanisme inconscient de supervivència que probablement tingui el seu origen en els nostres antecessors primats. Si la teoria de Richard Lee aconseguim adaptar-la a l'Índia i a tants d'altres indrets del món, les persones estalvien calories dormint el major temps possible del dia, si no és que existeix alguna activitat que en termes d'input i output, els resulti avantatjosa calòricament parlant.
*Lee, Richard "La subsistència de los bosquimanos !Kung: un análisis de input-output"
dijous, 18 de juny del 2009
EL PEPITO I LA LUNA (del projecte "Amores Perros")

Em comenta que tot el món li diu que la seva gossa és lletgíssima, però ell, molt al contrari, li té un gran afecte perquè en aquells temps on les baralles amb la seva parella eren diàries,
El Pepito em confessa que durant aquests dos últims anys ha hagut de suportar moltes estones de solitud, encara que sense la gossa tot hauria estat molt més difícil. Els seus lladrucs, les seves cabrioles, el seu vitalisme li transmeten moltes ganes de viure i l’ajuden a no rendir-se.
dissabte, 9 de maig del 2009
A LA RECERCA D'UN PARADÍS TERRENAL (Mèxic, agost de 2004)




"Vaig girar el cap per mirar pel vidre posterior del cotxe. En la mesura que ens allunyàvem de Lacanjá, anava creixent en el meu interior un estrany sentiment de desesperança. Sí, n'estava convençut. Com un dia va escriure un desencantat escriptor txec, la nostàlgia del paradís era el desig de l'home de no ésser home. Havia descobert en les mans artrítiques del Pancho que els indígenes lacandons no eren els habitants de cap paradís terrenal tot i que els turistes poc experts com jo, ens pogués semblar a primer cop d'ull, que aquell racó del món anomenat Selva Lacandona era un territori absolutament feliç i al marge de conflictes i desigualtats socials".
divendres, 1 de maig del 2009
LA FAMÍLIA DEL ROLANDO. REFLEXIONS CUBANES (Baracoa, Cuba, setembre de 2003)

En entrar a una casa on les finestres són forats sense marcs ni vidres i on les portes dels apartaments mai no es tanquen, la seva mare es disculpa perquè no té les coses gaire endreçades. En fer una ullada ràpida i dissimulada me’n adono que no hi ha gaire coses per endreçar. Són una família molt modesta que asseguren viure molt bé amb Fidel perquè ell els hi va donar l’oportunitat de ser considerats cubans amb drets, a pesar de ser negres. Certament no tenen gaire recursos materials, però a diferència d’altres indrets de l’Amèrica Llatina, els cubans mengen cada dia encara que hagin d’abusar d’una dieta feta d’arròs i fesols, de pa i actualment d’algun ou al dia. Molta gent del món capitalista es pregunta perquè la gent cubana no es rebel·la contra un sistema indiscutiblement dictatorial. Com diu Vázquez Montalbán a “Y Dios entró en
"Un turista en la pell del gran caiman" (Cuba, setembre de 2003) per Josep M. Ferrer
divendres, 24 d’abril del 2009
L'OMAR I EL KOBI (del projecte "Amores Perros")

Hi ha situacions que poden provocar que la vida quotidiana d’una persona depengui pràcticament de les habilitats d’un gos. Vaig conèixer l’Omar al quiosc de l’ONCE on treballa. Mentre establíem conversa, el seu gos guia s’havia aixecat sobre les seves potes del darrera i tot recolzant el seu cap sobre el mostrador, treia el morro per la reixeta del punt de venda, com si es disposés a atendre els clients a la recerca d’una mica de sort.
L’Omar tenia 16 anys quan perdé la visió definitivament, després de diversos brots inflamatoris causats per una malaltia d’origen reumàtic anomenada d’Still. No és una malaltia que acostumi a deixar seqüeles greus, però a l’Omar aquestes inflamacions se li van produir als òrgans oculars. Per aquells temps vivia ell en plena adolescència, replet de curiositats i rodejat de misteris per descobrir, però el destí va voler que els seus ulls ja no veiessin mai més. Reconeix haver plorat per això, tanmateix assegura que assumí la seva mala sort molt abans que la seva família. En lloc d’acovardir-se, als 19 anys va decidir venir a Barcelona per estudiar Braille, únicament acompanyat del seu bastó, gosadia que va despertar molta por entre els seus familiars i amics. Abandonava la seguretat que li oferia el seu poble valencià de Benifairó de les Valls per enfrontar-se a la seva ceguesa en una ciutat desconeguda per a ell com Barcelona, que als seus 26 anys segueix essent el seu lloc de residència.
El seu caràcter fort i optimista l’han fet sempre tirar cap endavant, però reconeix que la vida li donà un tomb de 180 graus quan va canviar el bastó per un gos Llaurador anomenat Kobi. Se sentia massa dependent i encorbatat en un entramat de carrers que no havia vist mai. Això desembocava en una falta de relacions socials que xocava dràsticament amb el seu caràcter alegre i obert. Així doncs, als seus 21 anys viatjà a Estats Units on l’associació Leader Dog ensinistrava gossos guia per a persones invidents. Per aquells temps en Kobi només tenia 18 mesos i malgrat que era molt juganer, només van necessitar un mes de convivència a l’associació per arribar a la conclusió que en Kobi i l’Omar s’entenien a la perfecció. Ben aviat en Kobi va assumir que l’Omar seria com el cap de la seva manada i que hauria de sotmetre’s a les seves ordres i indicacions. Al carrer seria ni més ni menys que els seus ulls.
L’aparició del gos guia en la seva vida va significar un alliberament traduït en la major autonomia que havia tingut mai des que es quedà invident. A més, de seguida va notar que el Kobi era un esquer perfecte per que la gent del carrer se li apropés per parlar amb ell. Però a l’Omar, mentre se li dibuixa un somriure de nen murri en el seu rostre, reconeix que en Kobi és orgullós i molt competitiu, i que quan passa a prop d’un altre gos guia, canvia la seva actitud. Vol córrer més i obliga el seu amo a aferrar-se fort a l’arnés, es posa ansiós per demostrar que és el millor. Per la meva ment passa que potser l’amo i el seu gos s’assemblin molt en aquest sentit. L’Omar feia ciclisme abans de perdre la visió, esport que va haver de canviar pel llançament de disc perquè això de pedalar en un tàndem a expenses d’una altra persona, li va robar tot l’encant a aquest esport sobre rodes. Mentre li acaricia el cap a en Kobi que mandreja als seus peus, m’explica amb orgull que durant varis anys ha quedat segon als campionats d’Espanya en llançament de disc, que l’encanta la informàtica i que fins i tot practica jocs de rol amb el seu ordinador amb veu. M’explica que ha viatjat a infinitat d’indrets d’Espanya i que gaudeix provant la gastronomia per allà on va.
Mentre conversem, passa un nen pel nostre costat i en Kobi s’aixeca amb un gest nerviós, com si demanés una mica de joc. Ensuma amb ansietat i mou la cua frenèticament per demostrar la seva eufòria davant la presència del xaval. L’Omar diu que quan el Kobi arriba a casa i li treu l’arnés, aquest últim canvia la seva actitud encara que mai sense perdre de vista els moviments del seu amo. D’alguna forma se sent alliberat, necessita de les seves estones de lleure, de despreocupació. És un gos tranquil que a vegades li agrada sentir-se sense la pressió d’estar sempre alerta. Perquè el Kobi, al carrer, ensuma constantment, sent, escolta, s’esforça en intuir les intencions de l’Omar, vigila sense parar, s’avança als moviments de la gent. Una vegada, al metro, un home que anava begut se li apropà a l’Omar per demanar-li diners. Aquest li contestà que no li’n volia donar. El senyor no es conformà amb la resposta i li va voler obrir la bossa per robar-lo. L’Omar no se n’hagués assabentat de res si no fos perquè el Kobi va emetre un lladruc curt i sec d’avís que no va acaba essent suficient, ja que va haver d’abalançar-se a sobre d’ell per evitar el robatori.
A pesar que l’Omar no pot veure, ha desenvolupat moltíssim els demés sentits que li queden i sobretot la intuïció. S’ha acostumat tant a la companyia i als senyals que li envia el Kobi, que el sent en tot moment. Són tan inseparables que ja no poden entendre’s per separat. L’Omar no el pot veure però en tot moment sap que el Kobi és a la vora. És com el seu àngel de la guarda.
dissabte, 18 d’abril del 2009
L'IVAN I L'ESTUC (del projecte "AMORES PERROS")

Molt sovint els gossos esdevenen miralls on un mateix pot veure’s reflectit i així adonar-se,n a temps de tot allò que es vol deixar de ser. L’Ivan té 31 anys i viu amb el seu gos, l'Estuc, en un poble a 22 quilòmetres de València. Em confia que a grans trets se sent feliç, encara que al llarg de la seva vida no ha estat sempre així. El seu calvari particular es remunta als temps de la infància on mai no es va poder adaptar a la rigidesa de l’escola primària. Assumeix que des que era molt petit ja no li agradava rebre ordres. Era molt inquiet i els seus mestres, amb uns mètodes massa autoritaris, van fer que els seus primers anys d’aprenentatge fossin un infern. A l’Ivan encara avui li ressona a les seves oïdes la sentència de la seva professora llençada com una pedra contra ell, quan va acabar l’escola bàsica: - tu no vals pels estudis!-. Era un nen etiquetat de fracassat escolar que havia de seguir el seu aprenentatge a
Va ser per aquells temps, amb 21 anys, mentre s’arrossegava de feina en feina, que va recollir l’Estuc, recent nascut d’una camada de dos cadells. L’havien abandonat en un xamfrà del carrer. Ningú no el volia però tampoc no s’atrevien a matar-lo. L’Ivan no s’ho pensà dos cops i va aconseguir entrar-lo a casa, malgrat que li va costar molt. Els seus pares no el volien tenir, un dia es faria gran i un gos necessita massa dedicació. Però aquella boleta negre, llanosa i juganera va acabar per ablanir-los el cor a tots. El gos, barreja de pastor belga i llop de Rumania, va anar creixent fins a convertir-se en un fibrat i musculós animal. Ben aviat es van adonar que l’Estuc no es deixava domesticar i era molt lladregot. Al menor descuit robava el menjar de la cuina i dels plats. Quan menjava, defenia el seu plat tot ensenyant els seus poderosos canins. Es llençava a mossegar a qualsevol gos que caminés a la vora d’ell o a qualsevol persona que s’estés barallant amb el seu amo. Al principi, per l’Ivan, la conducta del seu gos li va semblar digna d'elogi i per ésser explicada amb orgull als seus amics. Però amb el temps es va tornar un greu problema. Massa sovint havia d’enfrontar-se a amenaces de denúncia i a baralles que ja feia molt de temps que havien deixat de ser un joc de nens.
Un dia, després que el gos marqués amb les seves dents un senyor del carrer que l’havia molestat, la família de l’Ivan es va plantejar la possibilitat de portar l’Estuc a algun lloc per que el sacrifiquessin. I va ser també aquell dia el que va provocar que la vida de l’Ivan i el seu gos Estuc fessin una capgirada inesperada. Instants després de pensar en la idea que l’Estuc pogués morir, li vingué a la ment una imatge esgarrifosa. Va mirar l’Estuc i es veié reflectit en ell com si fos davant d’un mirall. Sacrificar el seu gos seria com sacrificar-lo a ell mateix. Tots dos eren igual d’agressius. Al carrer ambdós es llançaven a mossegar perquè creien que el món sencer confabulava constantment contra ells. Però se n'havia adonat que el veritable problema es trobava en el seu interior. L’ Ivan va haver d’assumir que si l’Estuc es mostrava agressiu era perquè simplement s’havia adaptat a la vida que ell mateix li havia ofert.
L’Estuc segueix la nostra conversa des de ben a prop. Emet un badall com si dissimulés, posa l’expressió d’un xai degollat i pretén jeure al sofà. L’Ivan li nega el privilegi però el gos ho intentarà una i mil vegades. Com el seu amo, tampoc no suporta que li diguin el que ha de fer i el que no. L’Ivan, als seus 31 anys, treballa de paleta pel seu compte. Viu amb les coses justes perquè els seus guanys no li donen per a més. Si treballés per algun cap tindria molts diners, però afirma que no seria tan feliç. Home i animal, l’Ivan i l’Estuc, no deixaran mai de tenir un caràcter fort, però en la mesura que l’Ivan va començar a ser conscient del seu passat viscut i a canviar la seva actitud, el seu gos va començar a tornar-se més dòcil. Ara, és estranya la vegada que camina pel carrer amenaçant els altres gossos amb els seus lladrucs. Fa ja uns tres o quatre anys que no mossega ningú. L’Ivan reconeix que l’edat també els ha ajudat a madurar molt.Des de fa deu anys, les seves vides sempre han transcorregut paral·leles. L’Ivan confessa que no ho sap amb certesa, però intueix que en aquesta vida hem vingut per aprendre i que algun ésser superior va posar l’Estuc en el seu camí, per tal que l’ajudés a sortir del pou fosc on es trobava. Són com dues ànimes bessones, cadascuna en un costat del mirall. L’Estuc badalla i molt sigil·losament intenta pujar de nou al sofà. L’Ivan el torna a treure. Dia rere dia van aprenent una mica més d’ells mateixos.
divendres, 10 d’abril del 2009
UN PASTOR D'URDUÑA (Euskadi, abril de 2009)

Sovint acostuma a passar que el secret per ser feliç, consisteix en no demanar-li gaire a la vida.
dimecres, 25 de març del 2009
L'ADOLESCENT (Mèxic, agost de 2004)

És la mirada somiadora de la nena que es manté al marge del que passa entre els adults, la que fa que aquesta sigui una de les meves fotografies preferides de Mèxic.
dissabte, 14 de març del 2009
L'ESGLÉSIA DE SAN JUAN CHAMULA (Mèxic, agost de 2004)

Una agressiva olor, barreja de copal i pinassa, va colpejar els meus narius que es van eixamplar amb la intenció d'adaptar-se a aquella sensació de falta d'oxigen. Entre les persones inclinades amb expressions de recolliment, uns pocs infants corrien per l'església amb una actitud enjogassada i del tot aliena a les mostres compungides dels seus adults. La llum blanca i solar es barrejava amb la il·luminació dèbil de petites espelmes veladoras enclastades a terra i amb el fum del copal que es cremava per tots racons, formant així un escenari de misteriosos contorns.
Vaig avançar la meva posició passant entre els grups d'indígenes que desenvolupaven les seves activitats rituals, intentant per tots els mitjans de no llençar-hi res. El fet de caminar sobre el mantell cruixent de pinassa em feia sentir com si els meus peus no toquessin a terra, com si en qualsevol moment el meu cos s'anés a enlairar cap al sostre del temple. Potser aquell mantell d'agulles verdes feia sentir els indígenes més a prop dels seus deus. Els caps espirituals, dispersats entre els grups de persones agenollades, dirigien els diferents rituals que s'anaven desenvolupant alhora, amb una veu baixa i on s'hi barrejaven el castellà, el totzil i algun mot en llatí. Els seus murmuris de fons, greus i persistents, es gronxaven esmorteïts en les meves oïdes, produint-me una sensació d'encanteri agradable.
Vora les espelmes blanques i les llaunes de copal que purificava l'espai sagrat del temple, alhora que duia cap als deus les pregàries dels oradors, hi havia un gran nombre d'ampolles de plàstic de Coca-Cola i Fanta que feien la impressió d'estar fora de lloc. Aquelles begudes eren sorprenents si tenim en compte el recel dels Chamula per acceptar productes estrangers amb unes connotacions globalitzadores i neoliberals tan evidents. Alguns homes bevien posh, el mateix aiguardent de blat de moro que la noia del D.F. m'havia deixat provar al poble de Lacanjá Chansayab. Però aquella beguda alcohòlica només podia ésser ingerida dins de l'espai sagrat de l'església per aquelles persones que no sentissin cap rancor ni mals pensaments contra ningú. En cas contrari, els feligresos havien de beure Coca-Cola o un altre producte efervescent semblant. Fa unes dècades, els Chamula utilitzaven en els seus rituals fulles de col per provocar-se els gasos amb les posteriors conseqüències d'uns forts eructes. Creuen els Chamula que quan eructen, expulsen del seu cos els mals sentiments, les males energies que poden provocar malalties. Però amb el pas del temps, la Coca-cola va arribar a Los Altos de Chiapas i els seus habitants es van adonar que el gas d'aquesta beguda dolça oferia uns efectes gasosos molt més immediats que les fulles de col, amb la lògica substitució progressiva d'un producte per l'altre. Com gairebé sempre, les transformacions socioculturals esdevenen en relació al grau d'eficàcia i pracmatisme dels seus elements".
"PEL SUD DE MÈXIC. UN VIATGE EN SOLITARI" per Josep M. Ferrer
dimecres, 4 de març del 2009
SOBRE EL SISTEMA DE CASTES A L'ÍNDIA (juliol de 2009)

Posteriorment el filòsof i pensador Manu va reglamentar d'una forma més precisa el rol de cada casta: "Per protegir l'univers l'Ésser Suprem va assignar deures i funcions separades a aquells que nasqueren de la boca, dels braços, de les cuixes i dels peus. Als Brahamans els assigna l'ensenyança i l'estudi dels Veda, el sacrifici per ells mateixos i pels altres, la donació i recaptació d'almoines. Va donar l'ordre als Kxattriya de protegir el poble. Als Vaïxya els prescriví pasturar els ramats, comerciar, prestar diners i cultivar la terra. Va prescriure una sola obligació als Xûdra: servir humilment les altres castes". Més endavant s'afegirà un nou grup, els Harijan o Dalits (els oprimits, com els anomenava Ghandi o els intocables, nom que reberen dels colonitzadors anglesos). Aquests no naixeren del cos de Brahama, l'Ésser Suprem, per tant no se'ls considera com a persones, és un grup impur i que contamina les castes. Encara en moltes zones rurals de l'Índia són equivalents a un gos o un porc.
Personalment no nego que el sistema de castes no pugui tenir certs aspectes positius en relació a l'organització social. Tanmateix, per a mi és un clar exemple de com a través del mite i la religió se sustenta una societat que crea un grup d'esclaus en el cas dels Xûdra i un grup d'exclosos en el cas dels Dalits per tal que els rics puguin seguir essent rics sense el perill de deixar de ser-ho. A més, amb la idea del Kharma i la reencarnació s'assegura l'obediència cega i submissa de les castes més desafavorides.



dimarts, 10 de febrer del 2009
EN EL PUNT DE MIRA!!! (Índia, juliol de 2008)
No sempre els turistes som benvinguts als indrets per on passem. Mentre jo l'apuntava amb la meva càmera, ell m'apuntava amb una pistola de plàstic. Per sort el duel va finalitzar amb una rialla de tots dos. Posteriorment em vaig haver de preguntar si havia estat un duel igualitari, si tots dos subjectàvem armes equivalents.
dimecres, 4 de febrer del 2009
LA CATHERINE (Índia, juliol de 2008)

L'escenari indi és completament revestit d'històries com aquesta.